Salvanyà

Pere de Salvanyà, serf de la gleva de l'orde de l'Hospital (1325)

Ja varem dir en una altre capítol, que la presència dels Salvanyà a Aiguaviva (El Gironès) és molt antiga. El d’avui n’és un altre mostra: un document de l’ARXIU DIOCESÀ DE GIRONA: PERGAMINS DE LA PIA ALMOINA (1325), de data 13 de gener de 1326[i] dóna comptes de com Berenguer de Vilatorta, procurador de fra Albert Savellà, comanador de la casa d’Aiguaviva de l’orde de l’Hospital, enfranqueix Guillema, filla de Pere de Salvanyà, d’Aiguaviva [que casà al mas Capella de Sant Dalmai], per 2 sous 8 diners.

La casa del Temple d'Aiguaviva, avui.

Per situar-nos hem de començar parlant de la gran importància que tingué la casa del Temple a Aiguaviva, la qual encara és conserva, i de com aquesta passà a ser de l’orde de l’Hospital.

L'orde del Temple (orde religiós-militar) es fundà l’any 1118 a Jerusalem, quan un grup de nou cavallers, encapçalats per Hug de Payns, cavaller de la Xampanya francesa, van oferir els seus serveis a Balduí II, rei de Jerusalem, per tal de protegir els pelegrins i les rutes dels pelegrinatges cristians, contra bandolers i infidels.

De seguida varen gaudir dels favors econòmics i del suport de la noblesa europea, i la seva expansió fou molt ràpida: tan fou el seu poder econòmic i polític, que amb la mateixa rapidesa en que l'orde va créixer, també va caure en desgràcia. L'acumulació de riqueses, la pràctica de cerimònies secretes, la pèrdua de possessions a Orient com Sant Joan d'Acre (1291) i els fracassos en les croades, varen fer entrar en descrèdit l'ordre. De manera fulminant, el rei Felip IV el Bell, sota l’auspici del del papa Climent V, el 13 d’octubre de 1307 va desencadenar la seva persecució a França, fent-se extensiu a tots els reialmes: a Catalunya l’ordre de detenció de tots els templers fou donada per Jaume II el dia 1 de desembre de 1307. Després d'un llarg procés en el que la majoria de templers foren durament torturats, el 3 d'abril de 1312 l’orde va ser dissoltaper decissió del papa -del qual depenien directament-, i posteriorment, el 18 de març de 1314, els seus màxims responsables foren cremats a la foguera. L'any 1317 els seus béns foren cedits a l’orde de l’Hospital (també coneguda com orde de Sant Joan de Jerusalem o orde de Malta, fundada l’any 1113, i amb la que sempre els templers havien rivalitzat en les croades, malgrat tenir objectius comuns), a la qual molts dels templers que quedaren absolts en el procés es reconvertiren.

La creu de l'orde del Temple

El dintell de la finestra del Mas Salvanyà d'Aiguaviva té una creu de reminiscències templàries.

“Les possessions dels templers a Aiguaviva es remunten a l'any 1192 i la seva conversió en comanda data del 1209. Les comandes estaven sota la direcció d'un frare comanador, i esdevenien la primera unitat administrativa on residia la comunitat que integrava el convent, habitat per frares que podien ésser cavallers, servents o sacerdots. Els comanadors eren generalment cavallers designats pel mestre provincial i el seu consell o fins i tot, de vegades, pel gran mestre d'orient. El comanador era el cap de la comunitat de la comanda, tant en l'ordre administratiu, com militar i religiós i també corresponia al comanador l'administració dels drets i les propietats (les rendes d'una part de la propietat havien d'ésser transferides a Orient). Els béns de les comandes eren terres, castell i molins, a part de drets senyorials i jurisdiccionals sobre diverses poblacions (la comanda d'Aiguaviva tenia un molí a Salt, en el terme de la parròquia de Sant Cugat i la jurisdicció civil i criminal d'Avinyonet, Fontanilles i Sant Jordi Desvalls).
Quan a final del 1317 els béns foren lliurats a l'orde de l'Hospital, aquesta -que tingué la comanda d'Aiguaviva fins al 1804- va aconseguir una gran concentració de possessions que la va fer extremadament poderosa tant socialment i econòmicament com políticament. La comanda, però, amb el pas del temps va anar a menys, defenent només la jurisdicció de les cases i les terres que posseïa a Aiguaviva i administrant els béns dels templers al Gironès”. [ii]

Per al treball i rendiment de les seves terres, la comanda, ja fos primer la dels Templers, o més tard la de l’Hospital, actuava talment com un senyor feudal, pel que disposaven de serfs i esclaus.

“La servitud era una forma d’esclavitud adaptada a la idea feudal, en que el serf era esclau en tant que pertanyia a la terra del senyor, i estava lligat a aquesta terra de per vida i, per extensió, al seu propietari. Així doncs, si la terra era venuda, el serf s’hi incloïa sense possibilitat de separar la prestació territorial de la personal”[iii].

“El serf estava en una estreta subjecció respecte a un senyor o gran propietari, a través d'un vincle personal o territorial —habitualment ambdós juxtaposats— que li limitaven notablement la llibertat de domicili, fins a arribar a una adscripció a la gleva que conreava, amb caràcter vitalici i àdhuc hereditari. Anomenat també, sovint, serf de la gleva, restà adscrit a la terra de tal manera que, a més de no poder abandonar-la, era venut o donat juntament amb ella, com si en formés part. Per raó d'aquesta dependència, el serf estava obligat a nombrosos serveis en benefici del senyor (treballs personals, prestacions pecuniàries) i a sofrir càrregues arbitràries sobre el seu patrimoni, etc, algunes d'índole vexatòria, com els anomenats mals usos, que comprometien la seva dignitat civil i familiar, sense comptar les ordinàries rendes agràries derivades del conreu de les terres on havia fixat la residència.”[iv]. [v]

El malestar entre els serfs a causa dels abusos que patien es va manifestar en diferents queixes i revoltes. Una de les més conegudes va ser la Guerra dels Remences a Catalunya, que va finalitzar amb la sentència arbitral de Guadalupe (1486), i que va suposar un avanç en la millora de les condicions de vida de la pagesia (amb una llibertat personal que a la resta d'Espanya i Europa en molts casos els serfs no van aconseguir fins a finals del segle XVII, i a Rússia fins al segle XIX).

El document del que donem compte ens dóna notícia de la condició de serf d'un Pere de Salvanyà, vuit anys després que l’orde de l’Hospital prengués el control de la Casa del Temple de la comanda d’Aiguaviva -pel que poc ens costa imaginar que aquesta condició ja la tenia amb els templaris. Consisteix en un afranquiment, és a dir, l’acte pel que el senyor feia lliure a un serf. En aquest es tracta de Guillema, la filla de Pere de Salvanyà, perquè no només el serf quedava vinculat a la terra, sinó també tota la seva família.

La raó d'aquest acte de gràcia del senyor és el matrimoni de Guillema, la qual passava per tan a dependre del seu marit, generalment un altre serf, en aquest del mas Capella de Sant Dalmai, pel que en definitiva, adquiria una carta de llibertat per passar a dependre en raó del matrimoni amb un serf, en serva d'un altre senyor. Una llibertat ben poc duradora.

I tot plegat per un preu, 2 sous i 8 diners, que pel que sembla no era massa elevat[vi].

[i] http://www.bohigas.com/Pairals/Aiguaviv/Ros.html

[ii] http://www.aiguaviva.info/municipi_aiguaviva/historia.htm. Veure també Història d’Aiguaviva de Gironès i de la parròquia de Sant Joan Baptista. Joan Bosch i Mercader. Ajuntament Aiguaviva.

[iii] Els templers a les comarques gironines. Meritxell Planas i Carles B. Gorbs. Ajuntament Aiguaviva.

[iv] http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0210399

[v] La novela L’Esglèsia del mar de Ildefonso Falcones, que va tenir molt d’èxit fa uns anys, s’inicia amb la fugida i persecució d’un serf, i en ella es relaten tots els mals usos.

[vi] Meritxell Planas i Carles B. Gorbs així ho consideren, analitzant un altre afranquiment de l’any 1233 pel que es pagaren dos sous, op. cit. pàg. 154.

Mas Salvanyà, d'Aiguaviva

Tal com vaig exposar a l’entrada de la Maria Salvanyà, al municipi d’Aiguaviva (El Gironés) hi consta gent amb el nostre cognom des del segle XIV. Fins i tot va existir-hi un mas en molt bon estat de conservació que havia portat el nostre cognom (actualment Mas Ros o Mas Vall·llosera).

Reprodueixo aquí l’entrada que del Mas Salvanyà figura en una pàgina web molt interessant sobre història de les contrades gironines: http://www.bohigas.com/, “Portal gironí d’Història i Genealogia”.

L’adreça és http://www.bohigas.com/Pairals/Aiguaviv/Ros.html.

"El mas es troba a mà esquerra sortint del poble d'Aiguaviva en direcció a Santa Coloma a peu de la mateixa carretera. L'accés es realitza a través d'una portalada que dóna a un pati, que denota una certa fortificació de la pairalia.

El mas ha tingut diverses denominacions, antigament es deia "Mas Salvanya", després passà a ser el "Mas Ros" i ara s'anomena també "Can Vall·llosera", La història familiar passa pel casament de diverses pubilles, que contràriament al que era normal en aquella època, de que és mantingués el nom de la casa, el marit va conservar el seu cognom.

La casa, magníficament conservada pels actuals propietaris, mostra la forta importància que devia tenir, sobretot al segle XVIII, quant Salvi Ros i Salvanyà a l'any 1746, feu la inscripció que consta en el dintell de la finestra de damunt de l'entrada principal.

La porta dovellada també ens indueix a l'existència d'un cert ennobliment dels seus propietaris.

De la família Vall·llosera d'Aiguaviva, existeix un arxiu patrimonial corresponents als segles XVIII i XIX, que fou objecte d'un treball de Pere Gifre i MªÀngels Adroer: "Inventari dels arxius patrimonials de les comarques gironines", i que s'esmenta també en el llibre "Els Arxius Patrimonials" de Pere Gifre, Josep Matas i Santi Soler, editat per l'Associació d'Història Rural, dintre la col·lecció Fonts de la Biblioteca d'Història Rural."

Documentació complementària que podria tenir relació amb el mas

ARXIU DIOCESÀ DE GIRONA: PERGAMINS DE LA PIA ALMOINA,
(1325) 1326 gener 16
Berenguer de Vilatorta, procurador de fra Albert Savellà, comanador de la casa d’Aiguaviva de l’orde de l’Hospital, enfranqueix Guillema, filla de Pere de Salvanyà, d’Aiguaviva [que casa al mas Capella de Sant Dalmai], per 2 sous 8 diners.
Joan de Masdemont, de Girona. 21 x 24 cms., Brunyola, 764. (P-002-01286)

ARXIU DIOCESÀ DE GIRONA: PERGAMINS DE LA PIA ALMOINA,
(1337) 1338 març 14, Girona
Capbreu del que Berenguer de Paba, cavaller, Pere de Casadevall, paborde de l’Almoina, i Arnau Net, ciutadà de Girona, reben de delmes a Aiguaviva, de Vidal Sastre, Pere Salvanyà i Bonanata de Sagrera, viuda d’Estrany de Sagrera.
Ramon de Vinyes.72 x 33 cms. Brunyola, 918-930. (P-002-01405)

ARXIU DIOCESÀ DE GIRONA: NOTARIA 1329-1508 G-18 f 199rv
El bisbe remet a Pere Salvanyà, clergue d’Aiguaviva, l’acusació de la mort de Ramon Massa, del mateix lloc, 27 setembre 1345.

ARXIU DIOCESÀ DE GIRONA: NOTARIA 1329-1508 G-44 f 59-62
Pere Salvenya i Pere Ferrer d’Aiguaviva, que han fet composició en nom de la universitat dels homes del lloc sobre llegats i pies deixes fetes entre 1346 i 1363, sol·liciten l’expedició de l’escriptura de composició, 13 març 1365; la foliació torna al f 50 per error.

ARXIU DIOCESÀ DE GIRONA: LLETRES 1362-1420 U-102 f 15 (segona numeració)
Als parroquians d’Aiguaviva. Vacant la sagristia per òbit de Berenguer Ferrer, ha estat conferida a Bernat Ros, clergue, 6 abril 1402.

ARXIU DIOCESÀ DE GIRONA: MANUALS DE BENEFICIS 1365-1499 D-163 f 2v
Ordre d’expedir lletra a Arnau Riquer de Vilobí, Jaume Vinyes i Ramon Miquel de Salitja, Pere de Fàbrega de Riudellots, Guillem Llorenç de Sant Andreu Salou, Jaume Negre de Campllong, Pere Salvenya d’Aiguaviva, Guillem Llunell de Brunyola, Pere Capella de Sant Dalmai i Simon de Sigmasa, diaca d’aquest lloc, a fi que compareguin a sentir la declaració sobre les ordinacions de la confraria de la Selva, s.d.

ARXIU DIOCESÀ DE GIRONA: NOTARIA 1508-1600 G-74 f 308v
Testimonial a favor de Narcís Salvanyà, clergue d’Aiguaviva, 8 agost 1573.

ARXIU DIOCESÀ DE GIRONA: MANUALS DE BENEFICIS 1576-1600 D-248 f 45
Andreu Salvanyà àlias Vilella, pagès del pla de Girona, marmessor d’Anna Salvanyà, funda sufragis a Aiguaviva, 9 novembre 1592

ARXIU DIOCESÀ DE GIRONA: LLETRES 1586-1819 U-317 f 123v
Testimonial a favor de Narcís Salvanyà, ermità de la regla de Sant Pau primer ermità, natural d'Aiguaviva, de 35 anys, ermità de Sant Cels a Fortià, que peregrina a Roma, 4 desembre 1612.

ARXIU DIOCESÀ DE GIRONA: Processos 1585-1864- Processos de Francesc Lagrifa, núm. 228Salvi Ros i Teresa Salvanyà i Ros, d’Aiguaviva, contra Jaume Joals, bracer d’aquest lloc, sobre prestació de cens, 1720

ARXIU DIOCESÀ DE GIRONA: Processos 1585-1864- Processos de Josep Gilart, núm. 10Els aniversaris presbiterals de la seu, contra Salvi Ros, pagès d’Aiguaviva i altres, per deutes de pensió de censal, 1719

ARXIU DIOCESÀ DE GIRONA: Processos 1585-1864. Processos de Domènec Burch Soris, núm 820Pere Ros, estudiant d’Aiguaviva, contra Francesc Masgrau, estudiant de Riudellots de la Selva, pel benefici de Sant Tomàs de la seu, 1743, unit a Josep Joals i Vives, estudiant, contra Esteve Calderó i Vives, de Riudellots, 1746

ARXIU DIOCESÀ DE GIRONA: MANUALS DE BENEFICIS 1730-1769 D-399 f 38
El vicari general confereix en virtut de sentència a Pere Ros, clergue d’Aiguaviva, el benefici de Sant Tomàs de la seu, vacant per òbit de Benet Panoleda. (1745)

Informació extreta de:
Història d'Aiguaviva del Gironès i de la parròquia de Sant Joan Baptista. Mil anys d'història. 882-2000 de Mn. Josep Bosch i Mercader.
Repertori de l'Arxiu Diocesà de Girona

Maria Salvanyà, casadora als 9 anys (1714)

Maria Margarida Caterina Teresa Salvanyà va néixer el 26 d’octubre de 1704 a Aiguaviva (Gironès), municipi en el que consta documentada la presència de famílies amb el cognom Salvanyà des del segle XIV.

Era filla de Pau Salvanyà Tarrades, pagès d’Aiguaviva, i de Maria Buadas, donzella natural de Salitjà -actualment del municipi de Vilobí d’Onyar, a escassos vuit quilòmetres d'Aiguaviva-, lloc en que s’haurien casat en 1703 o 1704. Maria Buadas era filla de Joan Pau Buadas, pagés, i Margarida Oller.

Com sol succeir amb partides de naixement tan antigues, a la d’en Pau Salvanyà aquest consta com a Pau Terrades, batejat amb els noms de Pau, Cosme, Damià i Silvestre a l’església de Sant Joan d’Aiguaviva en data 7 de desembre de 1684, fill legítim de Jaume Terrades Salvanyà i d’Elisabet, d’aquesta població els dos; li foren padrins Pau Garroffa i Correger, pagés d’Aiguaviva, i Anna Salvanyà, també d’aquest municipi.

Però aquest capgirament dels cognoms no és gents estrany; a les partides en que he treballat d’Aiguaviva, dels anys 1600 a 1700, n'hi ha sovint. Existeix per exemple un matrimoni format per Jaume Alvra i Salvanyà i Anna, la seva muller -el cognom de la dona o no sol constar, o consta el del marit que adquirien com a propi al casar-se-; d'ells consta el bateig de tres fills que s’inscriuen amb els cognoms Alvra Salvanyà ( Francesc, 1661, Benet, 1662 i Teresa, 1666); un altre grup de fills en el que malgrat el pare consta com a Alvra Salvanyà, els fills s'inscriuren només amb el cognom Salvanyà (Joan, 1664, Maria Àngela, 1665, Joan, 1668, Anna, 1669); uns altres en el que els pares consten ja com Jaume Salvanyà - sense el cognom Avra- i Anna, i els fills també com a Salvanyà (Pere, 1671, Maria, 1672, Magdalena, 1673); i per últim un Jaume sense cognom i Anna la seva muller, pares d'una filla amb el cognom Salvanyà (Ma. Àngela, 1676). El meu parer és que es tracta d’un sol matrimoni que va tenir onze fills -de 1661 a 1676-, cosa res estranya a l’època, i que els canvis de cognom obeïen o bé a errors en la declaració o en la transcripció del clergue, o bé a inscriure'ls amb el cognom del mas de residència.

El Jaume Terrades Salvanyà, casat amb l'Elisabet, i el Jaume Alvra Salvanyà o Jaume Salvanyà, casat amb l’Anna, tots ells d'Aiguaviva, devien tenir un parentiu que ara per ara desconec. Cabria la hipótesi de que fins i tot fos el mateix Jaume, i que en Pau fou nascut d'un segon matrimoni amb l'Elisabet, un cop enviuat de l'Anna. Això m'ho faria pensar que el primer fill del primer matrimoni és de l'any 1661 - el pare podria tenir uns vint-i-tres anys, posem pel cas- i el darrer l'any 1676 - que el pare en tindria 38. Al nèixer en Pau el 1684 fruit d'un segon matrimoni, el pare en tindria 46, cosa perfecte pausible.

Per últim, l’Anna Salvanyà que consta com a padrina de Pau Terrades (o Pau Salvanyà), podria ser que fos o bé la pròpia filla de Jaume Salvanyà i Anna, que tindria quinze anys, germanastre per tant del nou nat si fos certa la hipòtesi del segon casament, o bé parenta d'ell en algun grau. És clar que si el Jaume pare no és el mateix, fins i tot la padrina Anna podria ser la muller d’en Jaume Salvanyà, altrament dit Terrades, ja que com hem dit, la dona prenia el nom del marit.

Els pares de la Maria Salvanyà devien morir poc temps després del seu naixement, per la qual cosa per prescripció legal aquesta va ser posada sota el règim de tutela, nomenant-li tutors i curadors. Pel que tot seguit es dirà, podria ser que només hagués mort la mare, ja que consta documentat un matrimoni posterior entre un Pau Salvanyà, pagès i propietari d’Aiguaviva, amb Marianna, que el 12 de setembre de 1720 van batejar una filla que posaren per noms Maria i Maria Teresa . Penso que podria tractar-se per tant del mateix Pau que hauria contret segones núpcies, per mort de la primera dona.

El mes de juny de l’any 1714, quan la Maria Salvanyà, filla d'en Pau Salvanyà i la Maria Buadas, tenia només 9 anys d’edat i 8 mesos, l’avi patern Joan Buades, pagès de Salitjà, va sol·licitar dispensa eclesiàstica al Bisbat per a que la seva néta contragués matrimoni, tràmit necessari aquest quan es tractava del matrimoni d'una menor, entre d'altres supòsits.

En l’expedient eclesiàstic consta que avi, tutors i curadors de la nena pactaren la sol·licitud de dispensa, en la qual no apareix cap nuvi, pel que en opinió de De Llobet, l’autor del llibre en que he trobat bona part de les referències, sembla que aquesta no fou tant una situació de legalització d’una relació matrimonial, sinó una sol·licitud encoberta d’emancipació.

Això donaria suport a que la nena només havia quedat orfe de la mare i que l’any 1714 el pare hauria contret segones núpcies, davant la qual cosa l’avi matern, per tal de preservar el patrimoni que per via de la seva mare corresponia a la seva néta, simulés el matrimoni d’aquesta per tal d'aconseguir la seva emancipació i sortís de la tutela del pare – del que tal vegada el sogre desconfiava en ocasió del nou matrimoni-.

I perquè demanaven dispensa matrimonial per a una menor?

Segons De Llobet explica en el llibre ressenyat, a la Constitució núm. 16 de les Corts de Perpinyà de 1351, en el regnat de Pere III, fou declarat emancipat el fill menor que s’hagués casat amb llicència del pare o d’altres persones que en tinguessin potestat, encara que continués vivint a casa dels pares i sense necessitat de consumació carnal. El matrimoni aportava l’emancipació i aquesta no cessava en cas de viduïtat del menor o per ingratitud del fill. I de resultes de l’emancipació, finalitzava l’usdefruit dels béns adventicis del fill, dels quals gaudia el pare.

El matrimoni dels menors era tot sovint una alternativa per fer front a un seguit de problemàtiques familiars, tals com les unions ja consumades o la necessitat de procurar nous pares a un nen que tenia els seus difunts, o a atorgar-li l’emancipació per via del matrimoni i així alliberar als familiars de les càrregues mal retribuïdes de la gestió del seu patrimoni adquirit per herència.

En aquesta línia hi havia també l’actuació dels tutors i el concepte d’emancipació que dóna el matrimoni. Si en un principi faltaven els pares, la tutela pretenia restablir aquesta mancança en dos factors: la criança dels orfes i l’administració de llurs béns. En el llibre referit, s’explica com segons dret i costum, la tutela havia derivat en un espoli de l’orfe; per això els pares o els avis quan no veien clarament la continuïtat o que es creien propers a morir, casaven els petits per no perdre els fruits del patrimoni en el futur; per tant tot sovint, i pel que sembla també en el supòsit de la Maria Salvanyà, el matrimoni infantil era una solució per eliminar tutors, o aquests per treure’s de sobre la responsabilitat.

Res sabem però si el matrimoni finalment va celebrar-se i quina era la identitat del contraent, el que ens donaria dades importants per conèixer les raons d'aquesta decissió nupcial.

Fonts : - El matrimoni infantil a Catalunya i Europa de Santiago de Llobet Masachs. Fundació Noguera. Col·lecció Estudis - 31 Barcelona, 2005 .
- Arxiu Diocesà de Girona.

Domingo Salvanyà: carnisser a Oriola l’any 1416.

Oriola és un municipi del Pais Valencià, capital de la comarca del Baix Segura, confrontant amb la Regió de Múrcia.

Després de la invasió musulmana, encara va romandre com a regne cristià, gràcies al Tractat de Teodomir d'abril (any 713); el 823 tornà als musulmans; el 929 passà a anomenar-se regne de Múrcia.

Mapa d'Oriola

El 17 de juliol de 1242, i en virtut del Tractat d'Alcaraz, passà a l'infant Alfons de Castella; dues dècades més tard una sublevació mudèjar va fer necessària una nova ocupació de la vila, protagonitzada en aquest cas per Jaume I el Conqueridor, qui va tornar-la a Alfons X; poblada en un principi a fur de Múrcia, similar al de Sevilla i Toledo.

Oriola va ser incorporada al Regne de València per Jaume el Just, el 1304, en virtut de la Sentència Arbitral de Torrelles; a partir de llavors acull els furs valencians, imposa el català com a llengua cooficial i obté representació a les Corts.

Durant l'etapa castellana, les seues terres foren ja objecte de successius repartiments entre pobladors catalans, aragonesos i castellans, que prosseguiren fins 1314; durant la Guerra dels Dos Peres fou ocupada pel castellà Pere I el Cruel i estigué sota senyoriu de l'infant Ferran fins la seua definitiva incorporació al Regne de València en 1375.

Al segle XV els membres del consistori oriolà intervenien en assumptes d'índole política, administrativa, serveis socials, ensenyament, obres públiques, etc., i en les seves deliberacions aprovaven resolucions que afectaven l'economia local.

Una de les principals preocupacions de les autoritats locals era el proveïment de productes bàsics com ara cereals, carn i peix.

A Oriola la venda dels principals productes de consum es desenvolupava en el mercat, que des del segle XIII es celebrava els dimecres de cada setmana, on es venien productes com els cereals i el vi comú, mentre que el pa i la carn es venia en establiments fixos, prèvia concessió de la seva gestió per part del consistori a determinades persones.

L'adequat abastament i venda de carns va quedar regulat el 1321, amb un privilegi de Jaume II que autoritzava la instal·lació de vuit taules a la plaça del mercat, al costat del pont, prohibint la proliferació arbitrària dels llocs de venda, ja que suposava un greu perill
per a la salut pública.

S'establia sobre aquestes un cens o impost anual de quatre maravedís d'or a pagar la festa de Nadal. El municipi podia vendre, alienar, permutar, etc. les carnisseries, excepte a membres del clergat i satisfent els pertinents drets de lluïsme i fadiga.

El consell cedia anualment la seva gestió a particulars, a canvi de tenir-les proveïdes en el període establert, fixant el preu de la lliura de carn i el pagament de la cisa pertinent L'interès teòric del consistori era vetllar pel bé públic i assegurar uns mínims nivells anuals en el consum de carn, però també prevalien les necessitats fiscals, ja que les arques municipals es nodrien principalment amb la cessió del cobrament de la cisa, impost indirecte que gravava el consum de productes com la carn.

La intervenció municipal afectava també a la venda i distribució interna del producte. Jaume II havia establert vuit taules de carn, set que arrendava el consell i una que es podia reservar, que cedia lliurement per a la venda de carn per menys. De les taules que arrendava, en tres o quatre es venia carn de moltó, mentre que en les altres es venien la resta de carns: xai, ovella, vaca, etc. Almenys fins 1443 les taules es trobaven en la carnisseria més gran, ubicada a la plaça major de la ciutat, i des d'aquesta data apareix una nova ubicada al raval de la porta nova on es solien arrendar dues taules.

Segons el Contestador (Actes municipals) que es guarda a l’Arxiu Municipal d’Oriola, el 10 d’abril de 1416 varen llogar cinc bancs de venda de carn a la plaça major (“tota la carniceria de la dita villa”, en paraules textuals) a Domingo Salvanya, per una durada des de Pasqua florida a Casnestoltes, amb les següents condicions específiques:

“1. Ha de tenir la carnisseria de la vila abastida de carns per un temps d'un any. 2. Les festes de Pasqua, Santa Maria, Apòstols, festes de guardar i diumenges ha de tenir de sol a sol quatre taules de moltó, una de cabró i una altra amb ovella i be. 3. La resta de dies tres taules de moltó i dos amb la resta de carns. 4. Dijous després de vespres era suficient amb tenir una de les taules abastides de carns tot el dia. 5. L'arrendatari podia pasturar bestiar a l'horta. Per cada taula de moltó fins a 500 caps, sense fixar-se quantitat per a la resta de caps de bestiar. 6. El carnisser pagaria tot el mal que els seus animals realitzessin sobre els cereals, vinyes i guarets així en secà com en regadiu. 7. El consell es reservava una taula per bous, vaques i salvagines”

No devia ser-li bó el negoci al nostre avantpassat, tota vegada que a l’adjudicació de l’any següent són arrendades les cinc taules, i una més, a altres carnissers entre els que ell no hi figura, els quals en canvi repeteixen en anys successius.

Poc sabem a data d’avui d’aquest Salvanyà: si era veí d’Oriola o d’algun poble veí, si era arribat de nou a aquelles terres o descendent d’algun Salvanyà que hagués acompanyat al rei Jaume I a la conquesta de València, si va deixar-hi o no descendència i rastre del cognom... Temps hi haurà per esbrinar-ho.

Font: “El abastecimiento y venta de carnes en Orihuela durante el reinado de Alfonso V (1416-1456).” Juan Antonio Barrio Barrio. Universidad de Alicante.

Ramon de Salvanyà, clergue de la seu de Girona, al segle XIV.

Una de les primeres notícies de la que disposem de la presència dels Salvanyà a Girona és un document de data 25 maig 1338 conservat a l'Arxiu Diocesà de Girona, pel que el bisbe de Girona dispensà d’edat al clergue Ramon de Salvanyà per a un benefici de la seu, i, per mitjà de Pere Fresolf, majordom seu forà, l’absol d’haver d’entrar a Sant Daniel.

Per exercir de clergue —o accedir a qualsevol altre orde religiós— hom havia de tenir assegurat els mitjans de vida -ja sia per haver estat dotat per la pròpia família, ja sia per haver pres possessió d’un benefici - que garantísin la subsistència de l’aspirant a clergue, alliberant així a la institució eclesial de llur manteniment.

El benifet o benefici eclesiàstic és definiti pel Codi Canónic com un ens jurídic erigit a títol vitalici per l’autoritat eclesiàstica i que consta d’ofici sagrat i dret a percebre rendes de la dot annexes a l’ofici. Dit senzill: el benefici componia un ofici espiritual o càrrec, l’exercici del qual donava a qui l’exercia, durant l’Edat Mitjana i l’Antic Règim, el dret a gaudir d’una prebenda (rendes provinents de béns immobles, de delmes, censals, drets econòmics per l’administració de sagraments, etcètera) i altres privilegis de caràcter judicial, fiscal o militar. Es tractava generalment que un particular assignava les rendes que provenien d’uns determinats béns, en benefici de la persona que acomplia un ofici eclesiàstic determinat (rector de parròquia, encarregat d'una església, membre d'una comunitat amb responsabilitat de culte, etc.).

A partir d’obtenir la titularitat del benefici, aquest podia ser permutat, amb autorització superior, per altres beneficis que ostentaven altres clergues, de millor dotació econòmica i/o menys prestacions personals compromeses, i així s’esdevenia tota una successió de negocis juridics respecte a aquests beneficis que permetia als clergues millorar la seva situació econòmica o personal.

Segons el document, Ramon de Salvanyà era clergue de la seu de Girona, una ciutat que en aquells temps de 5.000 habitants pel cap baix, en la que hi havia uns 250 eclesiàstics, incloent els dels ordes religiosos. Com a tal, pertanyia al clergat, el grup de servidors de la comunitat cristiana, format entorn del bisbe i del presbiteri, que tenia una important influència sobre la vida civil i que constituí un dels tres estaments que formaren l'estructura de l'estat durant l'Antic Règim (l’estament eclesiàstic). Estem parlant d'una època en que la situació organitzativa de l'esglèsia era prou diferent a la d'ara: el bisbe rarament el nomenava Roma, sinó que solia ser imposat o bé pels comtes, o bé pels canonges de la seu; sovint però canonges i bisbe mantenien les seves disputes pels beneficis i patrimoni que cadasun d'ells controlaven. Per dessota d'ells, el clergat. El feudalisme introduí profundes diferències econòmiques entre els membres del clericat, i així els clergues rurals vivien de rendes precàries i en moltes ocasions eren vassalls del senyor propietari de la parròquia, mentre que els prelats i els abats administraven els feus eclesiàstics, sovint considerables, i constituïen una casta de senyors feudals. Els clergues, que ordinàriament fins al s. XI eren casats, arribaren a establir uns certs drets dinàstics, i fins i tot als s. X i XI hi hagué intents d'establir dinasties episcopals. Durant la baixa edat mitjana apareixen els anomenats privilegis clericals: privilegis del cànon (la injúria real a un clergue era sacrilegi), del fur (les causes contencioses i criminals dels clergues pertocaven als tribunals eclesiàstics), d'exempció (del servei militar i oficis públics) i de competència (límit en l'embargament per deutes).

Ramon Salvanyà, en el moment d’aquest document, era un clergue que per raons d’avançada edat no podia accedir a gaudir d’un determinat benefici, i el bisbe gironí, Arnau de Mont-rodon (1335-1348), li excusà del compliment d’aquest requisit per seguir-lo mantinguent, així com de l'obligació d’entrar a servir al monestir de Sant Daniel, quina obligació devia ser requisit per gaudir del benefici.

(Es tracta del monestir de monges benedictines de Sant Daniel que avui encara existeix a la vall del mateix nom, a l’est de la ciutat de Girona. El monestir i la Catedral de Girona són temples coetanis i fruit, ambdós, de la voluntat d'Ermessenda, esposa de Ramon Borrell i germana del Bisbe Pere Roger i fou consagrada l'any 1036).

En un altre document, aquest de data 22 d’octubre de 1338, Guillem Mayol, sagristà de Medinyà, prometé a Ramon Salvanyà, servir-lo a raó de vuit lliures anuals. En aquest document es refereix a Ramon de Salvanyà com a obtentor d’un dels beneficis fundats pel bisbe Gilabert de Cruïlles, que podria tractar-se segurament del mateix benefici al que fa referència l’anterior document, que hauria fundat aquell bisbe predecessor al seu en la cúria gironina. El bisbe Gilabert de Cruïlles (1334-1335), quan tot just era sagristà de la Seu de Girona, fundà el 1330 un benifet a l’altar de Sant Pau apòstol, que em proposo edificar si Déu ho vol (sic). Pel que sembla, seria la mateixa capella a on el febrer de 137 ja hi hauria un benefici de Sant Pere i Sant Pau i mercès al qual subsistia i exercia el seu ministeri Ramon Salvanyà.

Posteriorment també tenim notícia del testament de Ramon Salvanyà, que continua essent-hi referit com a clergue de la seu, de data 31 d’agost de 1346, que pren per marmessors Guillem Cavaller, claver de la mateixa seu, i altres, i dota un aniversari a la seu i institueix hereus els pobres.

Dotar un aniversari era afectar un determinat bé o capital econòmic per tal de que mercés a les seves rendes, en un data anual es realitzés determinada prestació, ja fora dient misses o actes litúrgics per a la seva ànima, ja fora amb prestacions en favor de persones determinades o indeterminades (almoina als pobres, per exemple). Instituir hereus als pobres solia ser sinònim de manca de família a la que designar com a hereu – o manca de relació amb la família existent- i suposava atorgar als marmessors la capacitat de decidir quines persones en serien beneficiaris, acomplint els requisits i el mandant del testador.

Bibliografia: Arxius ADG; Girona al segle XIV. Christian Guilleré. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994; Història de Girona, dirigigit per Lluis Costa; "Derecho parroquial" Euardo F. Regatillo, any 1953; Els vitralls de la catedral de Girona. Juan Ainaud de Lasarte. IEC, 1987.

Can Salvanyà, de Mosqueroles.

Daniel Daví Salvanyà en el seu estudi genealògic dels Salvanyà de Mataró, explica que aquesta masia era propietat de Narcís Salvanyà, pagès de Sant Martí de Mosqueroles, fill de Francesc Salvanyà (mort entre el 1627 i 1632) i Caterina Salvanyà. Narcís Salvanyà va atorgar capítols matrimonials el 10 de juny de 1646 amb Maria Torró, amb qui hauria contret núpcies el 15 d’agost de 1646. No consta que passés als seus successors, pel que se l'hauria hagut de vendre la masia. Malgrat el relatiu curt temps en que va ser de la de propietat desl Salvanyà, encara en perdura el cognom.

Can Salvanyà és una masia que es troba en el nucli de Mosqueroles, que pertany i constitueix el nucli principal del municipi de Fogars de Montclús (Vallés Oriental). El municipi és esmentat al segle X.

Visualment sembla que a l’edificació antiga s’hi va afegir posteriorment una altre edificació i un mur que constitueixen un pati davanter de la casa, a la que s’hi accedeix per un porta gran de ferro, i una de lateral més petita.

A la façana principal – pintada de color terra, a diferència de la resta de les façanes i parets que són de calç blanca- hi ha un rellotge de sol, amb una inscripció en castellà que posa “Cristo es mi luz”. A la part del darrera hi ha uns porxos, amb barbacoa inclosa.

Al Cadastre Topogràfic parcel·lari l’edificació consta de 360 m2. construïts, ocupant 120 m2. en planta, sobra una parcel·la de 4.507 m2 ( polígon 11 parcel·la 224).

Els conreus de la part del davant de la casa, i que són cadastrats també com a Can Salvanyà, mesuren unes 3 hectàrees (polígon 11 parcel·la 199). No es descarta que altres parcel·les confrontants també siguin de la mateixa masia, ja que al Registre de la propietat consten com a terrenys de Can Salvanyà, unes 20 hectàrees.

Davant de la mas hi ha uns camps de conreu, i en un costat una bassa reconvertida en piscina.

Per la banda de ponent, a la masia s’hi accedeix des de l’antiga carretera de Sant Celoni, que passa pel davant de l’ermita de Santa Magdalena, per un camí amb oliveres joves a banda i banda.

Antoni Salvanyà, corder de Girona al segle XVII.

El segle XVII ha estat considerat com d’una profunda depressió econòmica. Alguns historiadors parlen de la gran davallada a tota Europa occidental, i el defineixen com el “segle d’impostos, de misèria i de mort”. A Girona van tenir-hi especial incidència la fam produïda per les males collites (1629-1631), la guerra dels Segadors (1640-1652), la pesta (1650), els successius setges de la ciutat per les tropes franceses o espanyoles (1635 a 1659), i les nombroses inundacions.

Per tot plegat, fou constant la recaptació d’impostos per part del govern de la ciutat a fi de fer front a les despeses extraordinàries. Els talls o talles constituïen un impost municipal extraordinari per sufragar una determinada despesa excepcional. La talla de la que tenim noticia de l’any 1651 de Girona, tenia per títol “Aranzel de las personas que han de pagar lo tall fet per pagar los soldats té la present ciutat de Girona a la campanya de Barcelona”. Es tractava doncs d’un impost per sufragar les despeses que comportava mantenir l’exèrcit durant la guerra de Secessió hispano-francesa que va tenir lloc els anys 1640-1659. En aquesta talla hi figuren les persones que havien de contribuir—hi per raó de llur posició econòmica o professional.

Una d’aquestes persones fou Antoni Salvanyà, corder, amb establiment obert a la zona delimitada per la placeta de Sant Feliu i carrer de les Ballesteries, és a dir, la zona central de Girona, a la dreta del riu Onyar. És l’únic Salvanyà que hi figura, malgrat ens consta l’existència d’altres persones amb aquest cognom a la ciutat, alguns d’ells germans seus. En total, en el tall hi ha quinze corders, i a ell li tocà pagar 2 lliures (es fixà un escalat d’1 a 50; els que més pagaven eren els mercaders,i per damunt d’ells, nomes diverses persones que en lloc de llur professió eren qualificades de “ciutadà honrat”).

Antoni Salvanyà era fill de Pere Salvanyà i Helionor Palles, que s’havien casat a la catedral de Girona el 8 de febrer de 1594. Aquests van tenir un mínim de set fills: Agna (1594), Narcís (1598), Isabel (1602), Pere (1605), Andreu (1608), Anna (1611), i Antoni, nascut el 19 de gener de 1620 – el que em fa pensar que entre la seva germana Anna i ell, podria haver-hi hagut altres germans.

Als vint anys l’Antoni Salvanyà es va casar amb Maria Cases el 6 d’octubre de 1640, també a la catedral de Girona, va tenir com a mínim de deu fills: Marianna (1641), Maria (1643), Maria Paula ( 1648), Magdalena (1649), Joan (1651), Helionor (1655), Francesc (1657), Antoni (1659), Maria Clara (1660) i Rafael (1663), tots ells batejats a l’església de Sant Feliu.

No sabem quan d’ells van viure, però cal tenir present que a més dels estralls i la pobresa que comportà la guerra, l’any 1650 Girona quedà greument afectada per la pesta i aquell any van morir prop de 1.500 persones, d’un cens de 6.000, aproximadament (l’any següent a Barcelona, d’un cens de 50.000 habitants, els historiadors calculen que en moriren 30.000, com a conseqüència de la pesta, la fam i el setge de la guerra).

No sabem si l’Antoni havia aprés l’ofici del seu pare o d’algun altre mestre, però el que és segur és que com era usual a l’època devia començar a treballar de ben petit: l’aprenentatge necessari per a ser admès en el gremi com a menestral solia durar no menys d’una quinzena d’anys, i ell en tenia 31 l’any 1651 en que ja figurava en el tall com a menestral corder.

Els corders eren menestrals que treballaven essencialment amb cànem i la seva producció solia anar destinada en bona mesura a cordes per a vaixells. La Corona d’Aragó posseïa aleshores un gran imperi comercial mediterrani i molts dels vaixells que transitaven per aquest mar duien cordam, que era apreciat arreu per la seva qualitat. Solien formar gremi amb els espardanyers, que també treballaven el cànem, per bé que sovint tenien diferències i al llarg de la història en diferents ciutats havien tingut gremis separats. A més dels corders, hi havia també els gumeners, que filaven cordes molts gruixudes i resistents dites gúmenes per amarrar embarcacions, els cordillers, que les feien fines per a utilitats domèstiques, i fins i tot els corders de viola, que feien cordes per a aquest instrument musical.

Per fabricar les cordes, els corders necessitaven espais força amplis, ja que mentre un aguantava una roda on la corda s’anava enrotllant, l’altre havia d’estirar des d’una altra banda oposada i anar torçant-la. Aquesta tasca era gairebé impossible de practicar dins la ciutat emmurallada de carrers estrets i laberíntics, i per tant es limitaven a tenir les botigues dins la ciutat mentre treballaven fora muralles als espais oberts.

Sembla que en determinades èpoques a Barcelona va existí certa exclusió social dels corders que arribava fins l’extrem de no permetre’ls assistir a les cerimònies religioses amb la resta dels feligresos, només consentir-los participar des de l’altra banda del llindar de la porta del temple. La raó d’aquesta exclusió sembla ser que provenia de que amb les cordes es penjaven els condemnats, i per tant se’ls associava a tal cruel càstig (la mateixa exclusió que patien els botxins o els enterramorts, per exemple). Es diu que fins i tot, els familiars dels condemnats els intentaven subornar per a que fessin la corda de penjar més prima, ja que si al penjat se li trencava la corda, quedava alliberat (i en acció de gràcies, aquest solia portar el tros que li havia quedava al coll a l’església més propera, com un ex-vot).

___________________

Documentació: “La ciutat de Girona a mitjan segle XVII (a través de la talla de 1651)”, per Josep Clara; “Població i societat a la Girona del segle XVII. El testimoni de Jeroi del Real” per Joan Busquets; Història de Girona (diversos autors). Llibres parroquials a l’Arxiu Diocesà de Girona. Els corders, un gremi maleït a Històries de Barcelona, de Dani Cortijo. Diccionari de la Catalunya medieval (s.VI-XV), Jordi Bolòs.