Ja varem dir en una altre capítol, que la presència dels Salvanyà a Aiguaviva (El Gironès) és molt antiga. El d’avui n’és un altre mostra: un document de l’ARXIU DIOCESÀ DE GIRONA: PERGAMINS DE LA PIA ALMOINA (1325), de data 13 de gener de 1326[i] dóna comptes de com Berenguer de Vilatorta, procurador de fra Albert Savellà, comanador de la casa d’Aiguaviva de l’orde de l’Hospital, enfranqueix Guillema, filla de Pere de Salvanyà, d’Aiguaviva [que casà al mas Capella de Sant Dalmai], per 2 sous 8 diners.
 |
| La casa del Temple d'Aiguaviva, avui. |
L'orde del Temple (orde religiós-militar) es fundà l’any 1118 a Jerusalem, quan un grup de nou cavallers, encapçalats per Hug de Payns, cavaller de la Xampanya francesa, van oferir els seus serveis a Balduí II, rei de Jerusalem, per tal de protegir els pelegrins i les rutes dels pelegrinatges cristians, contra bandolers i infidels.
De seguida varen gaudir dels favors econòmics i del suport de la noblesa europea, i la seva expansió fou molt ràpida: tan fou el seu poder econòmic i polític, que amb la mateixa rapidesa en que l'orde va créixer, també va caure en desgràcia. L'acumulació de riqueses, la pràctica de cerimònies secretes, la pèrdua de possessions a Orient com Sant Joan d'Acre (1291) i els fracassos en les croades, varen fer entrar en descrèdit l'ordre. De manera fulminant, el rei Felip IV el Bell, sota l’auspici del del papa Climent V, el 13 d’octubre de 1307 va desencadenar la seva persecució a França, fent-se extensiu a tots els reialmes: a Catalunya l’ordre de detenció de tots els templers fou donada per Jaume II el dia 1 de desembre de 1307. Després d'un llarg procés en el que la majoria de templers foren durament torturats, el 3 d'abril de 1312 l’orde va ser dissoltaper decissió del papa -del qual depenien directament-, i posteriorment, el 18 de març de 1314, els seus màxims responsables foren cremats a la foguera. L'any 1317 els seus béns foren cedits a l’orde de l’Hospital (també coneguda com orde de Sant Joan de Jerusalem o orde de Malta, fundada l’any 1113, i amb la que sempre els templers havien rivalitzat en les croades, malgrat tenir objectius comuns), a la qual molts dels templers que quedaren absolts en el procés es reconvertiren.
 |
| La creu de l'orde del Temple |
 |
| El dintell de la finestra del Mas Salvanyà d'Aiguaviva té una creu de reminiscències templàries. |
“Les possessions dels templers a Aiguaviva es remunten a l'any 1192 i la seva conversió en comanda data del 1209. Les comandes estaven sota la direcció d'un frare comanador, i esdevenien la primera unitat administrativa on residia la comunitat que integrava el convent, habitat per frares que podien ésser cavallers, servents o sacerdots. Els comanadors eren generalment cavallers designats pel mestre provincial i el seu consell o fins i tot, de vegades, pel gran mestre d'orient. El comanador era el cap de la comunitat de la comanda, tant en l'ordre administratiu, com militar i religiós i també corresponia al comanador l'administració dels drets i les propietats (les rendes d'una part de la propietat havien d'ésser transferides a Orient). Els béns de les comandes eren terres, castell i molins, a part de drets senyorials i jurisdiccionals sobre diverses poblacions (la comanda d'Aiguaviva tenia un molí a Salt, en el terme de la parròquia de Sant Cugat i la jurisdicció civil i criminal d'Avinyonet, Fontanilles i Sant Jordi Desvalls).
Quan a final del 1317 els béns foren lliurats a l'orde de l'Hospital, aquesta -que tingué la comanda d'Aiguaviva fins al 1804- va aconseguir una gran concentració de possessions que la va fer extremadament poderosa tant socialment i econòmicament com políticament. La comanda, però, amb el pas del temps va anar a menys, defenent només la jurisdicció de les cases i les terres que posseïa a Aiguaviva i administrant els béns dels templers al Gironès”. [ii]
Quan a final del 1317 els béns foren lliurats a l'orde de l'Hospital, aquesta -que tingué la comanda d'Aiguaviva fins al 1804- va aconseguir una gran concentració de possessions que la va fer extremadament poderosa tant socialment i econòmicament com políticament. La comanda, però, amb el pas del temps va anar a menys, defenent només la jurisdicció de les cases i les terres que posseïa a Aiguaviva i administrant els béns dels templers al Gironès”. [ii]
Per al treball i rendiment de les seves terres, la comanda, ja fos primer la dels Templers, o més tard la de l’Hospital, actuava talment com un senyor feudal, pel que disposaven de serfs i esclaus.
“La servitud era una forma d’esclavitud adaptada a la idea feudal, en que el serf era esclau en tant que pertanyia a la terra del senyor, i estava lligat a aquesta terra de per vida i, per extensió, al seu propietari. Així doncs, si la terra era venuda, el serf s’hi incloïa sense possibilitat de separar la prestació territorial de la personal”[iii].
“El serf estava en una estreta subjecció respecte a un senyor o gran propietari, a través d'un vincle personal o territorial —habitualment ambdós juxtaposats— que li limitaven notablement la llibertat de domicili, fins a arribar a una adscripció a la gleva que conreava, amb caràcter vitalici i àdhuc hereditari. Anomenat també, sovint, serf de la gleva, restà adscrit a la terra de tal manera que, a més de no poder abandonar-la, era venut o donat juntament amb ella, com si en formés part. Per raó d'aquesta dependència, el serf estava obligat a nombrosos serveis en benefici del senyor (treballs personals, prestacions pecuniàries) i a sofrir càrregues arbitràries sobre el seu patrimoni, etc, algunes d'índole vexatòria, com els anomenats mals usos, que comprometien la seva dignitat civil i familiar, sense comptar les ordinàries rendes agràries derivades del conreu de les terres on havia fixat la residència.”[iv]. [v]
El malestar entre els serfs a causa dels abusos que patien es va manifestar en diferents queixes i revoltes. Una de les més conegudes va ser la Guerra dels Remences a Catalunya, que va finalitzar amb la sentència arbitral de Guadalupe (1486), i que va suposar un avanç en la millora de les condicions de vida de la pagesia (amb una llibertat personal que a la resta d'Espanya i Europa en molts casos els serfs no van aconseguir fins a finals del segle XVII, i a Rússia fins al segle XIX).
El document del que donem compte ens dóna notícia de la condició de serf d'un Pere de Salvanyà, vuit anys després que l’orde de l’Hospital prengués el control de la Casa del Temple de la comanda d’Aiguaviva -pel que poc ens costa imaginar que aquesta condició ja la tenia amb els templaris. Consisteix en un afranquiment, és a dir, l’acte pel que el senyor feia lliure a un serf. En aquest es tracta de Guillema, la filla de Pere de Salvanyà, perquè no només el serf quedava vinculat a la terra, sinó també tota la seva família.
La raó d'aquest acte de gràcia del senyor és el matrimoni de Guillema, la qual passava per tan a dependre del seu marit, generalment un altre serf, en aquest del mas Capella de Sant Dalmai, pel que en definitiva, adquiria una carta de llibertat per passar a dependre en raó del matrimoni amb un serf, en serva d'un altre senyor. Una llibertat ben poc duradora.
I tot plegat per un preu, 2 sous i 8 diners, que pel que sembla no era massa elevat[vi].
I tot plegat per un preu, 2 sous i 8 diners, que pel que sembla no era massa elevat[vi].
[i] http://www.bohigas.com/Pairals/Aiguaviv/Ros.html
[ii] http://www.aiguaviva.info/municipi_aiguaviva/historia.htm. Veure també Història d’Aiguaviva de Gironès i de la parròquia de Sant Joan Baptista. Joan Bosch i Mercader. Ajuntament Aiguaviva.
[iii] Els templers a les comarques gironines. Meritxell Planas i Carles B. Gorbs. Ajuntament Aiguaviva.
[iv] http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0210399
[v] La novela L’Esglèsia del mar de Ildefonso Falcones, que va tenir molt d’èxit fa uns anys, s’inicia amb la fugida i persecució d’un serf, i en ella es relaten tots els mals usos.
[vi] Meritxell Planas i Carles B. Gorbs així ho consideren, analitzant un altre afranquiment de l’any 1233 pel que es pagaren dos sous, op. cit. pàg. 154.
