Mas Salvanyà, d'Aiguaviva

Tal com vaig exposar a l’entrada de la Maria Salvanyà, al municipi d’Aiguaviva (El Gironés) hi consta gent amb el nostre cognom des del segle XIV. Fins i tot va existir-hi un mas en molt bon estat de conservació que havia portat el nostre cognom (actualment Mas Ros o Mas Vall·llosera).

Reprodueixo aquí l’entrada que del Mas Salvanyà figura en una pàgina web molt interessant sobre història de les contrades gironines: http://www.bohigas.com/, “Portal gironí d’Història i Genealogia”.

L’adreça és http://www.bohigas.com/Pairals/Aiguaviv/Ros.html.

"El mas es troba a mà esquerra sortint del poble d'Aiguaviva en direcció a Santa Coloma a peu de la mateixa carretera. L'accés es realitza a través d'una portalada que dóna a un pati, que denota una certa fortificació de la pairalia.

El mas ha tingut diverses denominacions, antigament es deia "Mas Salvanya", després passà a ser el "Mas Ros" i ara s'anomena també "Can Vall·llosera", La història familiar passa pel casament de diverses pubilles, que contràriament al que era normal en aquella època, de que és mantingués el nom de la casa, el marit va conservar el seu cognom.

La casa, magníficament conservada pels actuals propietaris, mostra la forta importància que devia tenir, sobretot al segle XVIII, quant Salvi Ros i Salvanyà a l'any 1746, feu la inscripció que consta en el dintell de la finestra de damunt de l'entrada principal.

La porta dovellada també ens indueix a l'existència d'un cert ennobliment dels seus propietaris.

De la família Vall·llosera d'Aiguaviva, existeix un arxiu patrimonial corresponents als segles XVIII i XIX, que fou objecte d'un treball de Pere Gifre i MªÀngels Adroer: "Inventari dels arxius patrimonials de les comarques gironines", i que s'esmenta també en el llibre "Els Arxius Patrimonials" de Pere Gifre, Josep Matas i Santi Soler, editat per l'Associació d'Història Rural, dintre la col·lecció Fonts de la Biblioteca d'Història Rural."

Documentació complementària que podria tenir relació amb el mas

ARXIU DIOCESÀ DE GIRONA: PERGAMINS DE LA PIA ALMOINA,
(1325) 1326 gener 16
Berenguer de Vilatorta, procurador de fra Albert Savellà, comanador de la casa d’Aiguaviva de l’orde de l’Hospital, enfranqueix Guillema, filla de Pere de Salvanyà, d’Aiguaviva [que casa al mas Capella de Sant Dalmai], per 2 sous 8 diners.
Joan de Masdemont, de Girona. 21 x 24 cms., Brunyola, 764. (P-002-01286)

ARXIU DIOCESÀ DE GIRONA: PERGAMINS DE LA PIA ALMOINA,
(1337) 1338 març 14, Girona
Capbreu del que Berenguer de Paba, cavaller, Pere de Casadevall, paborde de l’Almoina, i Arnau Net, ciutadà de Girona, reben de delmes a Aiguaviva, de Vidal Sastre, Pere Salvanyà i Bonanata de Sagrera, viuda d’Estrany de Sagrera.
Ramon de Vinyes.72 x 33 cms. Brunyola, 918-930. (P-002-01405)

ARXIU DIOCESÀ DE GIRONA: NOTARIA 1329-1508 G-18 f 199rv
El bisbe remet a Pere Salvanyà, clergue d’Aiguaviva, l’acusació de la mort de Ramon Massa, del mateix lloc, 27 setembre 1345.

ARXIU DIOCESÀ DE GIRONA: NOTARIA 1329-1508 G-44 f 59-62
Pere Salvenya i Pere Ferrer d’Aiguaviva, que han fet composició en nom de la universitat dels homes del lloc sobre llegats i pies deixes fetes entre 1346 i 1363, sol·liciten l’expedició de l’escriptura de composició, 13 març 1365; la foliació torna al f 50 per error.

ARXIU DIOCESÀ DE GIRONA: LLETRES 1362-1420 U-102 f 15 (segona numeració)
Als parroquians d’Aiguaviva. Vacant la sagristia per òbit de Berenguer Ferrer, ha estat conferida a Bernat Ros, clergue, 6 abril 1402.

ARXIU DIOCESÀ DE GIRONA: MANUALS DE BENEFICIS 1365-1499 D-163 f 2v
Ordre d’expedir lletra a Arnau Riquer de Vilobí, Jaume Vinyes i Ramon Miquel de Salitja, Pere de Fàbrega de Riudellots, Guillem Llorenç de Sant Andreu Salou, Jaume Negre de Campllong, Pere Salvenya d’Aiguaviva, Guillem Llunell de Brunyola, Pere Capella de Sant Dalmai i Simon de Sigmasa, diaca d’aquest lloc, a fi que compareguin a sentir la declaració sobre les ordinacions de la confraria de la Selva, s.d.

ARXIU DIOCESÀ DE GIRONA: NOTARIA 1508-1600 G-74 f 308v
Testimonial a favor de Narcís Salvanyà, clergue d’Aiguaviva, 8 agost 1573.

ARXIU DIOCESÀ DE GIRONA: MANUALS DE BENEFICIS 1576-1600 D-248 f 45
Andreu Salvanyà àlias Vilella, pagès del pla de Girona, marmessor d’Anna Salvanyà, funda sufragis a Aiguaviva, 9 novembre 1592

ARXIU DIOCESÀ DE GIRONA: LLETRES 1586-1819 U-317 f 123v
Testimonial a favor de Narcís Salvanyà, ermità de la regla de Sant Pau primer ermità, natural d'Aiguaviva, de 35 anys, ermità de Sant Cels a Fortià, que peregrina a Roma, 4 desembre 1612.

ARXIU DIOCESÀ DE GIRONA: Processos 1585-1864- Processos de Francesc Lagrifa, núm. 228Salvi Ros i Teresa Salvanyà i Ros, d’Aiguaviva, contra Jaume Joals, bracer d’aquest lloc, sobre prestació de cens, 1720

ARXIU DIOCESÀ DE GIRONA: Processos 1585-1864- Processos de Josep Gilart, núm. 10Els aniversaris presbiterals de la seu, contra Salvi Ros, pagès d’Aiguaviva i altres, per deutes de pensió de censal, 1719

ARXIU DIOCESÀ DE GIRONA: Processos 1585-1864. Processos de Domènec Burch Soris, núm 820Pere Ros, estudiant d’Aiguaviva, contra Francesc Masgrau, estudiant de Riudellots de la Selva, pel benefici de Sant Tomàs de la seu, 1743, unit a Josep Joals i Vives, estudiant, contra Esteve Calderó i Vives, de Riudellots, 1746

ARXIU DIOCESÀ DE GIRONA: MANUALS DE BENEFICIS 1730-1769 D-399 f 38
El vicari general confereix en virtut de sentència a Pere Ros, clergue d’Aiguaviva, el benefici de Sant Tomàs de la seu, vacant per òbit de Benet Panoleda. (1745)

Informació extreta de:
Història d'Aiguaviva del Gironès i de la parròquia de Sant Joan Baptista. Mil anys d'història. 882-2000 de Mn. Josep Bosch i Mercader.
Repertori de l'Arxiu Diocesà de Girona

© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.bohigas.com)

Can Salvanyà, de Mosqueroles.

Daniel Daví Salvanyà en el seu estudi genealògic dels Salvanyà de Mataró, explica que aquesta masia era propietat de Narcís Salvanyà, pagès de Sant Martí de Mosqueroles, fill de Francesc Salvanyà (mort entre el 1627 i 1632) i Caterina Salvanyà. Narcís Salvanyà va atorgar capítols matrimonials el 10 de juny de 1646 amb Maria Torró, amb qui hauria contret núpcies el 15 d’agost de 1646. No consta que passés als seus successors, pel que se l'hauria hagut de vendre la masia. Malgrat el relatiu curt temps en que va ser de la de propietat desl Salvanyà, encara en perdura el cognom.

Can Salvanyà és una masia que es troba en el nucli de Mosqueroles, que pertany i constitueix el nucli principal del municipi de Fogars de Montclús (Vallés Oriental). El municipi és esmentat al segle X.

Visualment sembla que a l’edificació antiga s’hi va afegir posteriorment una altre edificació  i un mur que constitueixen un pati davanter de la casa, a la que s’hi accedeix per un porta gran de ferro, i una de lateral més petita.

A la façana principal – pintada de color terra, a diferència de la resta de les façanes i parets que són de calç blanca-  hi ha un rellotge de sol, amb una inscripció en castellà que posa “Cristo es mi luz”. A la part del darrera hi ha uns porxos, amb barbacoa inclosa.

Al Cadastre Topogràfic parcel·lari l’edificació consta de 360 m2. construïts, ocupant 120 m2. en planta, sobra una parcel·la de  4.507 m2 ( polígon 11 parcel·la  224).

Els conreus de la part del davant de la casa, i que són cadastrats també com a Can Salvanyà, mesuren unes 3 hectàrees (polígon 11 parcel·la 199). No es descarta que altres parcel·les confrontants també siguin de la mateixa masia, ja que al Registre de la propietat consten com a terrenys de Can Salvanyà, unes 20 hectàrees.

Davant de la mas hi ha uns camps de conreu, i en un costat una bassa reconvertida en piscina.

Per la banda de ponent, a la masia s’hi accedeix des de l’antiga carretera de Sant Celoni, que passa pel davant de l’ermita de Santa Magdalena, per un camí amb oliveres joves a banda i banda.

L’origen del topònim Sauvanyà.

Segons el filòleg Joan Coromines el topònim Sauvanyà procedeix del cognom romà Silvanus:

“SAUVANYÀ o SAUGANYÀ. Llogaret de l’Urgellet, agregat al municipi de Tost, a la sortida de la vall de La Vansa; Sabinyà en CATrras (Pir. Cat. Vii, 8); Sabanyà en GGC, N.E.C. i IGE. Menció antiga: No en tinc atribució segura; i no és estrany que escassegin (essent un poblat antic i remot, de cases escampades). Sembla ser el que figura en un document de 912 del Cart. de Tavèrnoles : “Saviga et Capmajor [‘Campmajor, te. Aravell’], però no és context que asseguri del tot que no es tracta d’algun parònim veí. Evidentment nom en –ANUM derivat d’un nom propi romà, però no es pot decidir de segur si ve de SABINUS, SABINIUS (Schulze, 222, 223) amb molta descendècia a França, Itàlia i Aragó: Sauvigny, Savignac, Sabinànigo; o si de SILVANIUS. En principi és més fàcil que aquest nom expliqui totes les variants citades, car des de Savinyà a penes es concebria el pas a Sauganyà; mentre que un canvi de saub- en saug- es constata sovint (Espinauga, SPINA ALBA); i cf. els següents. El cognom SILVANUS es troba en una inscripció pagana de Tarraco (AIEC VIII, 372).”



Sauvanyà


El reconegut lingüista Alcover també és d’una opinió semblant: “Salvanyà: Llinatge existent a Hostalric, Mataró, etc. ETIM: del llatí Silvanianus, derivat del cognom Silvanius”.

Per altra part, la presència en terres catalanes de personatges romans que utilitzaven el cognom Silvanus està documentada des del segle I d. C. Per posar un exemple, l’historiador Pons Sala en un estudi sobre una placa marmòria, explica el següent:

“(...). Licinius Silvanus estava emparentat, pel seu matrimoni, amb una destacada família de l'aristocràcia municipal d 'Aeso del segle II, uns Porcii adscrits a la tribu Galeria (CIL II 4.476 = ERL 107 -ERL 82 i ERL, 83). G. ALFOLDY, Die romischem lnschrifzen von Tarraco, Berlin, 1975, vol. 1, núm. 288. considera que Licinus Silvanus estava probablement relacionat amb la important família, segurament originària de Tarraco, de Q. Licinius Silvanus Granianus (CIL II 4.225; CIL II 4.266 i A.E., 1929,232 =A.E.,1961. 329), rellevant personatge pertanyent a l'ordre eqüestre i flamen provincial de la Tarraconensis de finals del segle 1. Aquesta notable família, molt vinculada a Baetulo (CIL 4.609 i A.E., 1936, 66), va ascendir de forma vertiginosa al més alt rang de la piràmide social romana car un mi d'aquest flamen provincial era ja coso suff. l'any 106. Si l’interessant fragment que donem a conèixer es referís a Licinius Silvanus o a algun altre membre de la seva família es veuria reforçada la suposició d'Alfoldy: suposició que, d'altra banda. considerem poc probable car tan sols recolza en l’analogia d'un nom, el nomen i el cognomen del qual són especialment corrents a l'epigrafia de la Catalunya romana.”

Per tant, no sols tindríem noticia de la presencia en terres catalanes de romans amb el cognom Silvanus - el que corrobora les tesi de Coromines i Alcover-, sinó a més que aquest cognom era força comú en la Catalunya romana.

Silvanus no sols era un cognom romà, sinó que era a més el nom d’una divinitat romana. Sembla que podria procedir de l'etrusc Selvans; si bé els déus celta Sucellos i eslau Borevit tenien atributs similars. De la mateixa manera que del nom d’aquest divinitat se’n derivaren els noms propis Silvi, Sílvia, Silvà i Silvana , tot fa pensar que d’ell també procediria el cognom Silvanius.

Silvanus (en llatí, "dels boscos") era l'esperit tutelar dels camps i boscos, un gelius loci a qui es diu que en temps molt remots dels pelàsgics i tirrens havien dedicat una arbreda i un festival. En relació amb els boscos (sylvestris deus) presidia especialment sobre les plantacions i gaudia dels arbres que creixien salvatges, per la qual cosa se’l representava portant el tronc d'un xiprer.

L’historiador Pastor Muñoz afirma que a la Hispania romana era comú el culte al deu Silvano, denominant-lo Silvanus o Silvanus Augustus, en especial a la Tarraconense, tan a la capital Tarraco (Tarragona), com a Iluro (Mataró), on existiria el major nombre de dedicacions al déu en plaques funeràries de l’època romana.

Un personatge romà amb aquest cognom devia ser per tant el propietari de les terres o de la vila entorn de les quals va sorgir el nucli i el castell que prengueren el seu cognom. En un obra consultada d’un historiador francès, Cassagne , he pogut conèixer de quina manera de certs cognoms romans se’n formaren noms de municipis. Així, els romans donaven el seu nom a les seves viles, que eren gran edificacions isolades en el camp, origen de les nostres masies. Aquestes construccions tenien diferents estances, les unes per la residència separada dels amos i els treballadors, les altres per a la guarda dels animals i les eines del camp, i constituïen per tant una unitat arquitectònica, econòmica i residencial; a partir del seu creixement van anar naixent els nuclis rurals, i després, els poblats. Doncs bé, del nom originari del propietari de la vila en quedava finalment el nom del municipi nascut al seu entorn.

En definitiva doncs, tot fa pensar que d’un antropònim, el cognom Silvanus, se’n derivà un topònim, Sauvanyà, i a partir d’aquest un nou antropònim, el cognom Salvanyà, tal com s’ha usat fins als nostres dies.


Veure: “Onomasticon Cataloniae”, VII, Sal- VE, pàg. 65 i 66. Joan Coromines i Vigneaux. 

Diccionari Català-Valencià-Balear, Antoni M. Alcover, reed. 1951 (Santa Cirga, Manacor, 1862 - Palma de Mallorca, 1932)

“Marcus Linicius Celtiber. Un membre important de l’aristocràcia municipal d’Aeso. Nous materials epigràfics”. Jordi Pons Sala. Aeso és la denominació romana de l’actual ciutat d’Isona, a la comarca del Pallars Jussà. És la ciutat interior de Catalunya on s’han trobat més làpides epigràfiques. http://84.88.10.30/index.php/Faventia/article/viewFile/44892/60600.
El culto al dios Silvano en Hispania ¿Innovación o sincretismo? Mauricio Pastor Muñoz.  Memorias de historia antigua, ISSN 0210-2943, Nº 5, 1981 (Exemplar dedicat a: Paganismo y cristianismo en el occidente del Imperio Romano) , pàgs. 103-114

Sauvanyà.



Cartell a l'entrada del poble.

El poble de Sauvanyà es troba a Ribera d'Urgellet municipi de la comarca de l'Alt Urgell, amb capital a la vila del Pla de Sant Tirs. Per arribar a Sauvanyà seguirem des de Torà de Tost una pista que gira a esquerra un cop som al dipòsit del poble, la pista al final està en força mal estat però amb un 4X4 arribarem prou be; hi ha una cadena que ens farà deixar el cotxe i caminar una mica fins al poble.

El despoblat de Sauvanyà, es troba a 1 081 m, també dit a vegades Selvanyà. La seva església sufragània de Sant Esteve és d'origen romànic, d'una sola nau coberta a doble vessant amb teulada de llicorella i absis semicircular. A la façana de ponent té una finestra cruciforme i, a sobre, una espadanya de dos ulls.

Video de Sauvanyà, d'autor desconegut (trobat al Facebook)

Per conèixer més sobre Sauvanyà us recomano aquest blog: http://salvem-tost.blogspot.com/search/label/Sauvany%C3%A0

Els topònims occitans semblants: Sauvanhac, Salvagnac o Sauvagnat.



Castell de Salvagnac-Carjac (Occitània)

 Joan Coromines sosté que del cognom Silvanus o del seu gentilici Silvanius, a més del topònim català, també se’n derivaren topònims occitans. No oblidem que més enllà del passat romà comú, l’origen de la reconquesta de les terres catalanes és carolíngia i que els repobladors provenien majoritàriament de terres occitanes.

El lingüista francès Lognon també coincideix en aquesta opinió, quan estudia la procedència galo-romana de topònims acabats en –acus a partir de gentilicis romans acabats en –ius, que posteriorment a Occitània passaren a ser acabats en –ac i a l’Auvernia en –at.

Lognon posa un munt d’exemples de formació de topònims galo-romans a partir d’aquest procés: el primer d’una llarga llista –que guarda similitud amb el que ara estudiem- és Albiacus, format sobre el gentilici Albius, que a la seva vegada prové del cognom Albus. D’ell deriven Albiac (Haute-Garonne), o Aubiac (Gironde), o Aubiat (Puy de Dome).




Salvagnac


De la mateixa manera s’haurien format Silvaniacus, topònim format a partir del gentilici Silvanius, provinent del cognom Silvanus; d’ell se’n deriven els topònims de municipis occitans com Salvagnac, Sauvagnac o Sauvagnat, que serien l’equivalent occità al nostre Sauvanyà.

Per la seva part, Cassagne, en relació al nom dels municipis occitans acabats en –ac, sosté que, com ja he exposat, aquests provenen de la denominació que adquirien les viles romanes. Seguint el fil d’aquesta exposició, Cassagne exposa que el nom del municipi de Salvagnac (Tarn), procedeix del nom de la vila d’un ric propietari del segle X anomenat Silvanius, a partir de la qual i mercès al seu desenvolupament econòmic i demogràfic, va néixer posteriorment el municipi.




Escut ville de Salvagnac


En l’actualitat encara perdura a França l’ús del topònim en les seves diverses formes Sauvagnac o Salvagnat, que com hem vist provenen de l’occità Sauvanhac:
- cinc municipis denominats Sauvagnac, als departaments de Dordogne - Saint-Cyr-les-Champagnes; Haute-Vienne - Saint-Yrieix-la-Perche; Corrèze - Sainte-Féréole; Charente i Haute-Vienne - Saint-Léger-la-Montagne.
- dos Salvagnac: als departaments de Tarn i d’ Aveyron - Vabres-l'Abbaye;
- dos més amb denominació composta al departament d’Aveyron: Salvagnac-Cajarc i Salvagnac-Saint-Loup.
- I dos més amb la forma Sauvagnat al departament de Puy-de-Dome (en la zona central francesa de l’Auvernia la terminació occitana –ac es transformà en –at): Sauvagnat i Sauvagnat-Ste Marthe.

I de la mateixa manera que en aquest part dels Pirineus, he pogut constatar que a l’altra banda també perdura l’ús dels cognoms francesos Salvagnat, Sauvagnac ó Salvagnac.

Veure:  Les noms de lieux de la France: leur origine, leur signification, leurs transformacions. Auguste Lougnon, 1973. Págs.. 77.

“Les noms de lieux du Tarn”. Jean Maria Cassagne i Mariola Korsak, 2009.

El topònim de procedència del cognom: Sauvanyà.



Esglèsia de Sauvanyà



 El cognom Salvanyà tindria el seu origen en el topònim del Castell de Sauvanyà.

Aquest castell es trobava construït en un turó prop de l’actual poble de Sauvanyà a la capçalera de la vall Tost (actualment comarca de l’Alt Urgell).

La primera menció d'aquesta fortalesa data del 1071, en el testament d' Arnau Mir de Tost , que n’era el seu possessor (veure entrada "Arnau Mir de Tost").

El castell de Sauvanyà està documentat a Catalunya Romànica : (...) La situació del castell, en un deIs passos estratègics entre la vall del Segre i les del Lord i Lavansa, fa suposar que ja des de l'inici pertanyés al sistema defensiu de la vall, propietat de la família deIs Mir, un llinatge de petits nobles promogut gracies a l’extraordinària habilitat militar d'Arnau Mir. El castell formava part del patrimoni original del que seria vescomte d'Áger. Posteriorment apareix en d'altres documents, com en un el 1077 , on és mencionat el castro selvaniano en unes afrontacions. El 1180 fou objecte de la confirmació que va fer Arnau Miró del Pallars de la donació de Sibil•la, filla de Galceran de Pinós, a l’església d'Urgell. Entre els diversos castells que va cedir figura el de Selvanyà. La complexitat de la seva estructura -és una de les fortaleses més grans de la comarca- suggereix una importància més gran de la que palesen els documents editats fins avui. (AVB)

L'estructura del castell de Selvanyà és extremament complexa. En primer lloc, per les seves grans dimensions, que fan que la seva distribució espacial sigui difícil de percebre, fet agreujat per l'espessa vegetació que creix arreu. Hi ha un gran nombre d'estances que s’esglaonen en quatre nivells en un deIs vessants de la muntanya. Una muralla, flanquejada per dues torres, encercla la part inferior del perímetre. La banda nord era defensada per un penya-segat, coronat per una torre circular. A la part superior del castell les estructures s'adossen a la roca, que fa una sèrie d'esperons al llarg del cim. L'aparell és bast, de gres tallat matusserament. Tot i que no s'aprecia cap mena de morter, és possible que no fos de pedra seca, ja que la terra del país és argilosa i fàcilment erosionable”

A ponent del castell hi ha restes de l'antic poble de Sauvanyà avui un despoblat en perill de destrucció. Avui pertany administrativament al municipi de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell. En el nucli s'hi troba l'església de Sant Esteve de Sauvanyà i en el seu pati davanter hi ha un petit cementiri en mal d’estat de conservació, on vaig poder veure-hi creus de difunts amb inscripcions datades a la primera meitat del segle XX, que és quan es devia despoblar de manera definitiva.

 D’aquesta església també se’n parla a Catalunya Romànica, tot dient: “(...) L'any 982, en la donació que el bisbe Sal•la va fer de l'església de Sant Miquel de Montpolt a favor d'Ot de Solanes i el seu fill Mir, consta, com a possessió d'aquests, l'''ecclesia de Sancte Stefani de villa que vocant Tost... ". Al lloc de Tost no consta cap església amb aquesta advocació; sí que consta, però, dins el seu antic terme municipal, l'església de Sant Esteve de Selvanyà, anomenat també Sauvanyà. Amb aquella grafia s'esmenta el castell de Selvaniano l'any 1072 i el 1077, en aquest darrer cas com a afrontació vers migdia de I'''apendicio de Sancti Saturnini ... in Nabiners superior vel in Sancta Columba de Ortons et in Sancto Fructuoso ... in Fontelias et in Sancta Eugenia ... in Villa Ollafracta". En la visita realitzada per manament de l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Rocabertí, a la diòcesi d'Urgell l'any 1312, consta la capella de Solvayano, que no es va poder visitar.

Actualment l’interior de l’església està en molt mal estat de conservació.

Veure: Catalunya Romànica, volum VI, L’Alt Urgell.