Salvanyà, Salvañá, Salbanyà, Salbañá.

El nostre cognom Salvanyà actualment s’està usant en quatre formes diferents. La forma originària seria Salvanyà, aquella que segons està documentat, històricament és la que venia essent utilitzada pels nostres avantpassats; després, per raons que tot seguit veurem, el cognom ha sofert diferents modificacions en la manera de ser escrit, i ara conviuen les quatre formes pacíficament. 

1.- Salvanyà, en la grafia que sembla ser que fou usada originalment dels segles XII al XIII al comtat d’Urgell i als segles XIV i XV al Gironès, i que és la que Coromines i Alcover donen per bona. Aquesta i només aquesta és, per altra part, la forma que l’Institut d’Estudis Catalans considera l’adequada d’acord amb els criteris ortogràfics moderns de la llengua catalana.

2.- Salvañá, com a forma castellanitzada de la ny i l’accent, imposada suposem que de manera progressiva a partir del Decret de Nova Planta (1714), però que amb tota certesa es troba documentada en els Registres civils a partir de llur creació l’any 1870 (fins llavors les inscripcions es realitzaven en els llibres parroquials, en els que l’aplicació de les normes sobre castellanització de noms i cognoms era més laxa). Actualment, a Catalunya, s’utilitza de manera generalitzada amb l’accent obert, Salvañà.

3.- Salbañá, a partir de la forma castellanitzada, amb transformació de la v en b, focalitzada a Arenys de Mar, a partir del meu avi, en Josep Salbañá Puigvert.

És plausible pensar que aquest canvi de grafia, obeís inicialment a alguns errors – per altra banda comuns-  dels encarregats del Registre Civil en el moment de procedir a les inscripcions.

En el Registre civil de Santa Maria de Palautordera, trobem errors per l’estil: malgrat que en aquell Registre totes les altres inscripcions – naixements, defuncions i matrimonis- de persones amb cognom Salvañá figuren amb v , en l’acta de naixement de Maria Pi Salbañá (n. 8-8-1884) s’inscriu amb b , mentre que el seu germà és inscrit al néixer com Andreu Pi Salbanyá (fill de Josefa Salbanyá Pruna), els dos amb b i ny.  

El canvi de la v en b i la seva consolidació per part del meu avi i els seus descendents donant-li carta d’oficialitat, es devia produir a Arenys de Mar, on van arribar-hi l’any 1926: en Josep Salbañá Puigvert figura inscrit amb la v en les actes de naixement (1891) i matrimoni (1921)  en els Registres Civils de Sant Iscle i de Santa Maria de Palautordera, respectivament, i en canvi en la de inscripció de la seva defunció al d’Arenys de Mar (1961) figura amb la b.

En les actes de naixement dels seus fills Joan (1922) i Jaume (1926)  al Registre de Santa Maria de Palautordera, aquests són inscrits amb v. També en l’alta en el padró d’habitants d’Arenys de Mar de l’any 1926 – l’any de la seva arribada -, en Josep hi figura inscrit com a Salvañá Puigbert, el primer cognom amb v i el segon amb b. 

En canvi, en l’acta d’inscripció del naixement de la seva filla Nativitat al Registre Civil d’Arenys de Mar, el 14 de novembre de 1928, ella és inscrita amb el cognom de Salbañá, amb b  i amb la mateixa grafia consten el pare i l’avi; en canvi el segon cognom se la inscriu erròniament com a Filvá, i també la mare i l’àvia.

En el padró d’habitants d’Arenys de Mar de l’any 1940, els dos germans, en Josep i en Jaume i llurs fills, consten tots ells inscrits com a Salbañá, amb b.

Paral·lelament,  el mateix any 1940, en unes escriptures de compra de la casa del carrer Francesc, el Notari identifica al comprador com a José Salvañà o Salbañà Puigvert, que era la manera que tenien de procedir els fedataris públics quan l’interessat els expressava que la grafia de les seves dades personals no corresponia amb la de la cèdula d’identificació oficial o amb la del Registre civil. A la “Cartilla militar” del seu fill Jaume, el meu pare, de l’any 1948, aquest ja hi figura com a Salbañá, pel que el cognom així escrit ja devia haver pres carta de naturalesa i oficialitat.

Posteriorment, uns anys més tard, en un altra escriptura de l’any 1956, l’atorgant  ja és identificat sense dubtes com a José Salbañà Puigvert,  i les inscripcions dels matrimonis dels seus fills i filla  i dels naixements dels seus néts i netes, totes prenen aquesta forma del cognom.

Per tant el canvi de la v en b l’hem de situar entre els anys 1928 i 1940.

4.- Salbanyà, a partir de la catalanització de la ñ per ny i la grafia oberta de  l’accent. En aquest cas, el canvi es produeix documentadament en virtut de la resolució del Jutge encarregat del Registre d’Arenys de Mar,  a partir de la sol·licitud formulada pels meus germans i jo mateix l’1 de setembre de 1983, basant-nos en que de manera usual tan el nostre pare Jaume com nosaltres, el veníem usant amb la grafia catalana de manera ordinària.

Com a curiositat, mencionar que segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, de persones en ús del cognom Salvanyà, en qualsevol de les seves quatre formes, en som 160, repartides de la següent manera:

	1er. Cognom	2on cognom
Salbanyà	7	0
Salbañà	0	10
Salvanyà	10	11
Salvañà	64	58
Total: 160	81	79

Per altra part, mercès als diferents instruments que ens ofereix Internet, he pogut constatar l’existència de formes fonètiques i ortogràfiques semblants: així he constatat la presència de persones amb cognom  Salvañá a Filipines, Salvanha a Brasil, Salvagna a Toronto, Sauvagnat, Salvagnat o Sauvagnac a França..: segurament no devem tenir cap relació directa entre nosaltres, però no és difícil imaginar que en l’origen de tots plegats hi ha uns romans de cognom Silvanus.

El topònim de procedència del cognom: Sauvanyà.



Esglèsia de Sauvanyà



 El cognom Salvanyà tindria el seu origen en el topònim del Castell de Sauvanyà.

Aquest castell es trobava construït en un turó prop de l’actual poble de Sauvanyà a la capçalera de la vall Tost (actualment comarca de l’Alt Urgell).

La primera menció d'aquesta fortalesa data del 1071, en el testament d' Arnau Mir de Tost , que n’era el seu possessor (veure entrada "Arnau Mir de Tost").

El castell de Sauvanyà està documentat a Catalunya Romànica : (...) La situació del castell, en un deIs passos estratègics entre la vall del Segre i les del Lord i Lavansa, fa suposar que ja des de l'inici pertanyés al sistema defensiu de la vall, propietat de la família deIs Mir, un llinatge de petits nobles promogut gracies a l’extraordinària habilitat militar d'Arnau Mir. El castell formava part del patrimoni original del que seria vescomte d'Áger. Posteriorment apareix en d'altres documents, com en un el 1077 , on és mencionat el castro selvaniano en unes afrontacions. El 1180 fou objecte de la confirmació que va fer Arnau Miró del Pallars de la donació de Sibil•la, filla de Galceran de Pinós, a l’església d'Urgell. Entre els diversos castells que va cedir figura el de Selvanyà. La complexitat de la seva estructura -és una de les fortaleses més grans de la comarca- suggereix una importància més gran de la que palesen els documents editats fins avui. (AVB)

L'estructura del castell de Selvanyà és extremament complexa. En primer lloc, per les seves grans dimensions, que fan que la seva distribució espacial sigui difícil de percebre, fet agreujat per l'espessa vegetació que creix arreu. Hi ha un gran nombre d'estances que s’esglaonen en quatre nivells en un deIs vessants de la muntanya. Una muralla, flanquejada per dues torres, encercla la part inferior del perímetre. La banda nord era defensada per un penya-segat, coronat per una torre circular. A la part superior del castell les estructures s'adossen a la roca, que fa una sèrie d'esperons al llarg del cim. L'aparell és bast, de gres tallat matusserament. Tot i que no s'aprecia cap mena de morter, és possible que no fos de pedra seca, ja que la terra del país és argilosa i fàcilment erosionable”

A ponent del castell hi ha restes de l'antic poble de Sauvanyà avui un despoblat en perill de destrucció. Avui pertany administrativament al municipi de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell. En el nucli s'hi troba l'església de Sant Esteve de Sauvanyà i en el seu pati davanter hi ha un petit cementiri en mal d’estat de conservació, on vaig poder veure-hi creus de difunts amb inscripcions datades a la primera meitat del segle XX, que és quan es devia despoblar de manera definitiva.

 D’aquesta església també se’n parla a Catalunya Romànica, tot dient: “(...) L'any 982, en la donació que el bisbe Sal•la va fer de l'església de Sant Miquel de Montpolt a favor d'Ot de Solanes i el seu fill Mir, consta, com a possessió d'aquests, l'''ecclesia de Sancte Stefani de villa que vocant Tost... ". Al lloc de Tost no consta cap església amb aquesta advocació; sí que consta, però, dins el seu antic terme municipal, l'església de Sant Esteve de Selvanyà, anomenat també Sauvanyà. Amb aquella grafia s'esmenta el castell de Selvaniano l'any 1072 i el 1077, en aquest darrer cas com a afrontació vers migdia de I'''apendicio de Sancti Saturnini ... in Nabiners superior vel in Sancta Columba de Ortons et in Sancto Fructuoso ... in Fontelias et in Sancta Eugenia ... in Villa Ollafracta". En la visita realitzada per manament de l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Rocabertí, a la diòcesi d'Urgell l'any 1312, consta la capella de Solvayano, que no es va poder visitar.

Actualment l’interior de l’església està en molt mal estat de conservació.

Veure: Catalunya Romànica, volum VI, L’Alt Urgell.

Els primers Salvanyà.

D’acord a la classificació dels cognoms feta per l’historiador Martínez Aloy, l'historiador mataroní Daniel Daví i Salvanyà considera que el cognom Salvanyà és un cognom geogràfic, és a dir, aquell cognom que als segles XI i següents, a partir de la Reconquesta, els senyors adoptaren a partir dels noms del seus castells i viles, unint-los al seu nom propi darrera de la preposició de.

En els seus estudis, Daví ha trobat documents referits a senyors de les terres del comtat d’Urgell, de finals del segle XII començaments del segle XIII, que utilitzen el cognom Salvanyà en formes llatines com Salvania, Solvania, Selvanna, etc... (fins i tot en un mateix document, el cognom apareix escrit de diverses maneres).

A partir dels testaments de Berenguera de Salvanyà i del seu nét Pere de Salvanyà i d’altres documents d’ordre jurídic civil dels anys 1182, 1190 i 1215, Daví ha pogut descriure un petit arbre genealògic de la família de Ramon de Salvanyà, cavaller i senyor -per tant de l'estament privilegiat-, casat amb Berenguera, que van tenir com a mínim dos fills, Pere i Ramon de Salvanyà; a la vegada Pere tingué com a mínim quatre fills: Raimunda, Bernat, Pere i Berenguer de Salvanyà. Aquests serien per tant els primers catalans amb el nostre cognom dels qui ell té testimoni documental.

Aquests predecessors viurien tots al Comtat d’Urgell (avui comarca de l'Alt Urgell), ja que les terres que s’hi descriuen són a les viles de Sorribes, Pla de Sant Tirs, Tost, Fígols i Organyà.

A l’Arxiu del Bisbat de Girona he pogut trobar la referència d’un document de data 14 de febrer de 1215 , intitulat “Capbreu fet a Guillem, prior d'Organyà, i a Pere de Sallent, canonge, de possessions situades a Cabó ”, en el que hi surt la referència d’unes terres propietat d’un Salvanyà -escrit amb aquesta grafia- al municipi de Cabó: “Item recipit decimas de .I. terra a la Closa, quam posidet Ferraria, et afrontat in rivo et in alodio de Salvanya et in alodio Martini”, que podria ser traduït d’aquesta manera: “També rep delmes d'una terra a la Closa, que posseeix Ferrer, i confronta amb el riu i amb alodi de Salvanyà i amb alodi de Martí”.

L'orígen dels cognoms.

Un cognom, dit de manera col•loquial, és el nom de la família, la manera comuna amb què s’identifiquen el conjunt dels seus membres. Els cognoms començaren a formar-se per una necessitat d’identificació de les persones, ja que usualment la gent utilitzava només el nom. El seu precedent és el cognomen, que era el tercer element del nom oficial d'un ciutadà romà .

L’ús ordinari del cognom a Catalunya començà a finals del segle XI :

“(...) El nom múltiple d'origen romà desaparegué gairebé totalment al s. VII, probablement perquè ja bastant abans n'havia desaparegut la inscripció al cens municipal. Les persones eren designades normalment per un nom únic, com era el costum germànic. A tot estirar, es mantingué un sobrenom atribuït a poques persones. La moda, al s. XI, divulgà certs noms i n'oblidà molts d'altres, amb l'empobriment quantitatiu consegüent. La necessitat de distingir les moltes persones de nom igual provocà la recerca de sistemes idonis per a no confondre-les. L'ús jurídic havia imposat la identificació de la persona per la filiació materna, sobretot en els juraments de fidelitat, ja des del s. XI: "Ramon, fill que fores d'Elisabet". L'ús comú, però, preferí unes altres pràctiques més expressives. Així, al costat d'un doble nom normal o de nom seguit d'adjectiu, aparegueren, ja al s. IX i, sobretot, al X, els sobrenoms distintius introduïts per quem vocant ('que anomenen'), qui vocatur ('que s'anomena'), o bé alio nomine ('per altre nom'), quem alio nomine vocant ('que criden amb un altre nom'). Les dones acostumaven a posseir cognoms al•lusius a llur bellesa i també afectius.

(...) L'alta noblesa i la baixa tendiren a prendre ben aviat (ja des del s. XI) com a distintiu el nom de llur feu territorial, sigui per mitjà del “de + topònim” o bé en forma adjectivada. Si aquesta forma cognominal amb “de” fou després signe de noblesa, en els de classe social inferior el “de” acostumava a precedir un topònim menor, de vila, masia o de país forà, que, tanmateix, gairebé sempre s'ha perdut. La gran majoria de les famílies no vinculades a un feu immemorial continuaren usant, als ss. XII i XIII, el nom del pare —aleshores, però, ja en nominatiu—, el d'una qualitat personal o el d'origen ètnic.
(...) A partir del s XIV el cognom esdevingué pràcticament fixat en una família, i la generalització dels llibres de baptisme a partir del s XVI contribuí a fixar-ne les formes gràfiques. La regla successòria del cognom no fou pas observada rígidament. (...) El costum de la noblesa d'emprar com a cognom els llinatges dels dos progenitors, i sovint també d'ascendents més llunyans, fou imitat per altres classes de la societat catalana (com també de la castellana), concretat en forma de cognom patern seguit de cognom matern i units, generalment, amb la conjunció “i” (a diferència de Castella).”

Actualment, en el nostre país perdura l’ús dels dos cognoms, i si bé normalment el primer identifica el del pare i el segon el de la mare, des de la reforma legislativa de l’any 1999 els pares – abans de la inscripció del naixement al Registre de la propietat- o el fill -en l’arribar a la majoria d’edat -, poden decidir canviar l’ordre dels cognoms.

Veure: Gran Enciclopèdia Catalana: "cognom".