Oriola és un municipi del Pais Valencià, capital de la comarca del Baix Segura, confrontant amb la Regió de Múrcia.
Després de la invasió musulmana, encara va romandre com a regne cristià, gràcies al Tractat de Teodomir d'abril (any 713); el 823 tornà als musulmans; el 929 passà a anomenar-se regne de Múrcia.
 |
| Mapa d'Oriola |
El 17 de juliol de 1242, i en virtut del Tractat d'Alcaraz, passà a l'infant Alfons de Castella; dues dècades més tard una sublevació mudèjar va fer necessària una nova ocupació de la vila, protagonitzada en aquest cas per Jaume I el Conqueridor, qui va tornar-la a Alfons X; poblada en un principi a fur de Múrcia, similar al de Sevilla i Toledo.
Oriola va ser incorporada al Regne de València per Jaume el Just, el 1304, en virtut de la Sentència Arbitral de Torrelles; a partir de llavors acull els furs valencians, imposa el català com a llengua cooficial i obté representació a les Corts.
Durant l'etapa castellana, les seues terres foren ja objecte de successius repartiments entre pobladors catalans, aragonesos i castellans, que prosseguiren fins 1314; durant la Guerra dels Dos Peres fou ocupada pel castellà Pere I el Cruel i estigué sota senyoriu de l'infant Ferran fins la seua definitiva incorporació al Regne de València en 1375.
Al segle XV els membres del consistori oriolà intervenien en assumptes d'índole política, administrativa, serveis socials, ensenyament, obres públiques, etc., i en les seves deliberacions aprovaven resolucions que afectaven l'economia local.
Una de les principals preocupacions de les autoritats locals era el proveïment de productes bàsics com ara cereals, carn i peix.
A Oriola la venda dels principals productes de consum es desenvolupava en el mercat, que des del segle XIII es celebrava els dimecres de cada setmana, on es venien productes com els cereals i el vi comú, mentre que el pa i la carn es venia en establiments fixos, prèvia concessió de la seva gestió per part del consistori a determinades persones.
L'adequat abastament i venda de carns va quedar regulat el 1321, amb un privilegi de Jaume II que autoritzava la instal·lació de vuit taules a la plaça del mercat, al costat del pont, prohibint la proliferació arbitrària dels llocs de venda, ja que suposava un greu perill
per a la salut pública.
per a la salut pública.
S'establia sobre aquestes un cens o impost anual de quatre maravedís d'or a pagar la festa de Nadal. El municipi podia vendre, alienar, permutar, etc. les carnisseries, excepte a membres del clergat i satisfent els pertinents drets de lluïsme i fadiga.
El consell cedia anualment la seva gestió a particulars, a canvi de tenir-les proveïdes en el període establert, fixant el preu de la lliura de carn i el pagament de la cisa pertinent L'interès teòric del consistori era vetllar pel bé públic i assegurar uns mínims nivells anuals en el consum de carn, però també prevalien les necessitats fiscals, ja que les arques municipals es nodrien principalment amb la cessió del cobrament de la cisa, impost indirecte que gravava el consum de productes com la carn.
La intervenció municipal afectava també a la venda i distribució interna del producte. Jaume II havia establert vuit taules de carn, set que arrendava el consell i una que es podia reservar, que cedia lliurement per a la venda de carn per menys. De les taules que arrendava, en tres o quatre es venia carn de moltó, mentre que en les altres es venien la resta de carns: xai, ovella, vaca, etc. Almenys fins 1443 les taules es trobaven en la carnisseria més gran, ubicada a la plaça major de la ciutat, i des d'aquesta data apareix una nova ubicada al raval de la porta nova on es solien arrendar dues taules.
Segons el Contestador (Actes municipals) que es guarda a l’Arxiu Municipal d’Oriola, el 10 d’abril de 1416 varen llogar cinc bancs de venda de carn a la plaça major (“tota la carniceria de la dita villa”, en paraules textuals) a Domingo Salvanya, per una durada des de Pasqua florida a Casnestoltes, amb les següents condicions específiques:
“1. Ha de tenir la carnisseria de la vila abastida de carns per un temps d'un any. 2. Les festes de Pasqua, Santa Maria, Apòstols, festes de guardar i diumenges ha de tenir de sol a sol quatre taules de moltó, una de cabró i una altra amb ovella i be. 3. La resta de dies tres taules de moltó i dos amb la resta de carns. 4. Dijous després de vespres era suficient amb tenir una de les taules abastides de carns tot el dia. 5. L'arrendatari podia pasturar bestiar a l'horta. Per cada taula de moltó fins a 500 caps, sense fixar-se quantitat per a la resta de caps de bestiar. 6. El carnisser pagaria tot el mal que els seus animals realitzessin sobre els cereals, vinyes i guarets així en secà com en regadiu. 7. El consell es reservava una taula per bous, vaques i salvagines”
No devia ser-li bó el negoci al nostre avantpassat, tota vegada que a l’adjudicació de l’any següent són arrendades les cinc taules, i una més, a altres carnissers entre els que ell no hi figura, els quals en canvi repeteixen en anys successius.
Poc sabem a data d’avui d’aquest Salvanyà: si era veí d’Oriola o d’algun poble veí, si era arribat de nou a aquelles terres o descendent d’algun Salvanyà que hagués acompanyat al rei Jaume I a la conquesta de València, si va deixar-hi o no descendència i rastre del cognom... Temps hi haurà per esbrinar-ho.
Font: “El abastecimiento y venta de carnes en Orihuela durante el reinado de Alfonso V (1416-1456).” Juan Antonio Barrio Barrio. Universidad de Alicante.