Segons el filòleg Joan Coromines el topònim Sauvanyà procedeix del cognom romà Silvanus:
“SAUVANYÀ o SAUGANYÀ. Llogaret de l’Urgellet, agregat al municipi de Tost, a la sortida de la vall de La Vansa; Sabinyà en CATrras (Pir. Cat. Vii, 8); Sabanyà en GGC, N.E.C. i IGE. Menció antiga: No en tinc atribució segura; i no és estrany que escassegin (essent un poblat antic i remot, de cases escampades). Sembla ser el que figura en un document de 912 del Cart. de Tavèrnoles : “Saviga et Capmajor [‘Campmajor, te. Aravell’], però no és context que asseguri del tot que no es tracta d’algun parònim veí. Evidentment nom en –ANUM derivat d’un nom propi romà, però no es pot decidir de segur si ve de SABINUS, SABINIUS (Schulze, 222, 223) amb molta descendècia a França, Itàlia i Aragó: Sauvigny, Savignac, Sabinànigo; o si de SILVANIUS. En principi és més fàcil que aquest nom expliqui totes les variants citades, car des de Savinyà a penes es concebria el pas a Sauganyà; mentre que un canvi de saub- en saug- es constata sovint (Espinauga, SPINA ALBA); i cf. els següents. El cognom SILVANUS es troba en una inscripció pagana de Tarraco (AIEC VIII, 372).”
El reconegut lingüista Alcover també és d’una opinió semblant: “Salvanyà: Llinatge existent a Hostalric, Mataró, etc. ETIM: del llatí Silvanianus, derivat del cognom Silvanius”.
Per altra part, la presència en terres catalanes de personatges romans que utilitzaven el cognom Silvanus està documentada des del segle I d. C. Per posar un exemple, l’historiador Pons Sala en un estudi sobre una placa marmòria, explica el següent:
“(...). Licinius Silvanus estava emparentat, pel seu matrimoni, amb una destacada família de l'aristocràcia municipal d 'Aeso del segle II, uns Porcii adscrits a la tribu Galeria (CIL II 4.476 = ERL 107 -ERL 82 i ERL, 83). G. ALFOLDY, Die romischem lnschrifzen von Tarraco, Berlin, 1975, vol. 1, núm. 288. considera que Licinus Silvanus estava probablement relacionat amb la important família, segurament originària de Tarraco, de Q. Licinius Silvanus Granianus (CIL II 4.225; CIL II 4.266 i A.E., 1929,232 =A.E.,1961. 329), rellevant personatge pertanyent a l'ordre eqüestre i flamen provincial de la Tarraconensis de finals del segle 1. Aquesta notable família, molt vinculada a Baetulo (CIL 4.609 i A.E., 1936, 66), va ascendir de forma vertiginosa al més alt rang de la piràmide social romana car un mi d'aquest flamen provincial era ja coso suff. l'any 106. Si l’interessant fragment que donem a conèixer es referís a Licinius Silvanus o a algun altre membre de la seva família es veuria reforçada la suposició d'Alfoldy: suposició que, d'altra banda. considerem poc probable car tan sols recolza en l’analogia d'un nom, el nomen i el cognomen del qual són especialment corrents a l'epigrafia de la Catalunya romana.”
Per tant, no sols tindríem noticia de la presencia en terres catalanes de romans amb el cognom Silvanus - el que corrobora les tesi de Coromines i Alcover-, sinó a més que aquest cognom era força comú en la Catalunya romana.
Silvanus no sols era un cognom romà, sinó que era a més el nom d’una divinitat romana. Sembla que podria procedir de l'etrusc Selvans; si bé els déus celta Sucellos i eslau Borevit tenien atributs similars. De la mateixa manera que del nom d’aquest divinitat se’n derivaren els noms propis Silvi, Sílvia, Silvà i Silvana , tot fa pensar que d’ell també procediria el cognom Silvanius.
Silvanus (en llatí, "dels boscos") era l'esperit tutelar dels camps i boscos, un gelius loci a qui es diu que en temps molt remots dels pelàsgics i tirrens havien dedicat una arbreda i un festival. En relació amb els boscos (sylvestris deus) presidia especialment sobre les plantacions i gaudia dels arbres que creixien salvatges, per la qual cosa se’l representava portant el tronc d'un xiprer.
L’historiador Pastor Muñoz afirma que a la Hispania romana era comú el culte al deu Silvano, denominant-lo Silvanus o Silvanus Augustus, en especial a la Tarraconense, tan a la capital Tarraco (Tarragona), com a Iluro (Mataró), on existiria el major nombre de dedicacions al déu en plaques funeràries de l’època romana.
Un personatge romà amb aquest cognom devia ser per tant el propietari de les terres o de la vila entorn de les quals va sorgir el nucli i el castell que prengueren el seu cognom. En un obra consultada d’un historiador francès, Cassagne , he pogut conèixer de quina manera de certs cognoms romans se’n formaren noms de municipis. Així, els romans donaven el seu nom a les seves viles, que eren gran edificacions isolades en el camp, origen de les nostres masies. Aquestes construccions tenien diferents estances, les unes per la residència separada dels amos i els treballadors, les altres per a la guarda dels animals i les eines del camp, i constituïen per tant una unitat arquitectònica, econòmica i residencial; a partir del seu creixement van anar naixent els nuclis rurals, i després, els poblats. Doncs bé, del nom originari del propietari de la vila en quedava finalment el nom del municipi nascut al seu entorn.
En definitiva doncs, tot fa pensar que d’un antropònim, el cognom Silvanus, se’n derivà un topònim, Sauvanyà, i a partir d’aquest un nou antropònim, el cognom Salvanyà, tal com s’ha usat fins als nostres dies.
Veure: “Onomasticon Cataloniae”, VII, Sal- VE, pàg. 65 i 66. Joan Coromines i Vigneaux.
“SAUVANYÀ o SAUGANYÀ. Llogaret de l’Urgellet, agregat al municipi de Tost, a la sortida de la vall de La Vansa; Sabinyà en CATrras (Pir. Cat. Vii, 8); Sabanyà en GGC, N.E.C. i IGE. Menció antiga: No en tinc atribució segura; i no és estrany que escassegin (essent un poblat antic i remot, de cases escampades). Sembla ser el que figura en un document de 912 del Cart. de Tavèrnoles : “Saviga et Capmajor [‘Campmajor, te. Aravell’], però no és context que asseguri del tot que no es tracta d’algun parònim veí. Evidentment nom en –ANUM derivat d’un nom propi romà, però no es pot decidir de segur si ve de SABINUS, SABINIUS (Schulze, 222, 223) amb molta descendècia a França, Itàlia i Aragó: Sauvigny, Savignac, Sabinànigo; o si de SILVANIUS. En principi és més fàcil que aquest nom expliqui totes les variants citades, car des de Savinyà a penes es concebria el pas a Sauganyà; mentre que un canvi de saub- en saug- es constata sovint (Espinauga, SPINA ALBA); i cf. els següents. El cognom SILVANUS es troba en una inscripció pagana de Tarraco (AIEC VIII, 372).”
 |
| Sauvanyà |
El reconegut lingüista Alcover també és d’una opinió semblant: “Salvanyà: Llinatge existent a Hostalric, Mataró, etc. ETIM: del llatí Silvanianus, derivat del cognom Silvanius”.
Per altra part, la presència en terres catalanes de personatges romans que utilitzaven el cognom Silvanus està documentada des del segle I d. C. Per posar un exemple, l’historiador Pons Sala en un estudi sobre una placa marmòria, explica el següent:
“(...). Licinius Silvanus estava emparentat, pel seu matrimoni, amb una destacada família de l'aristocràcia municipal d 'Aeso del segle II, uns Porcii adscrits a la tribu Galeria (CIL II 4.476 = ERL 107 -ERL 82 i ERL, 83). G. ALFOLDY, Die romischem lnschrifzen von Tarraco, Berlin, 1975, vol. 1, núm. 288. considera que Licinus Silvanus estava probablement relacionat amb la important família, segurament originària de Tarraco, de Q. Licinius Silvanus Granianus (CIL II 4.225; CIL II 4.266 i A.E., 1929,232 =A.E.,1961. 329), rellevant personatge pertanyent a l'ordre eqüestre i flamen provincial de la Tarraconensis de finals del segle 1. Aquesta notable família, molt vinculada a Baetulo (CIL 4.609 i A.E., 1936, 66), va ascendir de forma vertiginosa al més alt rang de la piràmide social romana car un mi d'aquest flamen provincial era ja coso suff. l'any 106. Si l’interessant fragment que donem a conèixer es referís a Licinius Silvanus o a algun altre membre de la seva família es veuria reforçada la suposició d'Alfoldy: suposició que, d'altra banda. considerem poc probable car tan sols recolza en l’analogia d'un nom, el nomen i el cognomen del qual són especialment corrents a l'epigrafia de la Catalunya romana.”
Per tant, no sols tindríem noticia de la presencia en terres catalanes de romans amb el cognom Silvanus - el que corrobora les tesi de Coromines i Alcover-, sinó a més que aquest cognom era força comú en la Catalunya romana.
Silvanus no sols era un cognom romà, sinó que era a més el nom d’una divinitat romana. Sembla que podria procedir de l'etrusc Selvans; si bé els déus celta Sucellos i eslau Borevit tenien atributs similars. De la mateixa manera que del nom d’aquest divinitat se’n derivaren els noms propis Silvi, Sílvia, Silvà i Silvana , tot fa pensar que d’ell també procediria el cognom Silvanius.
Silvanus (en llatí, "dels boscos") era l'esperit tutelar dels camps i boscos, un gelius loci a qui es diu que en temps molt remots dels pelàsgics i tirrens havien dedicat una arbreda i un festival. En relació amb els boscos (sylvestris deus) presidia especialment sobre les plantacions i gaudia dels arbres que creixien salvatges, per la qual cosa se’l representava portant el tronc d'un xiprer.
L’historiador Pastor Muñoz afirma que a la Hispania romana era comú el culte al deu Silvano, denominant-lo Silvanus o Silvanus Augustus, en especial a la Tarraconense, tan a la capital Tarraco (Tarragona), com a Iluro (Mataró), on existiria el major nombre de dedicacions al déu en plaques funeràries de l’època romana.
Un personatge romà amb aquest cognom devia ser per tant el propietari de les terres o de la vila entorn de les quals va sorgir el nucli i el castell que prengueren el seu cognom. En un obra consultada d’un historiador francès, Cassagne , he pogut conèixer de quina manera de certs cognoms romans se’n formaren noms de municipis. Així, els romans donaven el seu nom a les seves viles, que eren gran edificacions isolades en el camp, origen de les nostres masies. Aquestes construccions tenien diferents estances, les unes per la residència separada dels amos i els treballadors, les altres per a la guarda dels animals i les eines del camp, i constituïen per tant una unitat arquitectònica, econòmica i residencial; a partir del seu creixement van anar naixent els nuclis rurals, i després, els poblats. Doncs bé, del nom originari del propietari de la vila en quedava finalment el nom del municipi nascut al seu entorn.
En definitiva doncs, tot fa pensar que d’un antropònim, el cognom Silvanus, se’n derivà un topònim, Sauvanyà, i a partir d’aquest un nou antropònim, el cognom Salvanyà, tal com s’ha usat fins als nostres dies.
Veure: “Onomasticon Cataloniae”, VII, Sal- VE, pàg. 65 i 66. Joan Coromines i Vigneaux.
Diccionari Català-Valencià-Balear, Antoni M. Alcover, reed. 1951 (Santa Cirga, Manacor, 1862 - Palma de Mallorca, 1932)
“Marcus Linicius Celtiber. Un membre important de l’aristocràcia municipal d’Aeso. Nous materials epigràfics”. Jordi Pons Sala. Aeso és la denominació romana de l’actual ciutat d’Isona, a la comarca del Pallars Jussà. És la ciutat interior de Catalunya on s’han trobat més làpides epigràfiques. http://84.88.10.30/index.php/Faventia/article/viewFile/44892/60600.
El culto al dios Silvano en Hispania ¿Innovación o sincretismo? Mauricio Pastor Muñoz. Memorias de historia antigua, ISSN 0210-2943, Nº 5, 1981 (Exemplar dedicat a: Paganismo y cristianismo en el occidente del Imperio Romano) , pàgs. 103-114
El culto al dios Silvano en Hispania ¿Innovación o sincretismo? Mauricio Pastor Muñoz. Memorias de historia antigua, ISSN 0210-2943, Nº 5, 1981 (Exemplar dedicat a: Paganismo y cristianismo en el occidente del Imperio Romano) , pàgs. 103-114