Una de les primeres notícies de la que disposem de la presència dels Salvanyà a Girona és un document de data 25 maig 1338 conservat a l'Arxiu Diocesà de Girona, pel que el bisbe de Girona dispensà d’edat al clergue Ramon de Salvanyà per a un benefici de la seu, i, per mitjà de Pere Fresolf, majordom seu forà, l’absol d’haver d’entrar a Sant Daniel.
Per exercir de clergue —o accedir a qualsevol altre orde religiós— hom havia de tenir assegurat els mitjans de vida -ja sia per haver estat dotat per la pròpia família, ja sia per haver pres possessió d’un benefici - que garantísin la subsistència de l’aspirant a clergue, alliberant així a la institució eclesial de llur manteniment.
El benifet o benefici eclesiàstic és definiti pel Codi Canónic com un ens jurídic erigit a títol vitalici per l’autoritat eclesiàstica i que consta d’ofici sagrat i dret a percebre rendes de la dot annexes a l’ofici. Dit senzill: el benefici componia un ofici espiritual o càrrec, l’exercici del qual donava a qui l’exercia, durant l’Edat Mitjana i l’Antic Règim, el dret a gaudir d’una prebenda (rendes provinents de béns immobles, de delmes, censals, drets econòmics per l’administració de sagraments, etcètera) i altres privilegis de caràcter judicial, fiscal o militar. Es tractava generalment que un particular assignava les rendes que provenien d’uns determinats béns, en benefici de la persona que acomplia un ofici eclesiàstic determinat (rector de parròquia, encarregat d'una església, membre d'una comunitat amb responsabilitat de culte, etc.).
Segons el document, Ramon de Salvanyà era clergue de la seu de Girona, una ciutat que en aquells temps de 5.000 habitants pel cap baix, en la que hi havia uns 250 eclesiàstics, incloent els dels ordes religiosos. Com a tal, pertanyia al clergat, el grup de servidors de la comunitat cristiana, format entorn del bisbe i del presbiteri, que tenia una important influència sobre la vida civil i que constituí un dels tres estaments que formaren l'estructura de l'estat durant l'Antic Règim (l’estament eclesiàstic). Estem parlant d'una època en que la situació organitzativa de l'esglèsia era prou diferent a la d'ara: el bisbe rarament el nomenava Roma, sinó que solia ser imposat o bé pels comtes, o bé pels canonges de la seu; sovint però canonges i bisbe mantenien les seves disputes pels beneficis i patrimoni que cadasun d'ells controlaven. Per dessota d'ells, el clergat. El feudalisme introduí profundes diferències econòmiques entre els membres del clericat, i així els clergues rurals vivien de rendes precàries i en moltes ocasions eren vassalls del senyor propietari de la parròquia, mentre que els prelats i els abats administraven els feus eclesiàstics, sovint considerables, i constituïen una casta de senyors feudals. Els clergues, que ordinàriament fins al s. XI eren casats, arribaren a establir uns certs drets dinàstics, i fins i tot als s. X i XI hi hagué intents d'establir dinasties episcopals. Durant la baixa edat mitjana apareixen els anomenats privilegis clericals: privilegis del cànon (la injúria real a un clergue era sacrilegi), del fur (les causes contencioses i criminals dels clergues pertocaven als tribunals eclesiàstics), d'exempció (del servei militar i oficis públics) i de competència (límit en l'embargament per deutes). Ramon Salvanyà, en el moment d’aquest document, era un clergue que per raons d’avançada edat no podia accedir a gaudir d’un determinat benefici, i el bisbe gironí, Arnau de Mont-rodon (1335-1348), li excusà del compliment d’aquest requisit per seguir-lo mantinguent, així com de l'obligació d’entrar a servir al monestir de Sant Daniel, quina obligació devia ser requisit per gaudir del benefici.
_-_001.jpg) |
(Es tracta del monestir de monges benedictines de Sant Daniel que avui encara existeix a la vall del mateix nom, a l’est de la ciutat de Girona. El monestir i la Catedral de Girona són temples coetanis i fruit, ambdós, de la voluntat d'Ermessenda, esposa de Ramon Borrell i germana del Bisbe Pere Roger i fou consagrada l'any 1036).
En un altre document, aquest de data 22 d’octubre de 1338, Guillem Mayol, sagristà de Medinyà, prometé a Ramon Salvanyà, servir-lo a raó de vuit lliures anuals. En aquest document es refereix a Ramon de Salvanyà com a obtentor d’un dels beneficis fundats pel bisbe Gilabert de Cruïlles, que podria tractar-se segurament del mateix benefici al que fa referència l’anterior document, que hauria fundat aquell bisbe predecessor al seu en la cúria gironina. El bisbe Gilabert de Cruïlles (1334-1335), quan tot just era sagristà de la Seu de Girona, fundà el 1330 un benifet a l’altar de Sant Pau apòstol, que em proposo edificar si Déu ho vol (sic). Pel que sembla, seria la mateixa capella a on el febrer de 137 ja hi hauria un benefici de Sant Pere i Sant Pau i mercès al qual subsistia i exercia el seu ministeri Ramon Salvanyà.
Posteriorment també tenim notícia del testament de Ramon Salvanyà, que continua essent-hi referit com a clergue de la seu, de data 31 d’agost de 1346, que pren per marmessors Guillem Cavaller, claver de la mateixa seu, i altres, i dota un aniversari a la seu i institueix hereus els pobres.
Dotar un aniversari era afectar un determinat bé o capital econòmic per tal de que mercés a les seves rendes, en un data anual es realitzés determinada prestació, ja fora dient misses o actes litúrgics per a la seva ànima, ja fora amb prestacions en favor de persones determinades o indeterminades (almoina als pobres, per exemple). Instituir hereus als pobres solia ser sinònim de manca de família a la que designar com a hereu – o manca de relació amb la família existent- i suposava atorgar als marmessors la capacitat de decidir quines persones en serien beneficiaris, acomplint els requisits i el mandant del testador.
Bibliografia: Arxius ADG; Girona al segle XIV. Christian Guilleré. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994; Història de Girona, dirigigit per Lluis Costa; "Derecho parroquial" Euardo F. Regatillo, any 1953; Els vitralls de la catedral de Girona. Juan Ainaud de Lasarte. IEC, 1987.
