Pere de Salvanyà, serf de la gleva de l'orde de l'Hospital (1325)

Ja varem dir en una altre capítol, que la presència dels Salvanyà a Aiguaviva (El Gironès) és molt antiga. El d’avui n’és un altre mostra: un document de l’ARXIU DIOCESÀ DE GIRONA: PERGAMINS DE LA PIA ALMOINA (1325), de data 13 de gener de 1326[i] dóna comptes de com Berenguer de Vilatorta, procurador de fra Albert Savellà, comanador de la casa d’Aiguaviva de l’orde de l’Hospital, enfranqueix Guillema, filla de Pere de Salvanyà, d’Aiguaviva [que casà al mas Capella de Sant Dalmai], per 2 sous 8 diners.



La casa del Temple d'Aiguaviva, avui.

       Per situar-nos hem de començar parlant de la gran importància que tingué la casa del Temple a Aiguaviva, la qual encara és conserva, i de com aquesta passà a ser de l’orde de l’Hospital.

L'orde del Temple (orde religiós-militar) es fundà l’any 1118  a Jerusalem, quan un grup de nou cavallers, encapçalats per Hug de Payns, cavaller de la Xampanya francesa, van oferir els seus serveis a Balduí II, rei de Jerusalem, per tal de protegir els pelegrins i les rutes dels pelegrinatges cristians, contra bandolers i infidels.

De seguida varen gaudir dels favors econòmics i del suport de la noblesa europea, i la seva expansió fou molt ràpida:  tan fou el seu poder econòmic i polític, que amb la mateixa rapidesa en que l'orde va créixer, també va caure en desgràcia. L'acumulació de riqueses, la pràctica de cerimònies secretes, la pèrdua de possessions a Orient com Sant Joan d'Acre (1291) i els fracassos en les croades, varen fer entrar en descrèdit l'ordre. De manera fulminant, el rei Felip IV el Bell, sota l’auspici del del papa Climent V, el 13 d’octubre de 1307 va desencadenar la seva persecució a França, fent-se extensiu a tots els reialmes: a Catalunya l’ordre de detenció de tots els templers fou donada per Jaume II el dia 1 de desembre de 1307. Després d'un llarg procés en el que la majoria de templers foren durament torturats, el 3 d'abril de 1312  l’orde va ser dissoltaper decissió del papa -del qual depenien directament-, i posteriorment, el 18 de març de 1314, els seus màxims responsables foren cremats a la foguera. L'any 1317 els seus béns foren cedits a l’orde de l’Hospital (també coneguda com orde de Sant Joan de Jerusalem o orde de Malta, fundada l’any 1113, i amb la que sempre els templers havien rivalitzat en les croades, malgrat tenir objectius comuns), a la qual molts dels templers que quedaren absolts en el procés es reconvertiren.



La creu de l'orde del Temple



El dintell de la finestra del Mas Salvanyà d'Aiguaviva té una creu de reminiscències templàries.



“Les possessions dels templers a Aiguaviva es remunten a l'any 1192 i la seva conversió en comanda data del 1209. Les comandes estaven sota la direcció d'un frare comanador, i esdevenien la primera unitat administrativa on residia la comunitat que integrava el convent, habitat per frares que podien ésser cavallers, servents o sacerdots. Els comanadors eren generalment cavallers designats pel mestre provincial i el seu consell o fins i tot, de vegades, pel gran mestre d'orient. El comanador era el cap de la comunitat de la comanda, tant en l'ordre administratiu, com militar i religiós i també corresponia al comanador l'administració dels drets i les propietats (les rendes d'una part de la propietat havien d'ésser transferides a Orient). Els béns de les comandes eren terres, castell i molins, a part de drets senyorials i jurisdiccionals sobre diverses poblacions (la comanda d'Aiguaviva tenia un molí a Salt, en el terme de la parròquia de Sant Cugat i la jurisdicció civil i criminal d'Avinyonet, Fontanilles i Sant Jordi Desvalls).
Quan a final del 1317 els béns foren lliurats a l'orde de l'Hospital, aquesta -que tingué la comanda d'Aiguaviva fins al 1804- va aconseguir una gran concentració de possessions que la va fer extremadament poderosa tant socialment i econòmicament com políticament. La comanda, però, amb el pas del temps va anar a menys, defenent només la jurisdicció de les cases i les terres que posseïa a Aiguaviva i administrant els béns dels templers al Gironès”. [ii]

Per al treball i rendiment de les seves terres, la comanda, ja fos primer la dels Templers, o més tard la de l’Hospital, actuava talment com un senyor feudal, pel que disposaven de serfs i esclaus.

“La servitud era una forma d’esclavitud adaptada a la idea feudal, en que el serf era esclau en tant que pertanyia a la terra del senyor, i estava lligat a aquesta terra de per vida i, per extensió, al seu  propietari. Així doncs, si la terra era venuda, el serf s’hi incloïa sense possibilitat de separar la prestació territorial de la personal”[iii].

“El serf estava en una estreta subjecció respecte a un senyor o gran propietari, a través d'un vincle personal o territorial —habitualment ambdós juxtaposats— que li limitaven notablement la llibertat de domicili, fins a arribar a una adscripció a la gleva que conreava, amb caràcter vitalici i àdhuc hereditari. Anomenat també, sovint, serf de la gleva, restà adscrit a la terra de tal manera que, a més de no poder abandonar-la, era venut o donat juntament amb ella, com si en formés part. Per raó d'aquesta dependència, el serf estava obligat a nombrosos serveis en benefici del senyor (treballs personals, prestacions pecuniàries) i a sofrir càrregues arbitràries sobre el seu patrimoni, etc, algunes d'índole vexatòria, com els anomenats mals usos, que comprometien la seva dignitat civil i familiar, sense comptar les ordinàries rendes agràries derivades del conreu de les terres on havia fixat la residència.”[iv]. [v]

El malestar entre els serfs a causa dels abusos que patien es va manifestar en diferents queixes i revoltes. Una de les més conegudes va ser la Guerra dels Remences a Catalunya, que va finalitzar amb la sentència arbitral de Guadalupe (1486), i que va suposar un avanç en la millora de les condicions de vida de la pagesia (amb una llibertat personal que a la resta d'Espanya i Europa en molts casos els serfs no van aconseguir fins a finals del segle XVII, i a Rússia fins al segle XIX).

El document del que donem compte ens dóna notícia de la condició de serf d'un Pere de Salvanyà, vuit anys després que l’orde de l’Hospital prengués el control de la Casa del Temple de la comanda d’Aiguaviva -pel que poc ens costa imaginar que aquesta condició ja la tenia amb els templaris. Consisteix en un afranquiment, és a dir, l’acte pel que el senyor feia lliure a un serf. En aquest es tracta de Guillema, la filla de Pere de Salvanyà,  perquè no només el serf quedava vinculat a la terra, sinó també tota la seva família.

La raó d'aquest acte de gràcia del senyor és el matrimoni de Guillema, la qual passava per tan a dependre del seu marit, generalment un altre serf, en aquest del mas Capella de Sant Dalmai, pel que en definitiva, adquiria una carta de llibertat per passar a dependre en raó del matrimoni amb un serf, en serva d'un altre senyor. Una llibertat ben poc duradora.

I tot plegat per un preu, 2 sous i 8 diners, que pel que sembla no era massa elevat[vi].

---

[i] http://www.bohigas.com/Pairals/Aiguaviv/Ros.html

[ii] http://www.aiguaviva.info/municipi_aiguaviva/historia.htm. Veure també Història d’Aiguaviva de Gironès i de la parròquia de Sant Joan Baptista. Joan Bosch i Mercader. Ajuntament Aiguaviva.

[iii] Els templers a les comarques gironines. Meritxell Planas i Carles B. Gorbs. Ajuntament Aiguaviva.

[iv] http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0210399

[v] La novela L’Esglèsia del mar de Ildefonso Falcones, que va tenir molt d’èxit fa uns anys, s’inicia amb la fugida i persecució d’un serf, i en ella es relaten tots els mals usos.

[vi] Meritxell Planas i Carles B. Gorbs així ho consideren, analitzant un altre afranquiment de l’any 1233 pel que es pagaren dos sous, op. cit. pàg. 154.

Maria Salvanyà, casadora als 9 anys (1714)

Maria Margarida Caterina Teresa Salvanyà va néixer el 26 d’octubre de 1704 a Aiguaviva (Gironès), municipi en el que consta documentada la presència de famílies amb el cognom Salvanyà des del segle XIV.

Era filla de Pau Salvanyà Tarrades, pagès d’Aiguaviva, i de Maria Buadas, donzella natural de Salitjà -actualment del municipi de Vilobí d’Onyar, a escassos vuit quilòmetres d'Aiguaviva-, lloc en que s’haurien casat en 1703 o 1704. Maria Buadas era filla de Joan Pau Buadas, pagés, i Margarida Oller.

Com sol succeir amb partides de naixement tan antigues, a la d’en Pau Salvanyà aquest consta com a Pau Terrades, batejat amb els noms de Pau, Cosme, Damià i Silvestre a l’església de Sant Joan d’Aiguaviva en data 7 de desembre de 1684, fill legítim de Jaume Terrades Salvanyà i d’Elisabet, d’aquesta població els dos; li foren padrins Pau Garroffa i Correger, pagés d’Aiguaviva, i Anna Salvanyà, també d’aquest municipi.

Però aquest capgirament dels cognoms no és gents estrany; a les partides en que he treballat d’Aiguaviva, dels anys 1600 a 1700, n'hi ha sovint. Existeix per exemple  un matrimoni format per Jaume Alvra i Salvanyà  i Anna, la seva muller -el cognom de la dona o no sol constar, o consta el del marit que adquirien com a propi al casar-se-; d'ells  consta el bateig de tres fills que s’inscriuen amb els cognoms Alvra Salvanyà ( Francesc, 1661, Benet, 1662 i Teresa, 1666); un altre grup de fills en el que malgrat el pare consta com a Alvra Salvanyà, els fills s'inscriuren només amb el cognom Salvanyà (Joan, 1664, Maria Àngela, 1665, Joan, 1668, Anna, 1669); uns altres en el que els pares consten ja com Jaume Salvanyà - sense el cognom Avra- i Anna, i els fills també com a Salvanyà (Pere, 1671, Maria, 1672, Magdalena, 1673); i per últim un Jaume sense cognom i Anna la seva muller, pares d'una filla amb el cognom Salvanyà (Ma. Àngela, 1676). El meu parer és que es tracta d’un sol matrimoni  que va tenir onze fills -de 1661 a 1676-, cosa res estranya a l’època, i que els canvis de cognom obeïen o bé a errors en la declaració o en la transcripció del clergue, o bé a inscriure'ls amb el cognom del mas de residència.

El Jaume Terrades Salvanyà, casat amb l'Elisabet,  i el Jaume Alvra Salvanyà o Jaume Salvanyà, casat amb l’Anna, tots ells d'Aiguaviva, devien tenir un parentiu que ara per ara desconec. Cabria la hipótesi de que fins i tot fos el mateix Jaume, i que en Pau fou nascut d'un segon matrimoni amb l'Elisabet, un cop enviuat de l'Anna. Això m'ho faria pensar que el primer fill del primer matrimoni és de l'any 1661 - el pare podria tenir uns vint-i-tres anys, posem pel cas- i el darrer l'any 1676 - que el pare en tindria 38. Al nèixer en Pau el 1684 fruit d'un segon matrimoni, el pare en tindria 46, cosa perfecte pausible. 

Per últim, l’Anna Salvanyà que consta com a padrina de Pau Terrades (o Pau Salvanyà), podria ser que fos o bé la pròpia filla de Jaume Salvanyà i Anna, que tindria quinze anys, germanastre per tant del nou nat si fos certa la hipòtesi del segon casament, o bé parenta d'ell en algun grau. És clar que si el Jaume pare no és el mateix, fins i tot la padrina Anna podria ser la muller d’en Jaume Salvanyà, altrament dit Terrades, ja que com hem dit, la dona prenia el nom del marit.  

Els pares de la Maria Salvanyà devien morir poc temps després del seu naixement, per la qual cosa per prescripció legal aquesta va ser posada sota el règim de tutela, nomenant-li tutors  i curadors. Pel que tot seguit es dirà, podria ser que només hagués mort la mare, ja que consta documentat un matrimoni posterior entre un Pau Salvanyà, pagès i propietari d’Aiguaviva, amb Marianna, que el 12 de setembre de 1720 van batejar una filla que posaren per noms Maria i Maria Teresa . Penso que podria tractar-se per tant del mateix Pau que hauria contret segones núpcies, per mort de la primera dona.

El mes de juny de l’any 1714, quan la Maria Salvanyà, filla d'en Pau Salvanyà i la Maria Buadas, tenia només  9 anys d’edat i 8 mesos, l’avi patern Joan Buades, pagès de Salitjà, va sol·licitar dispensa eclesiàstica al Bisbat per a que la seva néta contragués matrimoni, tràmit necessari aquest quan es tractava del matrimoni d'una menor, entre d'altres supòsits.

En l’expedient eclesiàstic consta que avi, tutors i curadors de la nena pactaren la sol·licitud de dispensa, en la qual no apareix cap nuvi, pel que en opinió de De Llobet, l’autor del llibre en que he trobat bona part de les referències, sembla que aquesta no fou tant una situació de legalització d’una relació matrimonial, sinó una sol·licitud encoberta d’emancipació.

Això donaria suport a que la nena només havia quedat orfe de la mare i que l’any 1714 el pare hauria contret segones núpcies, davant la qual cosa l’avi matern, per tal de preservar el patrimoni que per via de la seva mare corresponia a la seva néta, simulés el matrimoni d’aquesta per tal d'aconseguir la seva emancipació i sortís de la tutela del pare – del que tal vegada  el sogre desconfiava en  ocasió del nou matrimoni-.

I perquè demanaven dispensa matrimonial per a una menor?

Segons De Llobet explica en el llibre ressenyat, a la Constitució núm. 16 de les Corts de Perpinyà de 1351, en el regnat de Pere III, fou declarat emancipat el fill menor que s’hagués casat amb llicència del pare o d’altres persones que en tinguessin potestat, encara que continués vivint a casa dels pares i sense necessitat de consumació carnal. El matrimoni aportava l’emancipació i aquesta no cessava en cas de viduïtat del menor o per ingratitud del fill. I de resultes de l’emancipació, finalitzava l’usdefruit dels béns adventicis del fill, dels quals gaudia el pare.

El matrimoni dels menors era tot sovint una alternativa per fer front a un seguit de problemàtiques familiars, tals com les unions ja consumades o la necessitat de procurar nous pares a un nen que tenia els seus difunts, o a atorgar-li l’emancipació per via del matrimoni i així alliberar als familiars de les càrregues mal retribuïdes de la gestió del seu patrimoni adquirit per herència.

En aquesta línia hi havia també l’actuació dels tutors i el concepte d’emancipació que dóna el matrimoni. Si en un principi faltaven els pares, la tutela pretenia restablir aquesta mancança en dos factors: la criança dels orfes i l’administració de llurs béns. En el llibre referit, s’explica com  segons dret i costum, la tutela  havia derivat en un espoli de l’orfe; per això els pares o els avis quan no veien clarament la continuïtat o que es creien propers a morir, casaven els petits per no perdre els fruits del patrimoni en el futur; per tant tot sovint, i pel que sembla també en el supòsit de la Maria Salvanyà,  el matrimoni infantil era una solució per eliminar tutors, o aquests per treure’s de sobre la responsabilitat.

Res sabem però si el matrimoni finalment va celebrar-se i quina era la identitat del contraent, el que ens donaria dades importants per conèixer les raons d'aquesta decissió nupcial.

Fonts :  - El matrimoni infantil a Catalunya i Europa de  Santiago de Llobet Masachs. Fundació Noguera. Col·lecció Estudis - 31 Barcelona, 2005 .
- Arxiu Diocesà de Girona.

Domingo Salvanyà: carnisser a Oriola l’any 1416.

Oriola és un municipi del Pais Valencià, capital de la comarca del Baix Segura, confrontant amb la Regió de Múrcia.

Després de la invasió musulmana, encara va romandre com a regne cristià, gràcies al Tractat de Teodomir d'abril (any 713); el 823 tornà als musulmans; el 929 passà a anomenar-se regne de Múrcia.



Mapa d'Oriola

 El 17 de juliol de 1242, i en virtut del Tractat d'Alcaraz, passà a l'infant Alfons de Castella; dues dècades més tard una sublevació mudèjar va fer necessària una nova ocupació de la vila, protagonitzada en aquest cas per Jaume I el Conqueridor, qui va tornar-la a Alfons X; poblada en un principi a fur de Múrcia, similar al de Sevilla i Toledo.

Oriola va ser incorporada al Regne de València per Jaume el Just, el 1304, en virtut de la Sentència Arbitral de Torrelles; a partir de llavors acull els furs valencians, imposa el català com a llengua cooficial i obté representació a les Corts.

Durant l'etapa castellana, les seues terres foren ja objecte de successius repartiments entre pobladors catalans, aragonesos i castellans, que prosseguiren fins 1314; durant la Guerra dels Dos Peres fou ocupada pel castellà Pere I el Cruel i estigué sota senyoriu de l'infant Ferran fins la seua definitiva incorporació al Regne de València en 1375.

Al segle XV els membres del consistori oriolà intervenien en assumptes d'índole política, administrativa, serveis socials, ensenyament, obres públiques, etc., i en les seves deliberacions aprovaven resolucions que afectaven l'economia local.

Una de les principals preocupacions de les autoritats locals era el proveïment de productes bàsics com ara cereals, carn i peix.

A Oriola la venda dels principals productes de consum es desenvolupava en el mercat, que des del segle XIII es celebrava els dimecres de cada setmana, on es venien productes com els cereals i el vi comú, mentre que el pa i la carn es venia en establiments fixos, prèvia concessió de la seva gestió per part del consistori a determinades persones.

L'adequat abastament i venda de carns va quedar regulat el 1321, amb un privilegi de Jaume II que autoritzava la instal·lació de vuit taules a la plaça del mercat, al costat del pont, prohibint la proliferació arbitrària dels llocs de venda, ja que suposava un greu perill
per a la salut pública.

S'establia sobre aquestes un cens o impost anual de quatre maravedís d'or a pagar la festa de Nadal. El municipi podia vendre, alienar, permutar, etc. les carnisseries, excepte a membres del clergat i satisfent els pertinents drets de lluïsme i fadiga.

El consell cedia anualment la seva gestió a particulars, a canvi de tenir-les proveïdes en el període establert, fixant el preu de la lliura de carn i el pagament de la cisa pertinent L'interès teòric del consistori era vetllar pel bé públic i assegurar uns mínims nivells anuals en el consum de carn, però també prevalien les necessitats fiscals, ja que les arques municipals es nodrien principalment amb la cessió del cobrament de la cisa, impost indirecte que gravava el consum de productes com la carn.

La intervenció municipal afectava també a la venda i distribució interna del producte. Jaume II havia establert vuit taules de carn, set que arrendava el consell i una que es podia reservar, que cedia lliurement per a la venda de carn per menys. De les taules que arrendava, en tres o quatre es venia carn de moltó, mentre que en les altres es venien la resta de carns: xai, ovella, vaca, etc. Almenys fins 1443 les taules es trobaven en la carnisseria més gran, ubicada a la plaça major de la ciutat, i des d'aquesta data apareix una nova ubicada al raval de la porta nova on es solien arrendar dues taules.

Segons el Contestador (Actes municipals) que es guarda a l’Arxiu Municipal d’Oriola, el 10 d’abril de 1416 varen llogar cinc bancs de venda de carn a la plaça major (“tota la carniceria de la dita villa”, en paraules textuals) a Domingo Salvanya, per una durada des de Pasqua florida a Casnestoltes, amb les següents condicions específiques:

“1. Ha de tenir la carnisseria de la vila abastida de carns per un temps d'un any.  2. Les festes de Pasqua, Santa Maria, Apòstols, festes de guardar i diumenges ha de tenir de sol a sol quatre taules de moltó, una de cabró i una altra amb ovella i be.  3. La resta de dies tres taules de moltó i dos amb la resta de carns.   4. Dijous després de vespres era suficient amb tenir una de les taules abastides de carns tot el dia.   5. L'arrendatari podia pasturar bestiar a l'horta. Per cada taula de moltó fins a 500 caps, sense fixar-se quantitat per a la resta de caps de bestiar.   6. El carnisser pagaria tot el mal que els seus animals realitzessin sobre els cereals, vinyes i guarets així en secà com en regadiu.   7. El consell es reservava una taula per bous, vaques i salvagines”

No devia ser-li bó el negoci al nostre avantpassat, tota vegada que a l’adjudicació de l’any següent són arrendades les cinc taules, i una més, a altres carnissers entre els que ell no hi figura, els quals en canvi repeteixen en anys successius.

Poc  sabem a data d’avui d’aquest Salvanyà: si era veí d’Oriola o d’algun poble veí, si era arribat de nou a aquelles terres o descendent d’algun Salvanyà que hagués acompanyat al rei Jaume I a la conquesta de València, si va deixar-hi o no descendència i rastre del cognom... Temps hi haurà per esbrinar-ho.

Font: “El abastecimiento y venta de carnes en Orihuela durante el reinado de Alfonso V (1416-1456).” Juan Antonio Barrio Barrio. Universidad de Alicante.



Ramon de Salvanyà, clergue de la seu de Girona, al segle XIV.

Una de les primeres notícies de la que disposem de la presència dels Salvanyà a Girona és un document de data 25 maig 1338 conservat a l'Arxiu Diocesà de Girona, pel que el bisbe de Girona dispensà d’edat al clergue Ramon de Salvanyà  per a un benefici de la seu, i, per mitjà de Pere Fresolf, majordom seu forà, l’absol d’haver d’entrar a Sant Daniel.

Per exercir de clergue —o accedir a qualsevol altre orde religiós— hom havia de tenir assegurat els mitjans de vida -ja sia per haver estat dotat per la pròpia família, ja sia per haver pres possessió d’un benefici - que garantísin la subsistència de l’aspirant a clergue, alliberant així a la institució eclesial de llur manteniment.

El benifet o benefici eclesiàstic és definiti pel Codi Canónic com un ens jurídic erigit a títol vitalici per l’autoritat eclesiàstica i que consta d’ofici sagrat i dret a percebre rendes de la dot annexes a l’ofici. Dit senzill: el benefici componia un ofici espiritual o càrrec, l’exercici del qual donava a qui l’exercia, durant l’Edat Mitjana i l’Antic Règim, el dret a gaudir d’una prebenda (rendes provinents de béns immobles, de delmes, censals, drets econòmics per l’administració de sagraments, etcètera) i altres privilegis de caràcter judicial, fiscal o militar. Es tractava generalment que un particular assignava les rendes que provenien d’uns determinats béns, en benefici de la persona que acomplia un ofici eclesiàstic determinat (rector de parròquia, encarregat d'una església, membre d'una comunitat amb responsabilitat de culte, etc.).

A partir d’obtenir la titularitat del benefici, aquest podia ser permutat, amb autorització superior, per altres beneficis que ostentaven altres clergues, de millor dotació econòmica i/o menys prestacions personals compromeses, i així s’esdevenia tota una successió de negocis juridics respecte a aquests beneficis que permetia als clergues millorar la seva situació econòmica o personal.

Segons el document, Ramon de Salvanyà era clergue de la seu de Girona, una ciutat que en aquells temps de 5.000 habitants pel cap baix, en la que hi havia uns 250 eclesiàstics, incloent els dels ordes religiosos. Com a tal, pertanyia al clergat, el grup de servidors de la comunitat cristiana, format entorn del bisbe i del presbiteri, que tenia una important influència sobre la vida civil i que constituí un dels tres estaments que formaren l'estructura de l'estat durant l'Antic Règim (l’estament eclesiàstic).   Estem parlant d'una època en que la situació organitzativa de l'esglèsia era prou diferent a la d'ara: el bisbe rarament el nomenava Roma, sinó que solia ser imposat o bé pels comtes, o bé pels canonges de la seu; sovint però canonges i bisbe mantenien les seves disputes pels beneficis i patrimoni que cadasun d'ells controlaven. Per dessota d'ells, el clergat.             El feudalisme introduí profundes diferències econòmiques entre els membres del clericat, i així els clergues rurals vivien de rendes precàries i en moltes ocasions eren vassalls del senyor propietari de la parròquia, mentre que els prelats i els abats administraven els feus eclesiàstics, sovint considerables, i constituïen una casta de senyors feudals. Els clergues, que ordinàriament fins al s. XI eren casats, arribaren a establir uns certs drets dinàstics, i fins i tot als s. X i XI hi hagué intents d'establir dinasties episcopals. Durant la baixa edat mitjana apareixen els anomenats privilegis clericals: privilegis del cànon (la injúria real a un clergue era sacrilegi), del fur (les causes contencioses i criminals dels clergues pertocaven als tribunals eclesiàstics), d'exempció (del servei militar i oficis públics) i de competència (límit en l'embargament per deutes).

Ramon Salvanyà, en el moment d’aquest document, era un clergue que per raons d’avançada edat no podia accedir a gaudir d’un determinat benefici, i el bisbe gironí, Arnau de Mont-rodon (1335-1348), li excusà del compliment d’aquest requisit per seguir-lo mantinguent, així com de l'obligació d’entrar a servir al monestir de  Sant Daniel, quina obligació devia ser requisit per gaudir del benefici.

(Es tracta del monestir de monges benedictines de Sant Daniel que avui encara existeix a la vall del mateix nom, a l’est de la ciutat de Girona. El monestir i la Catedral de Girona són temples coetanis i fruit, ambdós, de la voluntat d'Ermessenda, esposa de Ramon Borrell i germana del Bisbe Pere Roger i fou consagrada l'any 1036). 

En un altre document, aquest de data 22 d’octubre de 1338,  Guillem Mayol, sagristà de Medinyà, prometé a Ramon Salvanyà, servir-lo a raó de vuit lliures anuals. En aquest document es refereix a Ramon de Salvanyà com a obtentor d’un dels beneficis fundats pel bisbe Gilabert de Cruïlles, que podria tractar-se segurament del mateix benefici al que fa referència l’anterior document, que hauria fundat aquell bisbe predecessor al seu en la cúria gironina. El bisbe Gilabert de Cruïlles (1334-1335), quan tot just era sagristà de la Seu de Girona, fundà el 1330 un benifet a l’altar de Sant Pau apòstol,  que em proposo edificar si Déu ho vol (sic). Pel que sembla, seria la mateixa capella a on el febrer de 137 ja hi hauria un benefici de Sant Pere i Sant Pau i mercès al qual subsistia i exercia el seu ministeri Ramon Salvanyà.

Posteriorment també tenim notícia del testament de Ramon Salvanyà, que continua essent-hi  referit com a clergue de la seu, de data 31 d’agost de 1346, que pren per marmessors Guillem Cavaller, claver de la mateixa seu, i altres, i dota un aniversari a la seu i institueix hereus els pobres.

Dotar un aniversari era afectar un determinat bé o capital econòmic per tal de que mercés a les seves rendes, en un data anual es realitzés determinada prestació, ja fora dient misses o actes litúrgics per a la seva ànima, ja fora amb prestacions en favor de persones determinades o indeterminades (almoina als pobres, per exemple). Instituir hereus als pobres solia ser sinònim de manca de família a la que designar com a hereu – o manca de relació amb la família existent- i suposava atorgar als marmessors la capacitat de decidir quines persones en serien beneficiaris, acomplint els requisits i el mandant del testador.

---

 Bibliografia: Arxius ADG; Girona al segle XIV. Christian Guilleré. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994; Història de Girona, dirigigit per Lluis Costa;  "Derecho parroquial" Euardo F. Regatillo, any 1953; Els vitralls de la catedral de Girona. Juan Ainaud de Lasarte. IEC, 1987.

Antoni Salvanyà, corder de Girona al segle XVII.

El segle XVII ha estat considerat com d’una profunda depressió econòmica. Alguns historiadors parlen de la gran davallada a tota Europa occidental, i el defineixen com el “segle d’impostos, de misèria i de mort”. A Girona van tenir-hi especial incidència la fam produïda per les males collites (1629-1631), la guerra dels Segadors (1640-1652), la pesta (1650), els successius setges de la ciutat per les tropes franceses o espanyoles (1635 a 1659), i les nombroses inundacions. 

Per tot plegat, fou constant la recaptació d’impostos per part del govern de la ciutat a fi de fer front a les despeses extraordinàries. Els talls o talles constituïen un impost municipal extraordinari per sufragar una determinada despesa excepcional. La talla de la que tenim noticia de l’any 1651 de Girona, tenia per títol “Aranzel de las personas que han de pagar lo tall fet per pagar los soldats té la present ciutat de Girona a la campanya de Barcelona”.  Es tractava doncs d’un impost per sufragar les despeses que comportava mantenir l’exèrcit durant la guerra de Secessió hispano-francesa que va tenir lloc els anys 1640-1659. En aquesta talla hi figuren les persones que havien de contribuir—hi per raó de llur posició econòmica o professional.

Una d’aquestes persones fou Antoni Salvanyà, corder, amb establiment obert a la zona delimitada per la  placeta de Sant Feliu i carrer de les Ballesteries, és a dir, la zona central de Girona, a la dreta del riu Onyar. És l’únic Salvanyà que hi figura, malgrat ens consta l’existència d’altres persones amb aquest cognom a la ciutat, alguns d’ells germans seus. En total, en el tall hi ha quinze corders, i a ell li tocà pagar 2 lliures (es fixà un escalat d’1 a 50; els que més pagaven eren els mercaders,i per damunt d’ells, nomes diverses persones que en lloc de llur professió eren qualificades de “ciutadà honrat”).

Antoni Salvanyà era fill de Pere Salvanyà i Helionor Palles, que s’havien casat a la catedral de Girona el 8 de febrer de 1594. Aquests van tenir un  mínim de set fills: Agna (1594), Narcís (1598), Isabel (1602), Pere (1605), Andreu (1608), Anna (1611), i Antoni, nascut el 19 de gener de 1620 – el que em fa pensar que entre la seva germana Anna i ell, podria haver-hi hagut altres germans. 

Als vint anys l’Antoni Salvanyà es va casar amb Maria Cases el 6 d’octubre de 1640, també a la catedral de Girona,  va tenir com a mínim de deu fills: Marianna (1641), Maria (1643), Maria Paula ( 1648), Magdalena (1649), Joan (1651), Helionor (1655), Francesc (1657), Antoni (1659), Maria Clara (1660) i Rafael (1663), tots ells batejats a l’església de Sant Feliu.

No sabem quan d’ells van viure, però cal tenir present que a més dels estralls i la pobresa que comportà la guerra, l’any 1650 Girona quedà greument afectada per la pesta i aquell any van morir prop de 1.500 persones, d’un cens de 6.000, aproximadament (l’any següent a Barcelona, d’un cens de 50.000 habitants, els historiadors calculen que en moriren 30.000, com a conseqüència de la pesta, la fam i el setge de la guerra).

No sabem si l’Antoni havia aprés l’ofici del seu pare o d’algun altre mestre, però el que és segur és que com era usual a l’època devia començar a treballar de ben petit:  l’aprenentatge necessari per a ser admès en el gremi com a menestral solia durar no menys d’una quinzena d’anys, i ell en tenia 31 l’any 1651 en que ja figurava en el tall com a menestral corder.

Els corders eren menestrals que treballaven essencialment amb cànem i la seva producció solia anar destinada en bona mesura a cordes per a vaixells. La Corona d’Aragó posseïa aleshores un gran imperi comercial mediterrani i molts dels vaixells que transitaven per aquest mar duien cordam, que era apreciat arreu per la seva qualitat. Solien formar gremi amb els espardanyers, que també treballaven el cànem, per bé que sovint tenien diferències i al llarg de la història en diferents ciutats havien tingut gremis separats. A més dels corders, hi havia també els gumeners, que filaven cordes molts gruixudes i resistents dites gúmenes per amarrar embarcacions, els cordillers, que les feien fines per a utilitats domèstiques, i fins i tot els corders de viola, que feien cordes per a aquest instrument musical.

Per fabricar les cordes, els corders necessitaven espais força amplis, ja que mentre un aguantava una roda on la corda s’anava enrotllant, l’altre havia d’estirar des d’una altra banda oposada i anar torçant-la. Aquesta tasca era gairebé impossible de practicar dins la ciutat emmurallada de carrers estrets i laberíntics, i per tant es limitaven a tenir les botigues dins la ciutat mentre treballaven fora muralles als espais oberts.

Sembla que en determinades èpoques a Barcelona va existí certa exclusió social dels corders que arribava fins l’extrem de no permetre’ls assistir a les cerimònies religioses amb la resta dels feligresos, només consentir-los participar des de l’altra banda del llindar de la porta del temple. La raó d’aquesta exclusió sembla ser que provenia de que amb les cordes es penjaven els condemnats, i per tant se’ls associava a tal cruel càstig (la mateixa exclusió que patien els botxins o els enterramorts, per exemple). Es diu que fins i tot, els familiars dels condemnats els intentaven subornar per a que fessin la corda de penjar més prima, ja que si al penjat se li trencava la corda, quedava alliberat (i en acció de gràcies, aquest solia portar el tros que li havia quedava al coll a l’església més propera, com un ex-vot).

___________________

Documentació: “La ciutat de Girona a mitjan segle XVII (a través de la talla de 1651)”, per Josep Clara; “Població i societat a la Girona del segle XVII. El testimoni de Jeroi del Real” per Joan Busquets; Història de Girona (diversos autors). Llibres parroquials a l’Arxiu Diocesà de Girona. Els corders, un gremi maleït a Històries de Barcelona, de Dani Cortijo. Diccionari de la Catalunya medieval (s.VI-XV), Jordi Bolòs.

El senador i general filipí de cognom Salvañá.

Com a excepció, vull parlar d'un Salvanyà viu, més per res per la singularitat del personatge, vist des de la distància.

Una de les sorpreses més grans amb la que m’he trobat durant aquesta recerca sobre els Salvanyà, ha estat descobrir que a les  Filipines hi viu un munt de gent que porta el nostre cognom. Només al Facebook, el grup “Family Salvaña’s” creat des d’aquell país, té més de cinc-cents membres.

Malgrat he contactat amb alguns, el meu desconeixement del tagal i de l’anglès fa difícil poder avançar en la recerca sobre quin és el punt de lligam entre els Salvanyà asiàtics i els catalans. Perquè del que n’estic convençut és que algun lligam hi ha d’haver-hi, si tenim present que aquell país fou colònia  espanyola durant més de tres-cents anys, pel que és fàcil suposar que alguns avantpassats nostres devien anar-hi a viure i van arrelar-s’hi, i de quina manera!!.

De tots els que de moment he contactat, el personatge més singular és l’actual senador Jovito  Salvañá Palparan, l’única persona amb el nostre cognom que té entrada pròpia al Wikipèdia (versió anglesa).

Jovito Salvañá Palparan Jr., (nascut el 11 de setembre de 1950) és un membre del Congrés filipí en representació del grup Bantay.

També és un general retirat de l'exèrcit, que va ser una figura prominent en la campanya contra els insurgents comunistes a les Filipines. Del Juliol de 2003 al juliol de 2004, fou el comandant del contingent humanitari filipí a la guerra de l'Iraq.

Està casat amb Evangelina Flores Gamad Palpar, una dentista, i tenen tres fills, Macy's, JC, i Martin.  També tenen dos gossos, Cloud i la Bala, als que afectuosament es refereix com als seus fills

Va néixer l'11 de setembre de 1950 a Cagayan de Oro, Misamis Oriental. Va obtenir una llicenciatura en Administració d'Empreses a la Universitat d'Orient a Manila el 1971; més tard va obtenir un mestratge en administració de la Universitat Cristiana de Filipines el 1994, i un mestratge en administració de la seguretat nacional del Col.legi d'Defensa Nacional de Filipines el 1999.

Va ser cridat al servei actiu en les Forces Armades de les Filipines el 1973. Com a tinent, va estar a Basilan i Sulu durant vuit anys. Posteriorment va ser assignat a Mindoro i de Romblon des de maig 2001 fins abril de 2003 com a comandant de la 204 Brigada. Va ser comandant del contingent filipí humanitària a l'Iraq, una força de 51 soldats desplegats a l'Iraq juliol de 2003 al juliol de 2004. Després de la retirada de les tropes filipines de l'Iraq, palpar va ser ascendit al rang de Major General l'octubre de 2004.

De febrer a agost de 2005,  va ser el Comandant General de la 8 ª (Tropes d'Assalt) Divisió d'Infanteria a Visayas Oriental. Ell ha estat lloat per la reducció del problema de la insurgència a Samar en un 80 per cent, i afirma que podria haver eliminat el problema del tot si hagués tingut més temps. A partir de setembre de 2005 fins al seu retir al setembre de 2006, Palpar va ser el Comandant General de la 7a d'Infanteria (Kaugnay) Divisió en el centre de Luzón. Es va retirar de la seva carrera militar el 11 de setembre de 2006, als 56 anys.

En el discurs sobre l'Estat de la Nació de l’any 2006  la presidenta del país Gloria Macapagal-Arroyo, va reconèixer els seus èxits contra els terroristes rebels. Però també ha estat acusat per les organitzacions (que l'han anomenat "El Carnisser") de tenir un paper en supòsits segrestos extrajudicials i els assassinats dels crítics del govern durant el seu servei militar. Personalment ha negat qualsevol vincle amb qualsevol aquests assassinats, i ha estat absolt d'abusos contra els drets dels militars a través d'una investigació interna, informal en el qual no es mantenien registres. Una investigació per la Comissió Filipina de Drets Humans ha també va trobar que no hi ha evidència directa que indiqui que Palpar era el cervell, però hi ha indicis que uneix a alguns membres de les forces armades, als assassinats. L'Informe Melo va afirmar que, "sens dubte hi ha proves que apunten amb el dit de la sospita en alguns elements i personatges en les forces armades, en particular, el general Palpar, com a responsable d'un nombre indeterminat d'assassinats, en permetre, tolerar, i fins i tot encoratjar als assassinats”.

Després del seu retir com a militar, Jovito Salvañá Palparan s'ha convertit en el mascaró de proa del Bantay, un partit polític que advoca per les causes contra el comunisme. En les eleccions de 2007 al Congrés, Bantay va obtenir 169.869 vots i el lloc 32 entre els grups de llista de partit, que va ser insuficient per a poder enviar un representant al Congrés en virtut de la fórmula utilitzada en el moment. No obstant això, l'abril del 2009, Tribunal Suprem de Justícia va declarar que el nombre d'escons a la Cambra de Representants s'incrementarà en 55, l'adopció d'una nova fórmula per assignar escons als representants de llista del partit. La decisió va permetre Bantay enviar Jovito Salvaña Palparan com el seu representant a la Cambra, i va ser proclamat com a tal el 24 abril 2009. A les eleccions de l'any 2009 ha sortit escollit com a senador.

L’enigma del coronel Salvañá de l’Uruguai.

Un dia, de casualitat, vaig trobar per internet la ressenya d’un autor urguaià Antonio Dionisio Lussich Griffo (1848, Montevideo – 1928, idem), armador, arboricultor i home de lletres uruguaià. Va conrear la literatura gauchesca, destacant el seu poema "Los Tres Gauchos Orientales" (Coloquio entre los paisanos Julián Giménez, Mauricio Baliente y José Centurión sobre la Revolución Oriental en circunstancias del desarme y pago del ejército). Pel que sembla, aquest poema  va ser considerat per Jorge Luis Borges un antecessor del " Martín Fierro "de l'argentí José Hernández.

En el poema hi ha uns versos que diuen així: Cómo no conocer yo/ al Coronel más mentao, / que ande quiera que ha peliao/ de siguro que triunfó!/ Dolores, Tacuarembó, /Cuñapirú y los Queguays,/ y en tuitas partes del país/ Salvaña, es tan conocido,/ como ese pasto estendido/ que en tuita tierra echa rais./ ¡Y qué mozo! da calor/ verlo montao en su flete,/ bien aperao y paquete/ y peine para el amor;/ tenía un bayo rayador/ como benao de lijero,/ siempre con él el primero/ dentraba con bisarría,/ ¡ay juna! daba alegría/el ver a ese compañero

Intrigat vaig buscar i rebuscar per internet si hi havia cap referència d’un militar uruguaià que portes el nostre cognom, sense èxit. Vaig enviar emails als Salvañá de l’Argentina amb els que mantinc correspondència, però cap d’ells en tenia noticies.

De l’autor, vaig trobar que havia escrit tres obres:Los tres gauchos orientales (1872) El matrero Luciano Santos  (1873) y Cantalicio Quirós y Miterio Castro (1883). Per sorpresa meva, en les segona de les obres, tornava a sortir el mateix coronel Salvañà, si bé vaig advertir que en un dels llocs se’l citava com a coronel Salvañach:

[El coronel Salvañach]JULIÁN /Yo haga tan malo el partido /en esa junta cuñao, /todos los que yo he topao /güenasos me han parecido. /Dispués que se discursió /como en sermón de capiya, /un mosito cagetiya /con mucha juerza gritó: /«La palabra quiero yo /porque es preciso tratar, /que no pudiendo votar/por los ñudos que nos ponen /los que de este país desponen, /bamos pues a protestar». /El coronel Salvañá, /tomó también la palabra /y dijo, que el que no labra /la eterna felicidá /de su país, tal vez tendrá / que arrepentirse algún día; /porque nunca se debía /en los pueblos liberales /permitir los tantos males /como a este suelo aflijían./Habló tamién del gobierno /y su marcha traicionera, /con tanta verdá ¡si viera!, /Que al más duro ponía tierno./Yo por él, hasta el infierno /en ese istante arroyaba /y un lindo platicaba /sin tapujos ni encubiertas,/que con las bocas abiertas /tuito el mundo lo escuchaba.

No havia trobat cap referència fins que abans d'ahir vaig trobar una pista fonamental que sembla haver-me permès esvair l’enigma. Efectivament, dilluns vaig dinar i conèixer personalment a la Nora Salvaña (Rosario), amb qui de fa un temps ens escrivíem com faig amb altres Salvañà de l’Argentina ( el seu germà Fernando havia vingut a Barcelona fa uns mesos i també vam tenir l’oportunitat de coneix-se’ns). La Nora va obsequiar-me amb un llibre , “Cataluña y los catalanes en el Plata” de Alberto Sarramone (Azul, Argentina 2004, editorial Biblos Azul), un estudi molt extens dels catalans que van anar a viure a aquella regió, en el que sense saber-ho hi ha la pista fonamental:

“Salvanyac, Cristòbal – Cataluña, 1764) Militar y comerciante que fue oficial de los minyones catalanes e interviene contra los ingleses en Buenos Ares y Montevideo. En 1810 fue elegido diputado consular ne la ultima ciudad”.

Seguint la pista d’aquesta persona, en el butlletí Anem-hi del mes d’abril del Casal de Catalunya a Buenos Aires, expliquen el següent: 

“En el año 1805 Inglaterra se encontraba enfrascada en un conflicto bélico contra Francia, donde  Napoleón gobernaba. Los españoles en ese momento estaban aliados con los franceses. La mayor parte de Europa se encontraba en poder o bajo la influencia francesa, por lo tanto los ingleses se veían impedidos de comerciar con estos territorios, lo que afectaba su economía en plena Revolución Industrial. Con objetivo de obtener nuevas plazas comerciales y debilitar a sus enemigos, los ingleses comenzaron una serie de ataques a las  posesiones europeas de ultramar. Como parte de ese proceso una fuerza inglesa ocupó en enero de1806 la colonia Holandesa de Ciudad del Cabo. Allí  sus comandantes se informaron de la debilidad dela guarnición española de Buenos Aires además del cuantioso tesoro que la ciudad tenia y decidieron que ese seria su próximo objetivo.

Els Minyons - Compañía de Miñones Catalanas.- Compañía de 146 hombres financiada por Miquel Antoni Vilardebó y comandada por Rafael Bofarull, Josep Grau, Cristòfol Salvanyac y Jaume Ferrer que vino de Montevideo por unirse a las tropas que defendían Buenos Aires. Tuvieron un papel muy destacado en las operaciones militares que dignificaron la derrota inglesa. Se fusionaron con los Voluntarios Urbanos Catalanes, que contribuirían nuevamente a la defensa de Buenos Aires. Entre los oficiales figuraban Joan Larreu y Domènec Matheu, que como veremos en próximos artículos, tuvieron un papel importantísimo en la lucha por la independencia. La palabra catalana “MINYÓ” significa en castellano, “chico”. En la historia Argentina sirve para dar nombre a unas compañías militares de voluntarios Catalanes que participaron decisivamente en la liberación de Buenos Aires ocupada por los ingleses en las invasiones de 1806-1807.Eran unos ciento cincuenta jóvenes catalanes residentes en el Virreinato del Río de la Plata que se autoorganizaron, apoyando el alzamiento platense, para poner fin a la ocupación de las tropas inglesas comandadas por el general Beresford. Para tratar de explicar la relevancia de la actuación catalana, la investigadora argentina Cristina Ambrosini, recupera las palabras del General Mitre en las cuales afirma que las “guerrillas catalanas”, así las denomina, “fueron quienes fundamentalmente permitieron la expulsión de los ingleses”, de forma muy específica en 1806.

De Cristóbal Salvanyac Picher, fill de Joan Salvanyac i Paula Picher, a Viquipèdia també he trobat la següent referència: Cristòfol Salvañach, també conegut com Cristóbal Salvañach (Catalunya, 1791 – Montevideo, Uruguai, 1830) fou  un comerciant uruguaianocatalà que va invertir en les obres públiques per a la modernització de la ciutat de Montevideo. Executiu i home de negocis, Salvañach va ser propietari d'importants construccions que avui pertanyen a l'estat uruguaià.

L’actual museu artístic de Montevideo li va pertànyer fins a l'any 1820 com a residència, coneguda avui com a “casa del general Fructuoso Rivera (que fou president de la república d’Uruguai)”; així ho explica la web oficial del propi museu: Fue su primer dueño D. Cristóbal  de Salvañach , cabildante y miembro de la defensa de la ciudad, durante las invasiones inglesas, quien la ocupó hasta 1820, comprándola luego de otras alternativas, en 1834 , el Gral. Rivera. Al morir Salvañach su viuda , Celedonia Wich siendo de un carácter desagradable , hacía la vida imposible a sus esclavas, castigándolas de continuo con un látigo que llevaba permanentemente en su cintura. Finalmente las esclavas perdieron su docilidad y luego de una de las palizas a que eran sometidas, la tiraron desde el primer piso, provocando su muerte”.

Aquest fet luctuós, la mort de la seva dona, té relació directa amb el paper destacat de Salvañach com a comerciant d’esclaus; així ho explica un estudi sobre l'esclavitud a Montevideo:

“los más destacados comerciantes de Montevideo, integrantes de una sociedad fina y culta, alta burguesía, firme y tesonera en sus propósitos emancipistas, se habían convertido en los más importantes comerciantes de esclavos de la América del Sur. Si mencionamos nombres como los de Francisco Juanicó, Luis Godefroy, Antonio San Vicente, Mateo Magariños, Cristóbal Salvañach, Pascual Parodi, Pedro Francisco de Berro, Joaquín de Chopitea, Manuel Costa y Texidor, Juan Vidal y Bat11a, Carlos Camuso, Antonio Massini, José Batlle y Carreó, Roque Antonio Gómez, Nicolás de Acha, José de Errazquin, José Gestal, Francisco Antonio Maciel y lucas Obes, nos podremos poner al tanto del volumen que alcanzó el comercio esclavista montevideano. A su vez, el Profesor Roberto Matho Regusci, en un trabajo tirulado “Cuando en Montevideo Gobernaba Portugal", estudió un expediente judicial radicado en la Escribanía de Gobierno y Hacienda, caratulado "Gob. o Intend. a de Montevideo. Año 1821. Causa criminal contra las negras María y Encarnación y el mulatillo Luciano, sobre las heridas que infringieron a su ama D.a Celedonia Wich y Salvañach de que le resultó la muerte".

Del sumario instruido surgieron los castigos físicos y morales que les imponía su ama y los descargos de las acusadas: "Yo la maté porque no hallaba otro arbitrio de sustraerme de los castigos de mi Sra.". La esclava había ya, intentado suicidarse para eludir sus padecimientos: "tirándose un cordón el cuello por no sufrir los rigurosos castigos". Fueron, sin embargo, sentenciadas y, al fin, ejecutadas.”

El seu únic fill fou Cristobal Genovevo Salvañach Wich (n. 03-01-1809)  que com el seu pare va ser també militar primer i politic uruguaià destacat; va arribar a ser ministre Ministre i Coronel i  va morir el 30-07-1876.

Va actuà a les guerres civils d’alliberament republicà i es va distingir pels seus combats en el litoral. De manera especial es destaca el  1827, com Alféres d’Artillería, lluità a Ituzaingó, que va suposar la Convenció prelimiar de la Pau signada el 1828 que va donar lloc al reconeixement com a Estat lliure, independent i sobirà  de l'Uruguai.

Salvañach Wich a mes de militar va ser Ministre d’Hisenda del govern  Gabriel Pereira i  Comptador de la Nació durant el govern de Bernardo Berro. Quan la invasió de Venancio Flores el 1865, va haver d’exiliar-se per ser blanc.

Devia referir-se a ell Lussich en la seva obra - escrita quasi mig segle després de la independència del país-  quan tracte amb tant de respecte del coronel Salvaña? Molt possiblement que sí..

L’enigma però es mantén obert: el cognom d’origen era Salvanyac i posteriorment s’anà castellanitzant com a Salvañac i Salvañach? Probablement.        Però...perquè l’autor li treu la ch i el deixa com a Salvañá?