Ramon de Salvanyà, clergue de la seu de Girona, al segle XIV.

Una de les primeres notícies de la que disposem de la presència dels Salvanyà a Girona és un document de data 25 maig 1338 conservat a l'Arxiu Diocesà de Girona, pel que el bisbe de Girona dispensà d’edat al clergue Ramon de Salvanyà  per a un benefici de la seu, i, per mitjà de Pere Fresolf, majordom seu forà, l’absol d’haver d’entrar a Sant Daniel.
Per exercir de clergue —o accedir a qualsevol altre orde religiós— hom havia de tenir assegurat els mitjans de vida -ja sia per haver estat dotat per la pròpia família, ja sia per haver pres possessió d’un benefici - que garantísin la subsistència de l’aspirant a clergue, alliberant així a la institució eclesial de llur manteniment.
El benifet o benefici eclesiàstic és definiti pel Codi Canónic com un ens jurídic erigit a títol vitalici per l’autoritat eclesiàstica i que consta d’ofici sagrat i dret a percebre rendes de la dot annexes a l’ofici. Dit senzill: el benefici componia un ofici espiritual o càrrec, l’exercici del qual donava a qui l’exercia, durant l’Edat Mitjana i l’Antic Règim, el dret a gaudir d’una prebenda (rendes provinents de béns immobles, de delmes, censals, drets econòmics per l’administració de sagraments, etcètera) i altres privilegis de caràcter judicial, fiscal o militar. Es tractava generalment que un particular assignava les rendes que provenien d’uns determinats béns, en benefici de la persona que acomplia un ofici eclesiàstic determinat (rector de parròquia, encarregat d'una església, membre d'una comunitat amb responsabilitat de culte, etc.).
A partir d’obtenir la titularitat del benefici, aquest podia ser permutat, amb autorització superior, per altres beneficis que ostentaven altres clergues, de millor dotació econòmica i/o menys prestacions personals compromeses, i així s’esdevenia tota una successió de negocis juridics respecte a aquests beneficis que permetia als clergues millorar la seva situació econòmica o personal.
Segons el document, Ramon de Salvanyà era clergue de la seu de Girona, una ciutat que en aquells temps de 5.000 habitants pel cap baix, en la que hi havia uns 250 eclesiàstics, incloent els dels ordes religiosos. Com a tal, pertanyia al clergat, el grup de servidors de la comunitat cristiana, format entorn del bisbe i del presbiteri, que tenia una important influència sobre la vida civil i que constituí un dels tres estaments que formaren l'estructura de l'estat durant l'Antic Règim (l’estament eclesiàstic).   Estem parlant d'una època en que la situació organitzativa de l'esglèsia era prou diferent a la d'ara: el bisbe rarament el nomenava Roma, sinó que solia ser imposat o bé pels comtes, o bé pels canonges de la seu; sovint però canonges i bisbe mantenien les seves disputes pels beneficis i patrimoni que cadasun d'ells controlaven. Per dessota d'ells, el clergat.             El feudalisme introduí profundes diferències econòmiques entre els membres del clericat, i així els clergues rurals vivien de rendes precàries i en moltes ocasions eren vassalls del senyor propietari de la parròquia, mentre que els prelats i els abats administraven els feus eclesiàstics, sovint considerables, i constituïen una casta de senyors feudals. Els clergues, que ordinàriament fins al s. XI eren casats, arribaren a establir uns certs drets dinàstics, i fins i tot als s. X i XI hi hagué intents d'establir dinasties episcopals. Durant la baixa edat mitjana apareixen els anomenats privilegis clericals: privilegis del cànon (la injúria real a un clergue era sacrilegi), del fur (les causes contencioses i criminals dels clergues pertocaven als tribunals eclesiàstics), d'exempció (del servei militar i oficis públics) i de competència (límit en l'embargament per deutes).
Ramon Salvanyà, en el moment d’aquest document, era un clergue que per raons d’avançada edat no podia accedir a gaudir d’un determinat benefici, i el bisbe gironí, Arnau de Mont-rodon (1335-1348), li excusà del compliment d’aquest requisit per seguir-lo mantinguent, així com de l'obligació d’entrar a servir al monestir de  Sant Daniel, quina obligació devia ser requisit per gaudir del benefici.
(Es tracta del monestir de monges benedictines de Sant Daniel que avui encara existeix a la vall del mateix nom, a l’est de la ciutat de Girona. El monestir i la Catedral de Girona són temples coetanis i fruit, ambdós, de la voluntat d'Ermessenda, esposa de Ramon Borrell i germana del Bisbe Pere Roger i fou consagrada l'any 1036). 
En un altre document, aquest de data 22 d’octubre de 1338,  Guillem Mayol, sagristà de Medinyà, prometé a Ramon Salvanyà, servir-lo a raó de vuit lliures anuals. En aquest document es refereix a Ramon de Salvanyà com a obtentor d’un dels beneficis fundats pel bisbe Gilabert de Cruïlles, que podria tractar-se segurament del mateix benefici al que fa referència l’anterior document, que hauria fundat aquell bisbe predecessor al seu en la cúria gironina. El bisbe Gilabert de Cruïlles (1334-1335), quan tot just era sagristà de la Seu de Girona, fundà el 1330 un benifet a l’altar de Sant Pau apòstol,  que em proposo edificar si Déu ho vol (sic). Pel que sembla, seria la mateixa capella a on el febrer de 137 ja hi hauria un benefici de Sant Pere i Sant Pau i mercès al qual subsistia i exercia el seu ministeri Ramon Salvanyà.
Posteriorment també tenim notícia del testament de Ramon Salvanyà, que continua essent-hi  referit com a clergue de la seu, de data 31 d’agost de 1346, que pren per marmessors Guillem Cavaller, claver de la mateixa seu, i altres, i dota un aniversari a la seu i institueix hereus els pobres.
Dotar un aniversari era afectar un determinat bé o capital econòmic per tal de que mercés a les seves rendes, en un data anual es realitzés determinada prestació, ja fora dient misses o actes litúrgics per a la seva ànima, ja fora amb prestacions en favor de persones determinades o indeterminades (almoina als pobres, per exemple). Instituir hereus als pobres solia ser sinònim de manca de família a la que designar com a hereu – o manca de relació amb la família existent- i suposava atorgar als marmessors la capacitat de decidir quines persones en serien beneficiaris, acomplint els requisits i el mandant del testador.



 Bibliografia: Arxius ADG; Girona al segle XIV. Christian Guilleré. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994; Història de Girona, dirigigit per Lluis Costa;  "Derecho parroquial" Euardo F. Regatillo, any 1953; Els vitralls de la catedral de Girona. Juan Ainaud de Lasarte. IEC, 1987.

Can Salvanyà, de Mosqueroles.

Daniel Daví Salvanyà en el seu estudi genealògic dels Salvanyà de Mataró, explica que aquesta masia era propietat de Narcís Salvanyà, pagès de Sant Martí de Mosqueroles, fill de Francesc Salvanyà (mort entre el 1627 i 1632) i Caterina Salvanyà. Narcís Salvanyà va atorgar capítols matrimonials el 10 de juny de 1646 amb Maria Torró, amb qui hauria contret núpcies el 15 d’agost de 1646. No consta que passés als seus successors, pel que se l'hauria hagut de vendre la masia. Malgrat el relatiu curt temps en que va ser de la de propietat desl Salvanyà, encara en perdura el cognom.
Can Salvanyà és una masia que es troba en el nucli de Mosqueroles, que pertany i constitueix el nucli principal del municipi de Fogars de Montclús (Vallés Oriental). El municipi és esmentat al segle X.
Visualment sembla que a l’edificació antiga s’hi va afegir posteriorment una altre edificació  i un mur que constitueixen un pati davanter de la casa, a la que s’hi accedeix per un porta gran de ferro, i una de lateral més petita.
A la façana principal – pintada de color terra, a diferència de la resta de les façanes i parets que són de calç blanca-  hi ha un rellotge de sol, amb una inscripció en castellà que posa “Cristo es mi luz”. A la part del darrera hi ha uns porxos, amb barbacoa inclosa.
Al Cadastre Topogràfic parcel·lari l’edificació consta de 360 m2. construïts, ocupant 120 m2. en planta, sobra una parcel·la de  4.507 m2 ( polígon 11 parcel·la  224).
Els conreus de la part del davant de la casa, i que són cadastrats també com a Can Salvanyà, mesuren unes 3 hectàrees (polígon 11 parcel·la 199). No es descarta que altres parcel·les confrontants també siguin de la mateixa masia, ja que al Registre de la propietat consten com a terrenys de Can Salvanyà, unes 20 hectàrees.
Davant de la mas hi ha uns camps de conreu, i en un costat una bassa reconvertida en piscina.
Per la banda de ponent, a la masia s’hi accedeix des de l’antiga carretera de Sant Celoni, que passa pel davant de l’ermita de Santa Magdalena, per un camí amb oliveres joves a banda i banda.

Antoni Salvanyà, corder de Girona al segle XVII.

El segle XVII ha estat considerat com d’una profunda depressió econòmica. Alguns historiadors parlen de la gran davallada a tota Europa occidental, i el defineixen com el “segle d’impostos, de misèria i de mort”. A Girona van tenir-hi especial incidència la fam produïda per les males collites (1629-1631), la guerra dels Segadors (1640-1652), la pesta (1650), els successius setges de la ciutat per les tropes franceses o espanyoles (1635 a 1659), i les nombroses inundacions. 
Per tot plegat, fou constant la recaptació d’impostos per part del govern de la ciutat a fi de fer front a les despeses extraordinàries. Els talls o talles constituïen un impost municipal extraordinari per sufragar una determinada despesa excepcional. La talla de la que tenim noticia de l’any 1651 de Girona, tenia per títol “Aranzel de las personas que han de pagar lo tall fet per pagar los soldats té la present ciutat de Girona a la campanya de Barcelona”.  Es tractava doncs d’un impost per sufragar les despeses que comportava mantenir l’exèrcit durant la guerra de Secessió hispano-francesa que va tenir lloc els anys 1640-1659. En aquesta talla hi figuren les persones que havien de contribuir—hi per raó de llur posició econòmica o professional.
Una d’aquestes persones fou Antoni Salvanyà, corder, amb establiment obert a la zona delimitada per la  placeta de Sant Feliu i carrer de les Ballesteries, és a dir, la zona central de Girona, a la dreta del riu Onyar. És l’únic Salvanyà que hi figura, malgrat ens consta l’existència d’altres persones amb aquest cognom a la ciutat, alguns d’ells germans seus. En total, en el tall hi ha quinze corders, i a ell li tocà pagar 2 lliures (es fixà un escalat d’1 a 50; els que més pagaven eren els mercaders,i per damunt d’ells, nomes diverses persones que en lloc de llur professió eren qualificades de “ciutadà honrat”).
Antoni Salvanyà era fill de Pere Salvanyà i Helionor Palles, que s’havien casat a la catedral de Girona el 8 de febrer de 1594. Aquests van tenir un  mínim de set fills: Agna (1594), Narcís (1598), Isabel (1602), Pere (1605), Andreu (1608), Anna (1611), i Antoni, nascut el 19 de gener de 1620 – el que em fa pensar que entre la seva germana Anna i ell, podria haver-hi hagut altres germans. 
Als vint anys l’Antoni Salvanyà es va casar amb Maria Cases el 6 d’octubre de 1640, també a la catedral de Girona,  va tenir com a mínim de deu fills: Marianna (1641), Maria (1643), Maria Paula ( 1648), Magdalena (1649), Joan (1651), Helionor (1655), Francesc (1657), Antoni (1659), Maria Clara (1660) i Rafael (1663), tots ells batejats a l’església de Sant Feliu.
No sabem quan d’ells van viure, però cal tenir present que a més dels estralls i la pobresa que comportà la guerra, l’any 1650 Girona quedà greument afectada per la pesta i aquell any van morir prop de 1.500 persones, d’un cens de 6.000, aproximadament (l’any següent a Barcelona, d’un cens de 50.000 habitants, els historiadors calculen que en moriren 30.000, com a conseqüència de la pesta, la fam i el setge de la guerra).
No sabem si l’Antoni havia aprés l’ofici del seu pare o d’algun altre mestre, però el que és segur és que com era usual a l’època devia començar a treballar de ben petit:  l’aprenentatge necessari per a ser admès en el gremi com a menestral solia durar no menys d’una quinzena d’anys, i ell en tenia 31 l’any 1651 en que ja figurava en el tall com a menestral corder.
Els corders eren menestrals que treballaven essencialment amb cànem i la seva producció solia anar destinada en bona mesura a cordes per a vaixells. La Corona d’Aragó posseïa aleshores un gran imperi comercial mediterrani i molts dels vaixells que transitaven per aquest mar duien cordam, que era apreciat arreu per la seva qualitat. Solien formar gremi amb els espardanyers, que també treballaven el cànem, per bé que sovint tenien diferències i al llarg de la història en diferents ciutats havien tingut gremis separats. A més dels corders, hi havia també els gumeners, que filaven cordes molts gruixudes i resistents dites gúmenes per amarrar embarcacions, els cordillers, que les feien fines per a utilitats domèstiques, i fins i tot els corders de viola, que feien cordes per a aquest instrument musical.

Per fabricar les cordes, els corders necessitaven espais força amplis, ja que mentre un aguantava una roda on la corda s’anava enrotllant, l’altre havia d’estirar des d’una altra banda oposada i anar torçant-la. Aquesta tasca era gairebé impossible de practicar dins la ciutat emmurallada de carrers estrets i laberíntics, i per tant es limitaven a tenir les botigues dins la ciutat mentre treballaven fora muralles als espais oberts.

Sembla que en determinades èpoques a Barcelona va existí certa exclusió social dels corders que arribava fins l’extrem de no permetre’ls assistir a les cerimònies religioses amb la resta dels feligresos, només consentir-los participar des de l’altra banda del llindar de la porta del temple. La raó d’aquesta exclusió sembla ser que provenia de que amb les cordes es penjaven els condemnats, i per tant se’ls associava a tal cruel càstig (la mateixa exclusió que patien els botxins o els enterramorts, per exemple). Es diu que fins i tot, els familiars dels condemnats els intentaven subornar per a que fessin la corda de penjar més prima, ja que si al penjat se li trencava la corda, quedava alliberat (i en acció de gràcies, aquest solia portar el tros que li havia quedava al coll a l’església més propera, com un ex-vot).

___________________
Documentació: “La ciutat de Girona a mitjan segle XVII (a través de la talla de 1651)”, per Josep Clara; “Població i societat a la Girona del segle XVII. El testimoni de Jeroi del Real” per Joan Busquets; Història de Girona (diversos autors). Llibres parroquials a l’Arxiu Diocesà de Girona. Els corders, un gremi maleït a Històries de Barcelona, de Dani Cortijo. Diccionari de la Catalunya medieval (s.VI-XV), Jordi Bolòs.

El senador i general filipí de cognom Salvañá.

Com a excepció, vull parlar d'un Salvanyà viu, més per res per la singularitat del personatge, vist des de la distància.

Una de les sorpreses més grans amb la que m’he trobat durant aquesta recerca sobre els Salvanyà, ha estat descobrir que a les  Filipines hi viu un munt de gent que porta el nostre cognom. Només al Facebook, el grup “Family Salvaña’s” creat des d’aquell país, té més de cinc-cents membres.

Malgrat he contactat amb alguns, el meu desconeixement del tagal i de l’anglès fa difícil poder avançar en la recerca sobre quin és el punt de lligam entre els Salvanyà asiàtics i els catalans. Perquè del que n’estic convençut és que algun lligam hi ha d’haver-hi, si tenim present que aquell país fou colònia  espanyola durant més de tres-cents anys, pel que és fàcil suposar que alguns avantpassats nostres devien anar-hi a viure i van arrelar-s’hi, i de quina manera!!.

De tots els que de moment he contactat, el personatge més singular és l’actual senador Jovito  Salvañá Palparan, l’única persona amb el nostre cognom que té entrada pròpia al Wikipèdia (versió anglesa).

Jovito Salvañá Palparan Jr., (nascut el 11 de setembre de 1950) és un membre del Congrés filipí en representació del grup Bantay.

També és un general retirat de l'exèrcit, que va ser una figura prominent en la campanya contra els insurgents comunistes a les Filipines. Del Juliol de 2003 al juliol de 2004, fou el comandant del contingent humanitari filipí a la guerra de l'Iraq.

Està casat amb Evangelina Flores Gamad Palpar, una dentista, i tenen tres fills, Macy's, JC, i Martin.  També tenen dos gossos, Cloud i la Bala, als que afectuosament es refereix com als seus fills

Va néixer l'11 de setembre de 1950 a Cagayan de Oro, Misamis Oriental. Va obtenir una llicenciatura en Administració d'Empreses a la Universitat d'Orient a Manila el 1971; més tard va obtenir un mestratge en administració de la Universitat Cristiana de Filipines el 1994, i un mestratge en administració de la seguretat nacional del Col.legi d'Defensa Nacional de Filipines el 1999.

Va ser cridat al servei actiu en les Forces Armades de les Filipines el 1973. Com a tinent, va estar a Basilan i Sulu durant vuit anys. Posteriorment 
va ser assignat a Mindoro i de Romblon des de maig 2001 fins abril de 2003 com a comandant de la 204 Brigada. Va ser comandant del contingent filipí humanitària a l'Iraq, una força de 51 soldats desplegats a l'Iraq juliol de 2003 al juliol de 2004. Després de la retirada de les tropes filipines de l'Iraq, palpar va ser ascendit al rang de Major General l'octubre de 2004.

De febrer a agost de 2005,  va ser el Comandant General de la 8 ª (Tropes d'Assalt) Divisió d'Infanteria a Visayas Oriental. Ell ha estat lloat per la reducció del problema de la insurgència a Samar en un 80 per cent, i afirma que podria haver eliminat el problema del tot si hagués tingut més temps. A partir de setembre de 2005 fins al seu retir al setembre de 2006, Palpar va ser el Comandant General de la 7a d'Infanteria (Kaugnay) Divisió en el centre de Luzón. Es va retirar de la seva carrera militar el 11 de setembre de 2006, als 56 anys.

En el discurs sobre l'Estat de la Nació de l’any 2006  la presidenta del país Gloria Macapagal-Arroyo, va reconèixer els seus èxits contra els terroristes rebels. Però també ha estat acusat per les organitzacions (que l'han anomenat "El Carnisser") de tenir un paper en supòsits segrestos extrajudicials i els assassinats dels crítics del govern durant el seu servei militar. Personalment ha negat qualsevol vincle amb qualsevol aquests assassinats, i ha estat absolt d'abusos contra els drets dels militars a través d'una investigació interna, informal en el qual no es mantenien registres. Una investigació per la Comissió Filipina de Drets Humans ha també va trobar que no hi ha evidència directa que indiqui que Palpar era el cervell, però hi ha indicis que uneix a alguns membres de les forces armades, als assassinats. L'Informe Melo va afirmar que, "sens dubte hi ha proves que apunten amb el dit de la sospita en alguns elements i personatges en les forces armades, en particular, el general Palpar, com a responsable d'un nombre indeterminat d'assassinats, en permetre, tolerar, i fins i tot encoratjar als assassinats”.

Després del seu retir com a militar, Jovito Salvañá Palparan s'ha convertit en el mascaró de proa del Bantay, un partit polític que advoca per les causes contra el comunisme. En les eleccions de 2007 al Congrés, Bantay va obtenir 169.869 vots i el lloc 32 entre els grups de llista de partit, que va ser insuficient per a poder enviar un representant al Congrés en virtut de la fórmula utilitzada en el moment. No obstant això, l'abril del 2009, Tribunal Suprem de Justícia va declarar que el nombre d'escons a la Cambra de Representants s'incrementarà en 55, l'adopció d'una nova fórmula per assignar escons als representants de llista del partit. La decisió va permetre Bantay enviar Jovito Salvaña Palparan com el seu representant a la Cambra, i va ser proclamat com a tal el 24 abril 2009. A les eleccions de l'any 2009 ha sortit escollit com a senador.


L’enigma del coronel Salvañá de l’Uruguai.

Un dia, de casualitat, vaig trobar per internet la ressenya d’un autor urguaià Antonio Dionisio Lussich Griffo (1848, Montevideo – 1928, idem), armador, arboricultor i home de lletres uruguaià. Va conrear la literatura gauchesca, destacant el seu poema "Los Tres Gauchos Orientales" (Coloquio entre los paisanos Julián Giménez, Mauricio Baliente y José Centurión sobre la Revolución Oriental en circunstancias del desarme y pago del ejército). Pel que sembla, aquest poema  va ser considerat per Jorge Luis Borges un antecessor del " Martín Fierro "de l'argentí José Hernández.

En el poema hi ha uns versos que diuen així: Cómo no conocer yo/ al Coronel más mentao, / que ande quiera que ha peliao/ de siguro que triunfó!/ Dolores, Tacuarembó, /Cuñapirú y los Queguays,/ y en tuitas partes del país/ Salvaña, es tan conocido,/ como ese pasto estendido/ que en tuita tierra echa rais./ ¡Y qué mozo! da calor/ verlo montao en su flete,/ bien aperao y paquete/ y peine para el amor;/ tenía un bayo rayador/ como benao de lijero,/ siempre con él el primero/ dentraba con bisarría,/ ¡ay juna! daba alegría/el ver a ese compañero

Intrigat vaig buscar i rebuscar per internet si hi havia cap referència d’un militar uruguaià que portes el nostre cognom, sense èxit. Vaig enviar emails als Salvañá de l’Argentina amb els que mantinc correspondència, però cap d’ells en tenia noticies.

De l’autor, vaig trobar que havia escrit tres obres:Los tres gauchos orientales (1872) El matrero Luciano Santos  (1873) y Cantalicio Quirós y Miterio Castro (1883). Per sorpresa meva, en les segona de les obres, tornava a sortir el mateix coronel Salvañà, si bé vaig advertir que en un dels llocs se’l citava com a coronel Salvañach:

[El coronel Salvañach]JULIÁN /Yo haga tan malo el partido /en esa junta cuñao, /todos los que yo he topao /güenasos me han parecido. /Dispués que se discursió /como en sermón de capiya, /un mosito cagetiya /con mucha juerza gritó: /«La palabra quiero yo /porque es preciso tratar, /que no pudiendo votar/por los ñudos que nos ponen /los que de este país desponen, /bamos pues a protestar». /El coronel Salvañá, /tomó también la palabra /y dijo, que el que no labra /la eterna felicidá /de su país, tal vez tendrá / que arrepentirse algún día; /porque nunca se debía /en los pueblos liberales /permitir los tantos males /como a este suelo aflijían./Habló tamién del gobierno /y su marcha traicionera, /con tanta verdá ¡si viera!, /Que al más duro ponía tierno./Yo por él, hasta el infierno /en ese istante arroyaba /y un lindo platicaba /sin tapujos ni encubiertas,/que con las bocas abiertas /tuito el mundo lo escuchaba.

No havia trobat cap referència fins que abans d'ahir vaig trobar una pista fonamental que sembla haver-me permès esvair l’enigma. Efectivament, dilluns vaig dinar i conèixer personalment a la Nora Salvaña (Rosario), amb qui de fa un temps ens escrivíem com faig amb altres Salvañà de l’Argentina ( el seu germà Fernando havia vingut a Barcelona fa uns mesos i també vam tenir l’oportunitat de coneix-se’ns). La Nora va obsequiar-me amb un llibre , “Cataluña y los catalanes en el Plata” de Alberto Sarramone (Azul, Argentina 2004, editorial Biblos Azul), un estudi molt extens dels catalans que van anar a viure a aquella regió, en el que sense saber-ho hi ha la pista fonamental:
Salvanyac, Cristòbal – Cataluña, 1764) Militar y comerciante que fue oficial de los minyones catalanes e interviene contra los ingleses en Buenos Ares y Montevideo. En 1810 fue elegido diputado consular ne la ultima ciudad”.

Seguint la pista d’aquesta persona, en el butlletí Anem-hi del mes d’abril del Casal de Catalunya a Buenos Aires, expliquen el següent: 

“En el año 1805 Inglaterra se encontraba enfrascada en un conflicto bélico contra Francia, donde  Napoleón gobernaba. Los españoles en ese momento estaban aliados con los franceses. La mayor parte de Europa se encontraba en poder o bajo la influencia francesa, por lo tanto los ingleses se veían impedidos de comerciar con estos territorios, lo que afectaba su economía en plena Revolución Industrial. Con objetivo de obtener nuevas plazas comerciales y debilitar a sus enemigos, los ingleses comenzaron una serie de ataques a las  posesiones europeas de ultramar. Como parte de ese proceso una fuerza inglesa ocupó en enero de1806 la colonia Holandesa de Ciudad del Cabo. Allí  sus comandantes se informaron de la debilidad dela guarnición española de Buenos Aires además del cuantioso tesoro que la ciudad tenia y decidieron que ese seria su próximo objetivo.

Els Minyons - Compañía de Miñones Catalanas.- Compañía de 146 hombres financiada por Miquel Antoni Vilardebó y comandada por Rafael Bofarull, Josep Grau, Cristòfol Salvanyac y Jaume Ferrer que vino de Montevideo por unirse a las tropas que defendían Buenos Aires. Tuvieron un papel muy destacado en las operaciones militares que dignificaron la derrota inglesa. Se fusionaron con los Voluntarios Urbanos Catalanes, que contribuirían nuevamente a la defensa de Buenos Aires. Entre los oficiales figuraban Joan Larreu y Domènec Matheu, que como veremos en próximos artículos, tuvieron un papel importantísimo en la lucha por la independencia. La palabra catalana “MINYÓ” significa en castellano, “chico”. En la historia Argentina sirve para dar nombre a unas compañías militares de voluntarios Catalanes que participaron decisivamente en la liberación de Buenos Aires ocupada por los ingleses en las invasiones de 1806-1807.Eran unos ciento cincuenta jóvenes catalanes residentes en el Virreinato del Río de la Plata que se autoorganizaron, apoyando el alzamiento platense, para poner fin a la ocupación de las tropas inglesas comandadas por el general Beresford. Para tratar de explicar la relevancia de la actuación catalana, la investigadora argentina Cristina Ambrosini, recupera las palabras del General Mitre en las cuales afirma que las “guerrillas catalanas”, así las denomina, “fueron quienes fundamentalmente permitieron la expulsión de los ingleses”, de forma muy específica en 1806.

De Cristóbal Salvanyac Picher, fill de Joan Salvanyac i Paula Picher, a Viquipèdia també he trobat la següent referència: Cristòfol Salvañach, també conegut com Cristóbal Salvañach (Catalunya, 1791 – Montevideo, Uruguai, 1830) fou  un comerciant uruguaianocatalà que va invertir en les obres públiques per a la modernització de la ciutat de Montevideo. Executiu i home de negocis, Salvañach va ser propietari d'importants construccions que avui pertanyen a l'estat uruguaià.

L’actual museu artístic de Montevideo li va pertànyer fins a l'any 1820 com a residència, coneguda avui com a “casa del general Fructuoso Rivera (que fou president de la república d’Uruguai)”; així ho explica la web oficial del propi museu: Fue su primer dueño D. Cristóbal  de Salvañach , cabildante y miembro de la defensa de la ciudad, durante las invasiones inglesas, quien la ocupó hasta 1820, comprándola luego de otras alternativas, en 1834 , el Gral. Rivera. Al morir Salvañach su viuda , Celedonia Wich siendo de un carácter desagradable , hacía la vida imposible a sus esclavas, castigándolas de continuo con un látigo que llevaba permanentemente en su cintura. Finalmente las esclavas perdieron su docilidad y luego de una de las palizas a que eran sometidas, la tiraron desde el primer piso, provocando su muerte”.

Aquest fet luctuós, la mort de la seva dona, té relació directa amb el paper destacat de Salvañach com a comerciant d’esclaus; així ho explica un estudi sobre l'esclavitud a Montevideo:

“los más destacados comerciantes de Montevideo, integrantes de una sociedad fina y culta, alta burguesía, firme y tesonera en sus propósitos emancipistas, se habían convertido en los más importantes comerciantes de esclavos de la América del Sur. Si mencionamos nombres como los de Francisco Juanicó, Luis Godefroy, Antonio San Vicente, Mateo Magariños, Cristóbal Salvañach, Pascual Parodi, Pedro Francisco de Berro, Joaquín de Chopitea, Manuel Costa y Texidor, Juan Vidal y Bat11a, Carlos Camuso, Antonio Massini, José Batlle y Carreó, Roque Antonio Gómez, Nicolás de Acha, José de Errazquin, José Gestal, Francisco Antonio Maciel y lucas Obes, nos podremos poner al tanto del volumen que alcanzó el comercio esclavista montevideano. A su vez, el Profesor Roberto Matho Regusci, en un trabajo tirulado “Cuando en Montevideo Gobernaba Portugal", estudió un expediente judicial radicado en la Escribanía de Gobierno y Hacienda, caratulado "Gob. o Intend. a de Montevideo. Año 1821. Causa criminal contra las negras María y Encarnación y el mulatillo Luciano, sobre las heridas que infringieron a su ama D.a Celedonia Wich y Salvañach de que le resultó la muerte".

Del sumario instruido surgieron los castigos físicos y morales que les imponía su ama y los descargos de las acusadas: "Yo la maté porque no hallaba otro arbitrio de sustraerme de los castigos de mi Sra.". La esclava había ya, intentado suicidarse para eludir sus padecimientos: "tirándose un cordón el cuello por no sufrir los rigurosos castigos". Fueron, sin embargo, sentenciadas y, al fin, ejecutadas.”

El seu únic fill fou Cristobal Genovevo Salvañach Wich (n. 03-01-1809)  que com el seu pare va ser també militar primer i politic uruguaià destacat; va arribar a ser ministre Ministre i Coronel i  va morir el 30-07-1876.

Va actuà a les guerres civils d’alliberament republicà i es va distingir pels seus combats en el litoral. De manera especial es destaca el  1827, com Alféres d’Artillería, lluità a Ituzaingó, que va suposar la Convenció prelimiar de la Pau signada el 1828 que va donar lloc al reconeixement com a Estat lliure, independent i sobirà  de l'Uruguai.

Salvañach Wich a mes de militar va ser Ministre d’Hisenda del govern  Gabriel Pereira i  Comptador de la Nació durant el govern de Bernardo Berro. Quan la invasió de Venancio Flores el 1865, va haver d’exiliar-se per ser blanc.

Devia referir-se a ell Lussich en la seva obra - escrita quasi mig segle després de la independència del país-  quan tracte amb tant de respecte del coronel Salvaña? Molt possiblement que sí..

L’enigma però es mantén obert: el cognom d’origen era Salvanyac i posteriorment s’anà castellanitzant com a Salvañac i Salvañach? Probablement.        Però...perquè l’autor li treu la ch i el deixa com a Salvañá?

Salvanyà, Salvañá, Salbanyà, Salbañá.

El nostre cognom Salvanyà actualment s’està usant en quatre formes diferents. La forma originària seria Salvanyà, aquella que segons està documentat, històricament és la que venia essent utilitzada pels nostres avantpassats; després, per raons que tot seguit veurem, el cognom ha sofert diferents modificacions en la manera de ser escrit, i ara conviuen les quatre formes pacíficament. 

1.- Salvanyà, en la grafia que sembla ser que fou usada originalment dels segles XII al XIII al comtat d’Urgell i als segles XIV i XV al Gironès, i que és la que Coromines i Alcover donen per bona. Aquesta i només aquesta és, per altra part, la forma que l’Institut d’Estudis Catalans considera l’adequada d’acord amb els criteris ortogràfics moderns de la llengua catalana.

2.- Salvañá, com a forma castellanitzada de la ny i l’accent, imposada suposem que de manera progressiva a partir del Decret de Nova Planta (1714), però que amb tota certesa es troba documentada en els Registres civils a partir de llur creació l’any 1870 (fins llavors les inscripcions es realitzaven en els llibres parroquials, en els que l’aplicació de les normes sobre castellanització de noms i cognoms era més laxa). Actualment, a Catalunya, s’utilitza de manera generalitzada amb l’accent obert, Salvañà.

3.- Salbañá, a partir de la forma castellanitzada, amb transformació de la v en b, focalitzada a Arenys de Mar, a partir del meu avi, en Josep Salbañá Puigvert.
És plausible pensar que aquest canvi de grafia, obeís inicialment a alguns errors – per altra banda comuns-  dels encarregats del Registre Civil en el moment de procedir a les inscripcions.
En el Registre civil de Santa Maria de Palautordera, trobem errors per l’estil: malgrat que en aquell Registre totes les altres inscripcions – naixements, defuncions i matrimonis- de persones amb cognom Salvañá figuren amb v , en l’acta de naixement de Maria Pi Salbañá (n. 8-8-1884) s’inscriu amb b , mentre que el seu germà és inscrit al néixer com Andreu Pi Salbanyá (fill de Josefa Salbanyá Pruna), els dos amb b i ny.  
El canvi de la v en b i la seva consolidació per part del meu avi i els seus descendents donant-li carta d’oficialitat, es devia produir a Arenys de Mar, on van arribar-hi l’any 1926: en Josep Salbañá Puigvert figura inscrit amb la v en les actes de naixement (1891) i matrimoni (1921)  en els Registres Civils de Sant Iscle i de Santa Maria de Palautordera, respectivament, i en canvi en la de inscripció de la seva defunció al d’Arenys de Mar (1961) figura amb la b.
En les actes de naixement dels seus fills Joan (1922) i Jaume (1926)  al Registre de Santa Maria de Palautordera, aquests són inscrits amb v. També en l’alta en el padró d’habitants d’Arenys de Mar de l’any 1926 – l’any de la seva arribada -, en Josep hi figura inscrit com a Salvañá Puigbert, el primer cognom amb v i el segon amb b. 
En canvi, en l’acta d’inscripció del naixement de la seva filla Nativitat al Registre Civil d’Arenys de Mar, el 14 de novembre de 1928, ella és inscrita amb el cognom de Salbañá, amb b  i amb la mateixa grafia consten el pare i l’avi; en canvi el segon cognom se la inscriu erròniament com a Filvá, i també la mare i l’àvia.
En el padró d’habitants d’Arenys de Mar de l’any 1940, els dos germans, en Josep i en Jaume i llurs fills, consten tots ells inscrits com a Salbañá, amb b.
Paral·lelament,  el mateix any 1940, en unes escriptures de compra de la casa del carrer Francesc, el Notari identifica al comprador com a José Salvañà o Salbañà Puigvert, que era la manera que tenien de procedir els fedataris públics quan l’interessat els expressava que la grafia de les seves dades personals no corresponia amb la de la cèdula d’identificació oficial o amb la del Registre civil. A la “Cartilla militar” del seu fill Jaume, el meu pare, de l’any 1948, aquest ja hi figura com a Salbañá, pel que el cognom així escrit ja devia haver pres carta de naturalesa i oficialitat.
Posteriorment, uns anys més tard, en un altra escriptura de l’any 1956, l’atorgant  ja és identificat sense dubtes com a José Salbañà Puigvert,  i les inscripcions dels matrimonis dels seus fills i filla  i dels naixements dels seus néts i netes, totes prenen aquesta forma del cognom.
Per tant el canvi de la v en b l’hem de situar entre els anys 1928 i 1940.

4.- Salbanyà, a partir de la catalanització de la ñ per ny i la grafia oberta de  l’accent. En aquest cas, el canvi es produeix documentadament en virtut de la resolució del Jutge encarregat del Registre d’Arenys de Mar,  a partir de la sol·licitud formulada pels meus germans i jo mateix l’1 de setembre de 1983, basant-nos en que de manera usual tan el nostre pare Jaume com nosaltres, el veníem usant amb la grafia catalana de manera ordinària.


Com a curiositat, mencionar que segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, de persones en ús del cognom Salvanyà, en qualsevol de les seves quatre formes, en som 160, repartides de la següent manera:

1er. Cognom
2on cognom
Salbanyà
7
0
Salbañà
0
10
Salvanyà
10
11
Salvañà
64
58
Total: 160
81
79

Per altra part, mercès als diferents instruments que ens ofereix Internet, he pogut constatar l’existència de formes fonètiques i ortogràfiques semblants: així he constatat la presència de persones amb cognom  Salvañá a Filipines, Salvanha a Brasil, Salvagna a Toronto, Sauvagnat, Salvagnat o Sauvagnac a França..: segurament no devem tenir cap relació directa entre nosaltres, però no és difícil imaginar que en l’origen de tots plegats hi ha uns romans de cognom Silvanus.

L’origen del topònim Sauvanyà.

Segons el filòleg Joan Coromines el topònim Sauvanyà procedeix del cognom romà Silvanus:

“SAUVANYÀ o SAUGANYÀ. Llogaret de l’Urgellet, agregat al municipi de Tost, a la sortida de la vall de La Vansa; Sabinyà en CATrras (Pir. Cat. Vii, 8); Sabanyà en GGC, N.E.C. i IGE. Menció antiga: No en tinc atribució segura; i no és estrany que escassegin (essent un poblat antic i remot, de cases escampades). Sembla ser el que figura en un document de 912 del Cart. de Tavèrnoles : “Saviga et Capmajor [‘Campmajor, te. Aravell’], però no és context que asseguri del tot que no es tracta d’algun parònim veí. Evidentment nom en –ANUM derivat d’un nom propi romà, però no es pot decidir de segur si ve de SABINUS, SABINIUS (Schulze, 222, 223) amb molta descendècia a França, Itàlia i Aragó: Sauvigny, Savignac, Sabinànigo; o si de SILVANIUS. En principi és més fàcil que aquest nom expliqui totes les variants citades, car des de Savinyà a penes es concebria el pas a Sauganyà; mentre que un canvi de saub- en saug- es constata sovint (Espinauga, SPINA ALBA); i cf. els següents. El cognom SILVANUS es troba en una inscripció pagana de Tarraco (AIEC VIII, 372).”


Sauvanyà

El reconegut lingüista Alcover també és d’una opinió semblant: “Salvanyà: Llinatge existent a Hostalric, Mataró, etc. ETIM: del llatí Silvanianus, derivat del cognom Silvanius”.

Per altra part, la presència en terres catalanes de personatges romans que utilitzaven el cognom Silvanus està documentada des del segle I d. C. Per posar un exemple, l’historiador Pons Sala en un estudi sobre una placa marmòria, explica el següent:

“(...). Licinius Silvanus estava emparentat, pel seu matrimoni, amb una destacada família de l'aristocràcia municipal d 'Aeso del segle II, uns Porcii adscrits a la tribu Galeria (CIL II 4.476 = ERL 107 -ERL 82 i ERL, 83). G. ALFOLDY, Die romischem lnschrifzen von Tarraco, Berlin, 1975, vol. 1, núm. 288. considera que Licinus Silvanus estava probablement relacionat amb la important família, segurament originària de Tarraco, de Q. Licinius Silvanus Granianus (CIL II 4.225; CIL II 4.266 i A.E., 1929,232 =A.E.,1961. 329), rellevant personatge pertanyent a l'ordre eqüestre i flamen provincial de la Tarraconensis de finals del segle 1. Aquesta notable família, molt vinculada a Baetulo (CIL 4.609 i A.E., 1936, 66), va ascendir de forma vertiginosa al més alt rang de la piràmide social romana car un mi d'aquest flamen provincial era ja coso suff. l'any 106. Si l’interessant fragment que donem a conèixer es referís a Licinius Silvanus o a algun altre membre de la seva família es veuria reforçada la suposició d'Alfoldy: suposició que, d'altra banda. considerem poc probable car tan sols recolza en l’analogia d'un nom, el nomen i el cognomen del qual són especialment corrents a l'epigrafia de la Catalunya romana.”

Per tant, no sols tindríem noticia de la presencia en terres catalanes de romans amb el cognom Silvanus - el que corrobora les tesi de Coromines i Alcover-, sinó a més que aquest cognom era força comú en la Catalunya romana.

Silvanus no sols era un cognom romà, sinó que era a més el nom d’una divinitat romana. Sembla que podria procedir de l'etrusc Selvans; si bé els déus celta Sucellos i eslau Borevit tenien atributs similars. De la mateixa manera que del nom d’aquest divinitat se’n derivaren els noms propis Silvi, Sílvia, Silvà i Silvana , tot fa pensar que d’ell també procediria el cognom Silvanius.

Silvanus (en llatí, "dels boscos") era l'esperit tutelar dels camps i boscos, un gelius loci a qui es diu que en temps molt remots dels pelàsgics i tirrens havien dedicat una arbreda i un festival. En relació amb els boscos (sylvestris deus) presidia especialment sobre les plantacions i gaudia dels arbres que creixien salvatges, per la qual cosa se’l representava portant el tronc d'un xiprer.

L’historiador Pastor Muñoz afirma que a la Hispania romana era comú el culte al deu Silvano, denominant-lo Silvanus o Silvanus Augustus, en especial a la Tarraconense, tan a la capital Tarraco (Tarragona), com a Iluro (Mataró), on existiria el major nombre de dedicacions al déu en plaques funeràries de l’època romana.

Un personatge romà amb aquest cognom devia ser per tant el propietari de les terres o de la vila entorn de les quals va sorgir el nucli i el castell que prengueren el seu cognom. En un obra consultada d’un historiador francès, Cassagne , he pogut conèixer de quina manera de certs cognoms romans se’n formaren noms de municipis. Així, els romans donaven el seu nom a les seves viles, que eren gran edificacions isolades en el camp, origen de les nostres masies. Aquestes construccions tenien diferents estances, les unes per la residència separada dels amos i els treballadors, les altres per a la guarda dels animals i les eines del camp, i constituïen per tant una unitat arquitectònica, econòmica i residencial; a partir del seu creixement van anar naixent els nuclis rurals, i després, els poblats. Doncs bé, del nom originari del propietari de la vila en quedava finalment el nom del municipi nascut al seu entorn.

En definitiva doncs, tot fa pensar que d’un antropònim, el cognom Silvanus, se’n derivà un topònim, Sauvanyà, i a partir d’aquest un nou antropònim, el cognom Salvanyà, tal com s’ha usat fins als nostres dies.


Veure: “Onomasticon Cataloniae”, VII, Sal- VE, pàg. 65 i 66. Joan Coromines i Vigneaux. 
Diccionari Català-Valencià-Balear, Antoni M. Alcover, reed. 1951 (Santa Cirga, Manacor, 1862 - Palma de Mallorca, 1932)
“Marcus Linicius Celtiber. Un membre important de l’aristocràcia municipal d’Aeso. Nous materials epigràfics”. Jordi Pons Sala. Aeso és la denominació romana de l’actual ciutat d’Isona, a la comarca del Pallars Jussà. És la ciutat interior de Catalunya on s’han trobat més làpides epigràfiques. http://84.88.10.30/index.php/Faventia/article/viewFile/44892/60600.
El culto al dios Silvano en Hispania ¿Innovación o sincretismo? Mauricio Pastor Muñoz.  Memorias de historia antigua, ISSN 0210-2943, Nº 5, 1981 (Exemplar dedicat a: Paganismo y cristianismo en el occidente del Imperio Romano) , pàgs. 103-114