El segle XVII ha estat considerat com d’una profunda depressió econòmica. Alguns historiadors parlen de la gran davallada a tota Europa occidental, i el defineixen com el “segle d’impostos, de misèria i de mort”. A Girona van tenir-hi especial incidència la fam produïda per les males collites (1629-1631), la guerra dels Segadors (1640-1652), la pesta (1650), els successius setges de la ciutat per les tropes franceses o espanyoles (1635 a 1659), i les nombroses inundacions.
Per tot plegat, fou constant la recaptació d’impostos per part del govern de la ciutat a fi de fer front a les despeses extraordinàries. Els talls o talles constituïen un impost municipal extraordinari per sufragar una determinada despesa excepcional. La talla de la que tenim noticia de l’any 1651 de Girona, tenia per títol “Aranzel de las personas que han de pagar lo tall fet per pagar los soldats té la present ciutat de Girona a la campanya de Barcelona”. Es tractava doncs d’un impost per sufragar les despeses que comportava mantenir l’exèrcit durant la guerra de Secessió hispano-francesa que va tenir lloc els anys 1640-1659. En aquesta talla hi figuren les persones que havien de contribuir—hi per raó de llur posició econòmica o professional.
Una d’aquestes persones fou Antoni Salvanyà, corder, amb establiment obert a la zona delimitada per la placeta de Sant Feliu i carrer de les Ballesteries, és a dir, la zona central de Girona, a la dreta del riu Onyar. És l’únic Salvanyà que hi figura, malgrat ens consta l’existència d’altres persones amb aquest cognom a la ciutat, alguns d’ells germans seus. En total, en el tall hi ha quinze corders, i a ell li tocà pagar 2 lliures (es fixà un escalat d’1 a 50; els que més pagaven eren els mercaders,i per damunt d’ells, nomes diverses persones que en lloc de llur professió eren qualificades de “ciutadà honrat”).
Antoni Salvanyà era fill de Pere Salvanyà i Helionor Palles, que s’havien casat a la catedral de Girona el 8 de febrer de 1594. Aquests van tenir un mínim de set fills: Agna (1594), Narcís (1598), Isabel (1602), Pere (1605), Andreu (1608), Anna (1611), i Antoni, nascut el 19 de gener de 1620 – el que em fa pensar que entre la seva germana Anna i ell, podria haver-hi hagut altres germans.
Als vint anys l’Antoni Salvanyà es va casar amb Maria Cases el 6 d’octubre de 1640, també a la catedral de Girona, va tenir com a mínim de deu fills: Marianna (1641), Maria (1643), Maria Paula ( 1648), Magdalena (1649), Joan (1651), Helionor (1655), Francesc (1657), Antoni (1659), Maria Clara (1660) i Rafael (1663), tots ells batejats a l’església de Sant Feliu.
No sabem quan d’ells van viure, però cal tenir present que a més dels estralls i la pobresa que comportà la guerra, l’any 1650 Girona quedà greument afectada per la pesta i aquell any van morir prop de 1.500 persones, d’un cens de 6.000, aproximadament (l’any següent a Barcelona, d’un cens de 50.000 habitants, els historiadors calculen que en moriren 30.000, com a conseqüència de la pesta, la fam i el setge de la guerra).
No sabem si l’Antoni havia aprés l’ofici del seu pare o d’algun altre mestre, però el que és segur és que com era usual a l’època devia començar a treballar de ben petit: l’aprenentatge necessari per a ser admès en el gremi com a menestral solia durar no menys d’una quinzena d’anys, i ell en tenia 31 l’any 1651 en que ja figurava en el tall com a menestral corder.
Els corders eren menestrals que treballaven essencialment amb cànem i la seva producció solia anar destinada en bona mesura a cordes per a vaixells. La Corona d’Aragó posseïa aleshores un gran imperi comercial mediterrani i molts dels vaixells que transitaven per aquest mar duien cordam, que era apreciat arreu per la seva qualitat. Solien formar gremi amb els espardanyers, que també treballaven el cànem, per bé que sovint tenien diferències i al llarg de la història en diferents ciutats havien tingut gremis separats. A més dels corders, hi havia també els gumeners, que filaven cordes molts gruixudes i resistents dites gúmenes per amarrar embarcacions, els cordillers, que les feien fines per a utilitats domèstiques, i fins i tot els corders de viola, que feien cordes per a aquest instrument musical.
Per fabricar les cordes, els corders necessitaven espais força amplis, ja que mentre un aguantava una roda on la corda s’anava enrotllant, l’altre havia d’estirar des d’una altra banda oposada i anar torçant-la. Aquesta tasca era gairebé impossible de practicar dins la ciutat emmurallada de carrers estrets i laberíntics, i per tant es limitaven a tenir les botigues dins la ciutat mentre treballaven fora muralles als espais oberts.
Sembla que en determinades èpoques a Barcelona va existí certa exclusió social dels corders que arribava fins l’extrem de no permetre’ls assistir a les cerimònies religioses amb la resta dels feligresos, només consentir-los participar des de l’altra banda del llindar de la porta del temple. La raó d’aquesta exclusió sembla ser que provenia de que amb les cordes es penjaven els condemnats, i per tant se’ls associava a tal cruel càstig (la mateixa exclusió que patien els botxins o els enterramorts, per exemple). Es diu que fins i tot, els familiars dels condemnats els intentaven subornar per a que fessin la corda de penjar més prima, ja que si al penjat se li trencava la corda, quedava alliberat (i en acció de gràcies, aquest solia portar el tros que li havia quedava al coll a l’església més propera, com un ex-vot).
___________________
Documentació: “La ciutat de Girona a mitjan segle XVII (a través de la talla de 1651)”, per Josep Clara; “Població i societat a la Girona del segle XVII. El testimoni de Jeroi del Real” per Joan Busquets; Història de Girona (diversos autors). Llibres parroquials a l’Arxiu Diocesà de Girona. Els corders, un gremi maleït a Històries de Barcelona, de Dani Cortijo. Diccionari de la Catalunya medieval (s.VI-XV), Jordi Bolòs.