El senador i general filipí de cognom Salvañá.

Com a excepció, vull parlar d'un Salvanyà viu, més per res per la singularitat del personatge, vist des de la distància.

Una de les sorpreses més grans amb la que m’he trobat durant aquesta recerca sobre els Salvanyà, ha estat descobrir que a les  Filipines hi viu un munt de gent que porta el nostre cognom. Només al Facebook, el grup “Family Salvaña’s” creat des d’aquell país, té més de cinc-cents membres.

Malgrat he contactat amb alguns, el meu desconeixement del tagal i de l’anglès fa difícil poder avançar en la recerca sobre quin és el punt de lligam entre els Salvanyà asiàtics i els catalans. Perquè del que n’estic convençut és que algun lligam hi ha d’haver-hi, si tenim present que aquell país fou colònia  espanyola durant més de tres-cents anys, pel que és fàcil suposar que alguns avantpassats nostres devien anar-hi a viure i van arrelar-s’hi, i de quina manera!!.

De tots els que de moment he contactat, el personatge més singular és l’actual senador Jovito  Salvañá Palparan, l’única persona amb el nostre cognom que té entrada pròpia al Wikipèdia (versió anglesa).

Jovito Salvañá Palparan Jr., (nascut el 11 de setembre de 1950) és un membre del Congrés filipí en representació del grup Bantay.

També és un general retirat de l'exèrcit, que va ser una figura prominent en la campanya contra els insurgents comunistes a les Filipines. Del Juliol de 2003 al juliol de 2004, fou el comandant del contingent humanitari filipí a la guerra de l'Iraq.

Està casat amb Evangelina Flores Gamad Palpar, una dentista, i tenen tres fills, Macy's, JC, i Martin.  També tenen dos gossos, Cloud i la Bala, als que afectuosament es refereix com als seus fills

Va néixer l'11 de setembre de 1950 a Cagayan de Oro, Misamis Oriental. Va obtenir una llicenciatura en Administració d'Empreses a la Universitat d'Orient a Manila el 1971; més tard va obtenir un mestratge en administració de la Universitat Cristiana de Filipines el 1994, i un mestratge en administració de la seguretat nacional del Col.legi d'Defensa Nacional de Filipines el 1999.

Va ser cridat al servei actiu en les Forces Armades de les Filipines el 1973. Com a tinent, va estar a Basilan i Sulu durant vuit anys. Posteriorment va ser assignat a Mindoro i de Romblon des de maig 2001 fins abril de 2003 com a comandant de la 204 Brigada. Va ser comandant del contingent filipí humanitària a l'Iraq, una força de 51 soldats desplegats a l'Iraq juliol de 2003 al juliol de 2004. Després de la retirada de les tropes filipines de l'Iraq, palpar va ser ascendit al rang de Major General l'octubre de 2004.

De febrer a agost de 2005,  va ser el Comandant General de la 8 ª (Tropes d'Assalt) Divisió d'Infanteria a Visayas Oriental. Ell ha estat lloat per la reducció del problema de la insurgència a Samar en un 80 per cent, i afirma que podria haver eliminat el problema del tot si hagués tingut més temps. A partir de setembre de 2005 fins al seu retir al setembre de 2006, Palpar va ser el Comandant General de la 7a d'Infanteria (Kaugnay) Divisió en el centre de Luzón. Es va retirar de la seva carrera militar el 11 de setembre de 2006, als 56 anys.

En el discurs sobre l'Estat de la Nació de l’any 2006  la presidenta del país Gloria Macapagal-Arroyo, va reconèixer els seus èxits contra els terroristes rebels. Però també ha estat acusat per les organitzacions (que l'han anomenat "El Carnisser") de tenir un paper en supòsits segrestos extrajudicials i els assassinats dels crítics del govern durant el seu servei militar. Personalment ha negat qualsevol vincle amb qualsevol aquests assassinats, i ha estat absolt d'abusos contra els drets dels militars a través d'una investigació interna, informal en el qual no es mantenien registres. Una investigació per la Comissió Filipina de Drets Humans ha també va trobar que no hi ha evidència directa que indiqui que Palpar era el cervell, però hi ha indicis que uneix a alguns membres de les forces armades, als assassinats. L'Informe Melo va afirmar que, "sens dubte hi ha proves que apunten amb el dit de la sospita en alguns elements i personatges en les forces armades, en particular, el general Palpar, com a responsable d'un nombre indeterminat d'assassinats, en permetre, tolerar, i fins i tot encoratjar als assassinats”.

Després del seu retir com a militar, Jovito Salvañá Palparan s'ha convertit en el mascaró de proa del Bantay, un partit polític que advoca per les causes contra el comunisme. En les eleccions de 2007 al Congrés, Bantay va obtenir 169.869 vots i el lloc 32 entre els grups de llista de partit, que va ser insuficient per a poder enviar un representant al Congrés en virtut de la fórmula utilitzada en el moment. No obstant això, l'abril del 2009, Tribunal Suprem de Justícia va declarar que el nombre d'escons a la Cambra de Representants s'incrementarà en 55, l'adopció d'una nova fórmula per assignar escons als representants de llista del partit. La decisió va permetre Bantay enviar Jovito Salvaña Palparan com el seu representant a la Cambra, i va ser proclamat com a tal el 24 abril 2009. A les eleccions de l'any 2009 ha sortit escollit com a senador.

L’enigma del coronel Salvañá de l’Uruguai.

Un dia, de casualitat, vaig trobar per internet la ressenya d’un autor urguaià Antonio Dionisio Lussich Griffo (1848, Montevideo – 1928, idem), armador, arboricultor i home de lletres uruguaià. Va conrear la literatura gauchesca, destacant el seu poema "Los Tres Gauchos Orientales" (Coloquio entre los paisanos Julián Giménez, Mauricio Baliente y José Centurión sobre la Revolución Oriental en circunstancias del desarme y pago del ejército). Pel que sembla, aquest poema  va ser considerat per Jorge Luis Borges un antecessor del " Martín Fierro "de l'argentí José Hernández.

En el poema hi ha uns versos que diuen així: Cómo no conocer yo/ al Coronel más mentao, / que ande quiera que ha peliao/ de siguro que triunfó!/ Dolores, Tacuarembó, /Cuñapirú y los Queguays,/ y en tuitas partes del país/ Salvaña, es tan conocido,/ como ese pasto estendido/ que en tuita tierra echa rais./ ¡Y qué mozo! da calor/ verlo montao en su flete,/ bien aperao y paquete/ y peine para el amor;/ tenía un bayo rayador/ como benao de lijero,/ siempre con él el primero/ dentraba con bisarría,/ ¡ay juna! daba alegría/el ver a ese compañero

Intrigat vaig buscar i rebuscar per internet si hi havia cap referència d’un militar uruguaià que portes el nostre cognom, sense èxit. Vaig enviar emails als Salvañá de l’Argentina amb els que mantinc correspondència, però cap d’ells en tenia noticies.

De l’autor, vaig trobar que havia escrit tres obres:Los tres gauchos orientales (1872) El matrero Luciano Santos  (1873) y Cantalicio Quirós y Miterio Castro (1883). Per sorpresa meva, en les segona de les obres, tornava a sortir el mateix coronel Salvañà, si bé vaig advertir que en un dels llocs se’l citava com a coronel Salvañach:

[El coronel Salvañach]JULIÁN /Yo haga tan malo el partido /en esa junta cuñao, /todos los que yo he topao /güenasos me han parecido. /Dispués que se discursió /como en sermón de capiya, /un mosito cagetiya /con mucha juerza gritó: /«La palabra quiero yo /porque es preciso tratar, /que no pudiendo votar/por los ñudos que nos ponen /los que de este país desponen, /bamos pues a protestar». /El coronel Salvañá, /tomó también la palabra /y dijo, que el que no labra /la eterna felicidá /de su país, tal vez tendrá / que arrepentirse algún día; /porque nunca se debía /en los pueblos liberales /permitir los tantos males /como a este suelo aflijían./Habló tamién del gobierno /y su marcha traicionera, /con tanta verdá ¡si viera!, /Que al más duro ponía tierno./Yo por él, hasta el infierno /en ese istante arroyaba /y un lindo platicaba /sin tapujos ni encubiertas,/que con las bocas abiertas /tuito el mundo lo escuchaba.

No havia trobat cap referència fins que abans d'ahir vaig trobar una pista fonamental que sembla haver-me permès esvair l’enigma. Efectivament, dilluns vaig dinar i conèixer personalment a la Nora Salvaña (Rosario), amb qui de fa un temps ens escrivíem com faig amb altres Salvañà de l’Argentina ( el seu germà Fernando havia vingut a Barcelona fa uns mesos i també vam tenir l’oportunitat de coneix-se’ns). La Nora va obsequiar-me amb un llibre , “Cataluña y los catalanes en el Plata” de Alberto Sarramone (Azul, Argentina 2004, editorial Biblos Azul), un estudi molt extens dels catalans que van anar a viure a aquella regió, en el que sense saber-ho hi ha la pista fonamental:

“Salvanyac, Cristòbal – Cataluña, 1764) Militar y comerciante que fue oficial de los minyones catalanes e interviene contra los ingleses en Buenos Ares y Montevideo. En 1810 fue elegido diputado consular ne la ultima ciudad”.

Seguint la pista d’aquesta persona, en el butlletí Anem-hi del mes d’abril del Casal de Catalunya a Buenos Aires, expliquen el següent: 

“En el año 1805 Inglaterra se encontraba enfrascada en un conflicto bélico contra Francia, donde  Napoleón gobernaba. Los españoles en ese momento estaban aliados con los franceses. La mayor parte de Europa se encontraba en poder o bajo la influencia francesa, por lo tanto los ingleses se veían impedidos de comerciar con estos territorios, lo que afectaba su economía en plena Revolución Industrial. Con objetivo de obtener nuevas plazas comerciales y debilitar a sus enemigos, los ingleses comenzaron una serie de ataques a las  posesiones europeas de ultramar. Como parte de ese proceso una fuerza inglesa ocupó en enero de1806 la colonia Holandesa de Ciudad del Cabo. Allí  sus comandantes se informaron de la debilidad dela guarnición española de Buenos Aires además del cuantioso tesoro que la ciudad tenia y decidieron que ese seria su próximo objetivo.

Els Minyons - Compañía de Miñones Catalanas.- Compañía de 146 hombres financiada por Miquel Antoni Vilardebó y comandada por Rafael Bofarull, Josep Grau, Cristòfol Salvanyac y Jaume Ferrer que vino de Montevideo por unirse a las tropas que defendían Buenos Aires. Tuvieron un papel muy destacado en las operaciones militares que dignificaron la derrota inglesa. Se fusionaron con los Voluntarios Urbanos Catalanes, que contribuirían nuevamente a la defensa de Buenos Aires. Entre los oficiales figuraban Joan Larreu y Domènec Matheu, que como veremos en próximos artículos, tuvieron un papel importantísimo en la lucha por la independencia. La palabra catalana “MINYÓ” significa en castellano, “chico”. En la historia Argentina sirve para dar nombre a unas compañías militares de voluntarios Catalanes que participaron decisivamente en la liberación de Buenos Aires ocupada por los ingleses en las invasiones de 1806-1807.Eran unos ciento cincuenta jóvenes catalanes residentes en el Virreinato del Río de la Plata que se autoorganizaron, apoyando el alzamiento platense, para poner fin a la ocupación de las tropas inglesas comandadas por el general Beresford. Para tratar de explicar la relevancia de la actuación catalana, la investigadora argentina Cristina Ambrosini, recupera las palabras del General Mitre en las cuales afirma que las “guerrillas catalanas”, así las denomina, “fueron quienes fundamentalmente permitieron la expulsión de los ingleses”, de forma muy específica en 1806.

De Cristóbal Salvanyac Picher, fill de Joan Salvanyac i Paula Picher, a Viquipèdia també he trobat la següent referència: Cristòfol Salvañach, també conegut com Cristóbal Salvañach (Catalunya, 1791 – Montevideo, Uruguai, 1830) fou  un comerciant uruguaianocatalà que va invertir en les obres públiques per a la modernització de la ciutat de Montevideo. Executiu i home de negocis, Salvañach va ser propietari d'importants construccions que avui pertanyen a l'estat uruguaià.

L’actual museu artístic de Montevideo li va pertànyer fins a l'any 1820 com a residència, coneguda avui com a “casa del general Fructuoso Rivera (que fou president de la república d’Uruguai)”; així ho explica la web oficial del propi museu: Fue su primer dueño D. Cristóbal  de Salvañach , cabildante y miembro de la defensa de la ciudad, durante las invasiones inglesas, quien la ocupó hasta 1820, comprándola luego de otras alternativas, en 1834 , el Gral. Rivera. Al morir Salvañach su viuda , Celedonia Wich siendo de un carácter desagradable , hacía la vida imposible a sus esclavas, castigándolas de continuo con un látigo que llevaba permanentemente en su cintura. Finalmente las esclavas perdieron su docilidad y luego de una de las palizas a que eran sometidas, la tiraron desde el primer piso, provocando su muerte”.

Aquest fet luctuós, la mort de la seva dona, té relació directa amb el paper destacat de Salvañach com a comerciant d’esclaus; així ho explica un estudi sobre l'esclavitud a Montevideo:

“los más destacados comerciantes de Montevideo, integrantes de una sociedad fina y culta, alta burguesía, firme y tesonera en sus propósitos emancipistas, se habían convertido en los más importantes comerciantes de esclavos de la América del Sur. Si mencionamos nombres como los de Francisco Juanicó, Luis Godefroy, Antonio San Vicente, Mateo Magariños, Cristóbal Salvañach, Pascual Parodi, Pedro Francisco de Berro, Joaquín de Chopitea, Manuel Costa y Texidor, Juan Vidal y Bat11a, Carlos Camuso, Antonio Massini, José Batlle y Carreó, Roque Antonio Gómez, Nicolás de Acha, José de Errazquin, José Gestal, Francisco Antonio Maciel y lucas Obes, nos podremos poner al tanto del volumen que alcanzó el comercio esclavista montevideano. A su vez, el Profesor Roberto Matho Regusci, en un trabajo tirulado “Cuando en Montevideo Gobernaba Portugal", estudió un expediente judicial radicado en la Escribanía de Gobierno y Hacienda, caratulado "Gob. o Intend. a de Montevideo. Año 1821. Causa criminal contra las negras María y Encarnación y el mulatillo Luciano, sobre las heridas que infringieron a su ama D.a Celedonia Wich y Salvañach de que le resultó la muerte".

Del sumario instruido surgieron los castigos físicos y morales que les imponía su ama y los descargos de las acusadas: "Yo la maté porque no hallaba otro arbitrio de sustraerme de los castigos de mi Sra.". La esclava había ya, intentado suicidarse para eludir sus padecimientos: "tirándose un cordón el cuello por no sufrir los rigurosos castigos". Fueron, sin embargo, sentenciadas y, al fin, ejecutadas.”

El seu únic fill fou Cristobal Genovevo Salvañach Wich (n. 03-01-1809)  que com el seu pare va ser també militar primer i politic uruguaià destacat; va arribar a ser ministre Ministre i Coronel i  va morir el 30-07-1876.

Va actuà a les guerres civils d’alliberament republicà i es va distingir pels seus combats en el litoral. De manera especial es destaca el  1827, com Alféres d’Artillería, lluità a Ituzaingó, que va suposar la Convenció prelimiar de la Pau signada el 1828 que va donar lloc al reconeixement com a Estat lliure, independent i sobirà  de l'Uruguai.

Salvañach Wich a mes de militar va ser Ministre d’Hisenda del govern  Gabriel Pereira i  Comptador de la Nació durant el govern de Bernardo Berro. Quan la invasió de Venancio Flores el 1865, va haver d’exiliar-se per ser blanc.

Devia referir-se a ell Lussich en la seva obra - escrita quasi mig segle després de la independència del país-  quan tracte amb tant de respecte del coronel Salvaña? Molt possiblement que sí..

L’enigma però es mantén obert: el cognom d’origen era Salvanyac i posteriorment s’anà castellanitzant com a Salvañac i Salvañach? Probablement.        Però...perquè l’autor li treu la ch i el deixa com a Salvañá?

Salvanyà, Salvañá, Salbanyà, Salbañá.

El nostre cognom Salvanyà actualment s’està usant en quatre formes diferents. La forma originària seria Salvanyà, aquella que segons està documentat, històricament és la que venia essent utilitzada pels nostres avantpassats; després, per raons que tot seguit veurem, el cognom ha sofert diferents modificacions en la manera de ser escrit, i ara conviuen les quatre formes pacíficament. 

1.- Salvanyà, en la grafia que sembla ser que fou usada originalment dels segles XII al XIII al comtat d’Urgell i als segles XIV i XV al Gironès, i que és la que Coromines i Alcover donen per bona. Aquesta i només aquesta és, per altra part, la forma que l’Institut d’Estudis Catalans considera l’adequada d’acord amb els criteris ortogràfics moderns de la llengua catalana.

2.- Salvañá, com a forma castellanitzada de la ny i l’accent, imposada suposem que de manera progressiva a partir del Decret de Nova Planta (1714), però que amb tota certesa es troba documentada en els Registres civils a partir de llur creació l’any 1870 (fins llavors les inscripcions es realitzaven en els llibres parroquials, en els que l’aplicació de les normes sobre castellanització de noms i cognoms era més laxa). Actualment, a Catalunya, s’utilitza de manera generalitzada amb l’accent obert, Salvañà.

3.- Salbañá, a partir de la forma castellanitzada, amb transformació de la v en b, focalitzada a Arenys de Mar, a partir del meu avi, en Josep Salbañá Puigvert.

És plausible pensar que aquest canvi de grafia, obeís inicialment a alguns errors – per altra banda comuns-  dels encarregats del Registre Civil en el moment de procedir a les inscripcions.

En el Registre civil de Santa Maria de Palautordera, trobem errors per l’estil: malgrat que en aquell Registre totes les altres inscripcions – naixements, defuncions i matrimonis- de persones amb cognom Salvañá figuren amb v , en l’acta de naixement de Maria Pi Salbañá (n. 8-8-1884) s’inscriu amb b , mentre que el seu germà és inscrit al néixer com Andreu Pi Salbanyá (fill de Josefa Salbanyá Pruna), els dos amb b i ny.  

El canvi de la v en b i la seva consolidació per part del meu avi i els seus descendents donant-li carta d’oficialitat, es devia produir a Arenys de Mar, on van arribar-hi l’any 1926: en Josep Salbañá Puigvert figura inscrit amb la v en les actes de naixement (1891) i matrimoni (1921)  en els Registres Civils de Sant Iscle i de Santa Maria de Palautordera, respectivament, i en canvi en la de inscripció de la seva defunció al d’Arenys de Mar (1961) figura amb la b.

En les actes de naixement dels seus fills Joan (1922) i Jaume (1926)  al Registre de Santa Maria de Palautordera, aquests són inscrits amb v. També en l’alta en el padró d’habitants d’Arenys de Mar de l’any 1926 – l’any de la seva arribada -, en Josep hi figura inscrit com a Salvañá Puigbert, el primer cognom amb v i el segon amb b. 

En canvi, en l’acta d’inscripció del naixement de la seva filla Nativitat al Registre Civil d’Arenys de Mar, el 14 de novembre de 1928, ella és inscrita amb el cognom de Salbañá, amb b  i amb la mateixa grafia consten el pare i l’avi; en canvi el segon cognom se la inscriu erròniament com a Filvá, i també la mare i l’àvia.

En el padró d’habitants d’Arenys de Mar de l’any 1940, els dos germans, en Josep i en Jaume i llurs fills, consten tots ells inscrits com a Salbañá, amb b.

Paral·lelament,  el mateix any 1940, en unes escriptures de compra de la casa del carrer Francesc, el Notari identifica al comprador com a José Salvañà o Salbañà Puigvert, que era la manera que tenien de procedir els fedataris públics quan l’interessat els expressava que la grafia de les seves dades personals no corresponia amb la de la cèdula d’identificació oficial o amb la del Registre civil. A la “Cartilla militar” del seu fill Jaume, el meu pare, de l’any 1948, aquest ja hi figura com a Salbañá, pel que el cognom així escrit ja devia haver pres carta de naturalesa i oficialitat.

Posteriorment, uns anys més tard, en un altra escriptura de l’any 1956, l’atorgant  ja és identificat sense dubtes com a José Salbañà Puigvert,  i les inscripcions dels matrimonis dels seus fills i filla  i dels naixements dels seus néts i netes, totes prenen aquesta forma del cognom.

Per tant el canvi de la v en b l’hem de situar entre els anys 1928 i 1940.

4.- Salbanyà, a partir de la catalanització de la ñ per ny i la grafia oberta de  l’accent. En aquest cas, el canvi es produeix documentadament en virtut de la resolució del Jutge encarregat del Registre d’Arenys de Mar,  a partir de la sol·licitud formulada pels meus germans i jo mateix l’1 de setembre de 1983, basant-nos en que de manera usual tan el nostre pare Jaume com nosaltres, el veníem usant amb la grafia catalana de manera ordinària.

Com a curiositat, mencionar que segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, de persones en ús del cognom Salvanyà, en qualsevol de les seves quatre formes, en som 160, repartides de la següent manera:

	1er. Cognom	2on cognom
Salbanyà	7	0
Salbañà	0	10
Salvanyà	10	11
Salvañà	64	58
Total: 160	81	79

Per altra part, mercès als diferents instruments que ens ofereix Internet, he pogut constatar l’existència de formes fonètiques i ortogràfiques semblants: així he constatat la presència de persones amb cognom  Salvañá a Filipines, Salvanha a Brasil, Salvagna a Toronto, Sauvagnat, Salvagnat o Sauvagnac a França..: segurament no devem tenir cap relació directa entre nosaltres, però no és difícil imaginar que en l’origen de tots plegats hi ha uns romans de cognom Silvanus.

L’origen del topònim Sauvanyà.

Segons el filòleg Joan Coromines el topònim Sauvanyà procedeix del cognom romà Silvanus:

“SAUVANYÀ o SAUGANYÀ. Llogaret de l’Urgellet, agregat al municipi de Tost, a la sortida de la vall de La Vansa; Sabinyà en CATrras (Pir. Cat. Vii, 8); Sabanyà en GGC, N.E.C. i IGE. Menció antiga: No en tinc atribució segura; i no és estrany que escassegin (essent un poblat antic i remot, de cases escampades). Sembla ser el que figura en un document de 912 del Cart. de Tavèrnoles : “Saviga et Capmajor [‘Campmajor, te. Aravell’], però no és context que asseguri del tot que no es tracta d’algun parònim veí. Evidentment nom en –ANUM derivat d’un nom propi romà, però no es pot decidir de segur si ve de SABINUS, SABINIUS (Schulze, 222, 223) amb molta descendècia a França, Itàlia i Aragó: Sauvigny, Savignac, Sabinànigo; o si de SILVANIUS. En principi és més fàcil que aquest nom expliqui totes les variants citades, car des de Savinyà a penes es concebria el pas a Sauganyà; mentre que un canvi de saub- en saug- es constata sovint (Espinauga, SPINA ALBA); i cf. els següents. El cognom SILVANUS es troba en una inscripció pagana de Tarraco (AIEC VIII, 372).”



Sauvanyà


El reconegut lingüista Alcover també és d’una opinió semblant: “Salvanyà: Llinatge existent a Hostalric, Mataró, etc. ETIM: del llatí Silvanianus, derivat del cognom Silvanius”.

Per altra part, la presència en terres catalanes de personatges romans que utilitzaven el cognom Silvanus està documentada des del segle I d. C. Per posar un exemple, l’historiador Pons Sala en un estudi sobre una placa marmòria, explica el següent:

“(...). Licinius Silvanus estava emparentat, pel seu matrimoni, amb una destacada família de l'aristocràcia municipal d 'Aeso del segle II, uns Porcii adscrits a la tribu Galeria (CIL II 4.476 = ERL 107 -ERL 82 i ERL, 83). G. ALFOLDY, Die romischem lnschrifzen von Tarraco, Berlin, 1975, vol. 1, núm. 288. considera que Licinus Silvanus estava probablement relacionat amb la important família, segurament originària de Tarraco, de Q. Licinius Silvanus Granianus (CIL II 4.225; CIL II 4.266 i A.E., 1929,232 =A.E.,1961. 329), rellevant personatge pertanyent a l'ordre eqüestre i flamen provincial de la Tarraconensis de finals del segle 1. Aquesta notable família, molt vinculada a Baetulo (CIL 4.609 i A.E., 1936, 66), va ascendir de forma vertiginosa al més alt rang de la piràmide social romana car un mi d'aquest flamen provincial era ja coso suff. l'any 106. Si l’interessant fragment que donem a conèixer es referís a Licinius Silvanus o a algun altre membre de la seva família es veuria reforçada la suposició d'Alfoldy: suposició que, d'altra banda. considerem poc probable car tan sols recolza en l’analogia d'un nom, el nomen i el cognomen del qual són especialment corrents a l'epigrafia de la Catalunya romana.”

Per tant, no sols tindríem noticia de la presencia en terres catalanes de romans amb el cognom Silvanus - el que corrobora les tesi de Coromines i Alcover-, sinó a més que aquest cognom era força comú en la Catalunya romana.

Silvanus no sols era un cognom romà, sinó que era a més el nom d’una divinitat romana. Sembla que podria procedir de l'etrusc Selvans; si bé els déus celta Sucellos i eslau Borevit tenien atributs similars. De la mateixa manera que del nom d’aquest divinitat se’n derivaren els noms propis Silvi, Sílvia, Silvà i Silvana , tot fa pensar que d’ell també procediria el cognom Silvanius.

Silvanus (en llatí, "dels boscos") era l'esperit tutelar dels camps i boscos, un gelius loci a qui es diu que en temps molt remots dels pelàsgics i tirrens havien dedicat una arbreda i un festival. En relació amb els boscos (sylvestris deus) presidia especialment sobre les plantacions i gaudia dels arbres que creixien salvatges, per la qual cosa se’l representava portant el tronc d'un xiprer.

L’historiador Pastor Muñoz afirma que a la Hispania romana era comú el culte al deu Silvano, denominant-lo Silvanus o Silvanus Augustus, en especial a la Tarraconense, tan a la capital Tarraco (Tarragona), com a Iluro (Mataró), on existiria el major nombre de dedicacions al déu en plaques funeràries de l’època romana.

Un personatge romà amb aquest cognom devia ser per tant el propietari de les terres o de la vila entorn de les quals va sorgir el nucli i el castell que prengueren el seu cognom. En un obra consultada d’un historiador francès, Cassagne , he pogut conèixer de quina manera de certs cognoms romans se’n formaren noms de municipis. Així, els romans donaven el seu nom a les seves viles, que eren gran edificacions isolades en el camp, origen de les nostres masies. Aquestes construccions tenien diferents estances, les unes per la residència separada dels amos i els treballadors, les altres per a la guarda dels animals i les eines del camp, i constituïen per tant una unitat arquitectònica, econòmica i residencial; a partir del seu creixement van anar naixent els nuclis rurals, i després, els poblats. Doncs bé, del nom originari del propietari de la vila en quedava finalment el nom del municipi nascut al seu entorn.

En definitiva doncs, tot fa pensar que d’un antropònim, el cognom Silvanus, se’n derivà un topònim, Sauvanyà, i a partir d’aquest un nou antropònim, el cognom Salvanyà, tal com s’ha usat fins als nostres dies.


Veure: “Onomasticon Cataloniae”, VII, Sal- VE, pàg. 65 i 66. Joan Coromines i Vigneaux. 

Diccionari Català-Valencià-Balear, Antoni M. Alcover, reed. 1951 (Santa Cirga, Manacor, 1862 - Palma de Mallorca, 1932)

“Marcus Linicius Celtiber. Un membre important de l’aristocràcia municipal d’Aeso. Nous materials epigràfics”. Jordi Pons Sala. Aeso és la denominació romana de l’actual ciutat d’Isona, a la comarca del Pallars Jussà. És la ciutat interior de Catalunya on s’han trobat més làpides epigràfiques. http://84.88.10.30/index.php/Faventia/article/viewFile/44892/60600.
El culto al dios Silvano en Hispania ¿Innovación o sincretismo? Mauricio Pastor Muñoz.  Memorias de historia antigua, ISSN 0210-2943, Nº 5, 1981 (Exemplar dedicat a: Paganismo y cristianismo en el occidente del Imperio Romano) , pàgs. 103-114

Sauvanyà.



Cartell a l'entrada del poble.

El poble de Sauvanyà es troba a Ribera d'Urgellet municipi de la comarca de l'Alt Urgell, amb capital a la vila del Pla de Sant Tirs. Per arribar a Sauvanyà seguirem des de Torà de Tost una pista que gira a esquerra un cop som al dipòsit del poble, la pista al final està en força mal estat però amb un 4X4 arribarem prou be; hi ha una cadena que ens farà deixar el cotxe i caminar una mica fins al poble.

El despoblat de Sauvanyà, es troba a 1 081 m, també dit a vegades Selvanyà. La seva església sufragània de Sant Esteve és d'origen romànic, d'una sola nau coberta a doble vessant amb teulada de llicorella i absis semicircular. A la façana de ponent té una finestra cruciforme i, a sobre, una espadanya de dos ulls.

Video de Sauvanyà, d'autor desconegut (trobat al Facebook)

Per conèixer més sobre Sauvanyà us recomano aquest blog: http://salvem-tost.blogspot.com/search/label/Sauvany%C3%A0

Els topònims occitans semblants: Sauvanhac, Salvagnac o Sauvagnat.



Castell de Salvagnac-Carjac (Occitània)

 Joan Coromines sosté que del cognom Silvanus o del seu gentilici Silvanius, a més del topònim català, també se’n derivaren topònims occitans. No oblidem que més enllà del passat romà comú, l’origen de la reconquesta de les terres catalanes és carolíngia i que els repobladors provenien majoritàriament de terres occitanes.

El lingüista francès Lognon també coincideix en aquesta opinió, quan estudia la procedència galo-romana de topònims acabats en –acus a partir de gentilicis romans acabats en –ius, que posteriorment a Occitània passaren a ser acabats en –ac i a l’Auvernia en –at.

Lognon posa un munt d’exemples de formació de topònims galo-romans a partir d’aquest procés: el primer d’una llarga llista –que guarda similitud amb el que ara estudiem- és Albiacus, format sobre el gentilici Albius, que a la seva vegada prové del cognom Albus. D’ell deriven Albiac (Haute-Garonne), o Aubiac (Gironde), o Aubiat (Puy de Dome).




Salvagnac


De la mateixa manera s’haurien format Silvaniacus, topònim format a partir del gentilici Silvanius, provinent del cognom Silvanus; d’ell se’n deriven els topònims de municipis occitans com Salvagnac, Sauvagnac o Sauvagnat, que serien l’equivalent occità al nostre Sauvanyà.

Per la seva part, Cassagne, en relació al nom dels municipis occitans acabats en –ac, sosté que, com ja he exposat, aquests provenen de la denominació que adquirien les viles romanes. Seguint el fil d’aquesta exposició, Cassagne exposa que el nom del municipi de Salvagnac (Tarn), procedeix del nom de la vila d’un ric propietari del segle X anomenat Silvanius, a partir de la qual i mercès al seu desenvolupament econòmic i demogràfic, va néixer posteriorment el municipi.




Escut ville de Salvagnac


En l’actualitat encara perdura a França l’ús del topònim en les seves diverses formes Sauvagnac o Salvagnat, que com hem vist provenen de l’occità Sauvanhac:
- cinc municipis denominats Sauvagnac, als departaments de Dordogne - Saint-Cyr-les-Champagnes; Haute-Vienne - Saint-Yrieix-la-Perche; Corrèze - Sainte-Féréole; Charente i Haute-Vienne - Saint-Léger-la-Montagne.
- dos Salvagnac: als departaments de Tarn i d’ Aveyron - Vabres-l'Abbaye;
- dos més amb denominació composta al departament d’Aveyron: Salvagnac-Cajarc i Salvagnac-Saint-Loup.
- I dos més amb la forma Sauvagnat al departament de Puy-de-Dome (en la zona central francesa de l’Auvernia la terminació occitana –ac es transformà en –at): Sauvagnat i Sauvagnat-Ste Marthe.

I de la mateixa manera que en aquest part dels Pirineus, he pogut constatar que a l’altra banda també perdura l’ús dels cognoms francesos Salvagnat, Sauvagnac ó Salvagnac.

Veure:  Les noms de lieux de la France: leur origine, leur signification, leurs transformacions. Auguste Lougnon, 1973. Págs.. 77.

“Les noms de lieux du Tarn”. Jean Maria Cassagne i Mariola Korsak, 2009.

El topònim de procedència del cognom: Sauvanyà.



Esglèsia de Sauvanyà



 El cognom Salvanyà tindria el seu origen en el topònim del Castell de Sauvanyà.

Aquest castell es trobava construït en un turó prop de l’actual poble de Sauvanyà a la capçalera de la vall Tost (actualment comarca de l’Alt Urgell).

La primera menció d'aquesta fortalesa data del 1071, en el testament d' Arnau Mir de Tost , que n’era el seu possessor (veure entrada "Arnau Mir de Tost").

El castell de Sauvanyà està documentat a Catalunya Romànica : (...) La situació del castell, en un deIs passos estratègics entre la vall del Segre i les del Lord i Lavansa, fa suposar que ja des de l'inici pertanyés al sistema defensiu de la vall, propietat de la família deIs Mir, un llinatge de petits nobles promogut gracies a l’extraordinària habilitat militar d'Arnau Mir. El castell formava part del patrimoni original del que seria vescomte d'Áger. Posteriorment apareix en d'altres documents, com en un el 1077 , on és mencionat el castro selvaniano en unes afrontacions. El 1180 fou objecte de la confirmació que va fer Arnau Miró del Pallars de la donació de Sibil•la, filla de Galceran de Pinós, a l’església d'Urgell. Entre els diversos castells que va cedir figura el de Selvanyà. La complexitat de la seva estructura -és una de les fortaleses més grans de la comarca- suggereix una importància més gran de la que palesen els documents editats fins avui. (AVB)

L'estructura del castell de Selvanyà és extremament complexa. En primer lloc, per les seves grans dimensions, que fan que la seva distribució espacial sigui difícil de percebre, fet agreujat per l'espessa vegetació que creix arreu. Hi ha un gran nombre d'estances que s’esglaonen en quatre nivells en un deIs vessants de la muntanya. Una muralla, flanquejada per dues torres, encercla la part inferior del perímetre. La banda nord era defensada per un penya-segat, coronat per una torre circular. A la part superior del castell les estructures s'adossen a la roca, que fa una sèrie d'esperons al llarg del cim. L'aparell és bast, de gres tallat matusserament. Tot i que no s'aprecia cap mena de morter, és possible que no fos de pedra seca, ja que la terra del país és argilosa i fàcilment erosionable”

A ponent del castell hi ha restes de l'antic poble de Sauvanyà avui un despoblat en perill de destrucció. Avui pertany administrativament al municipi de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell. En el nucli s'hi troba l'església de Sant Esteve de Sauvanyà i en el seu pati davanter hi ha un petit cementiri en mal d’estat de conservació, on vaig poder veure-hi creus de difunts amb inscripcions datades a la primera meitat del segle XX, que és quan es devia despoblar de manera definitiva.

 D’aquesta església també se’n parla a Catalunya Romànica, tot dient: “(...) L'any 982, en la donació que el bisbe Sal•la va fer de l'església de Sant Miquel de Montpolt a favor d'Ot de Solanes i el seu fill Mir, consta, com a possessió d'aquests, l'''ecclesia de Sancte Stefani de villa que vocant Tost... ". Al lloc de Tost no consta cap església amb aquesta advocació; sí que consta, però, dins el seu antic terme municipal, l'església de Sant Esteve de Selvanyà, anomenat també Sauvanyà. Amb aquella grafia s'esmenta el castell de Selvaniano l'any 1072 i el 1077, en aquest darrer cas com a afrontació vers migdia de I'''apendicio de Sancti Saturnini ... in Nabiners superior vel in Sancta Columba de Ortons et in Sancto Fructuoso ... in Fontelias et in Sancta Eugenia ... in Villa Ollafracta". En la visita realitzada per manament de l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Rocabertí, a la diòcesi d'Urgell l'any 1312, consta la capella de Solvayano, que no es va poder visitar.

Actualment l’interior de l’església està en molt mal estat de conservació.

Veure: Catalunya Romànica, volum VI, L’Alt Urgell.

Els primers Salvanyà.

D’acord a la classificació dels cognoms feta per l’historiador Martínez Aloy, l'historiador mataroní Daniel Daví i Salvanyà considera que el cognom Salvanyà és un cognom geogràfic, és a dir, aquell cognom que als segles XI i següents, a partir de la Reconquesta, els senyors adoptaren a partir dels noms del seus castells i viles, unint-los al seu nom propi darrera de la preposició de.

En els seus estudis, Daví ha trobat documents referits a senyors de les terres del comtat d’Urgell, de finals del segle XII començaments del segle XIII, que utilitzen el cognom Salvanyà en formes llatines com Salvania, Solvania, Selvanna, etc... (fins i tot en un mateix document, el cognom apareix escrit de diverses maneres).

A partir dels testaments de Berenguera de Salvanyà i del seu nét Pere de Salvanyà i d’altres documents d’ordre jurídic civil dels anys 1182, 1190 i 1215, Daví ha pogut descriure un petit arbre genealògic de la família de Ramon de Salvanyà, cavaller i senyor -per tant de l'estament privilegiat-, casat amb Berenguera, que van tenir com a mínim dos fills, Pere i Ramon de Salvanyà; a la vegada Pere tingué com a mínim quatre fills: Raimunda, Bernat, Pere i Berenguer de Salvanyà. Aquests serien per tant els primers catalans amb el nostre cognom dels qui ell té testimoni documental.

Aquests predecessors viurien tots al Comtat d’Urgell (avui comarca de l'Alt Urgell), ja que les terres que s’hi descriuen són a les viles de Sorribes, Pla de Sant Tirs, Tost, Fígols i Organyà.

A l’Arxiu del Bisbat de Girona he pogut trobar la referència d’un document de data 14 de febrer de 1215 , intitulat “Capbreu fet a Guillem, prior d'Organyà, i a Pere de Sallent, canonge, de possessions situades a Cabó ”, en el que hi surt la referència d’unes terres propietat d’un Salvanyà -escrit amb aquesta grafia- al municipi de Cabó: “Item recipit decimas de .I. terra a la Closa, quam posidet Ferraria, et afrontat in rivo et in alodio de Salvanya et in alodio Martini”, que podria ser traduït d’aquesta manera: “També rep delmes d'una terra a la Closa, que posseeix Ferrer, i confronta amb el riu i amb alodi de Salvanyà i amb alodi de Martí”.

L'orígen dels cognoms.

Un cognom, dit de manera col•loquial, és el nom de la família, la manera comuna amb què s’identifiquen el conjunt dels seus membres. Els cognoms començaren a formar-se per una necessitat d’identificació de les persones, ja que usualment la gent utilitzava només el nom. El seu precedent és el cognomen, que era el tercer element del nom oficial d'un ciutadà romà .

L’ús ordinari del cognom a Catalunya començà a finals del segle XI :

“(...) El nom múltiple d'origen romà desaparegué gairebé totalment al s. VII, probablement perquè ja bastant abans n'havia desaparegut la inscripció al cens municipal. Les persones eren designades normalment per un nom únic, com era el costum germànic. A tot estirar, es mantingué un sobrenom atribuït a poques persones. La moda, al s. XI, divulgà certs noms i n'oblidà molts d'altres, amb l'empobriment quantitatiu consegüent. La necessitat de distingir les moltes persones de nom igual provocà la recerca de sistemes idonis per a no confondre-les. L'ús jurídic havia imposat la identificació de la persona per la filiació materna, sobretot en els juraments de fidelitat, ja des del s. XI: "Ramon, fill que fores d'Elisabet". L'ús comú, però, preferí unes altres pràctiques més expressives. Així, al costat d'un doble nom normal o de nom seguit d'adjectiu, aparegueren, ja al s. IX i, sobretot, al X, els sobrenoms distintius introduïts per quem vocant ('que anomenen'), qui vocatur ('que s'anomena'), o bé alio nomine ('per altre nom'), quem alio nomine vocant ('que criden amb un altre nom'). Les dones acostumaven a posseir cognoms al•lusius a llur bellesa i també afectius.

(...) L'alta noblesa i la baixa tendiren a prendre ben aviat (ja des del s. XI) com a distintiu el nom de llur feu territorial, sigui per mitjà del “de + topònim” o bé en forma adjectivada. Si aquesta forma cognominal amb “de” fou després signe de noblesa, en els de classe social inferior el “de” acostumava a precedir un topònim menor, de vila, masia o de país forà, que, tanmateix, gairebé sempre s'ha perdut. La gran majoria de les famílies no vinculades a un feu immemorial continuaren usant, als ss. XII i XIII, el nom del pare —aleshores, però, ja en nominatiu—, el d'una qualitat personal o el d'origen ètnic.
(...) A partir del s XIV el cognom esdevingué pràcticament fixat en una família, i la generalització dels llibres de baptisme a partir del s XVI contribuí a fixar-ne les formes gràfiques. La regla successòria del cognom no fou pas observada rígidament. (...) El costum de la noblesa d'emprar com a cognom els llinatges dels dos progenitors, i sovint també d'ascendents més llunyans, fou imitat per altres classes de la societat catalana (com també de la castellana), concretat en forma de cognom patern seguit de cognom matern i units, generalment, amb la conjunció “i” (a diferència de Castella).”

Actualment, en el nostre país perdura l’ús dels dos cognoms, i si bé normalment el primer identifica el del pare i el segon el de la mare, des de la reforma legislativa de l’any 1999 els pares – abans de la inscripció del naixement al Registre de la propietat- o el fill -en l’arribar a la majoria d’edat -, poden decidir canviar l’ordre dels cognoms.

Veure: Gran Enciclopèdia Catalana: "cognom".

Joaquim Marià Salvañá i Comas.

Joaquim Marià Salvañá i Comas, (Mataró\El Maresme 1828 — Barcelona 1902) Naturalista. Es doctorà en farmacia i des del 1849 fou professor de la Universitat de Barcelona. Fou membre de l'Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, a la qual regalà una col-lecció important de fóssils, plantes, etc. Fou col·laborador de "Crónica Científica". i publicà diverses obres:

- Moluscos de España (1887)

- Acción del carbón animal purificado sobre los principios inorgánicos y orgánicos. (1861 Enero) Mataró (Barcelona)

- Apuntes para la geografía y fauna entomológicas de Mataró (1870), Madrid: [s.n.], 1870 : Imprenta á cargo de Gregorio Juste)

- Introducción a la fauna malacológica de Vallvidrera y catálogo razonado de los moluscos testáceos terrestres y fluviatiles de la comarca de Gerona(1884) Barcelona : [s.n.], 1884 : Imprenta de Jaime Jesús).

- Panorama zoológico (1883) - Barcelona: Librería de Juan y Antonio Bastinos.

- Zoografía del género Hélix ó sea de los caracoles y farmacología de las especies medicinales y alimenticias (1884) Barcelona: [s.n.], Establecimiento Tipográfico de Francisco Bertrán.

Font: GEC i Real Academia Nacional de Farmacia.