Un cognom, dit de manera col•loquial, és el nom de la família, la manera comuna amb què s’identifiquen el conjunt dels seus membres. Els cognoms començaren a formar-se per una necessitat d’identificació de les persones, ja que usualment la gent utilitzava només el nom. El seu precedent és el cognomen, que era el tercer element del nom oficial d'un ciutadà romà .
L’ús ordinari del cognom a Catalunya començà a finals del segle XI :
“(...) El nom múltiple d'origen romà desaparegué gairebé totalment al s. VII, probablement perquè ja bastant abans n'havia desaparegut la inscripció al cens municipal. Les persones eren designades normalment per un nom únic, com era el costum germànic. A tot estirar, es mantingué un sobrenom atribuït a poques persones. La moda, al s. XI, divulgà certs noms i n'oblidà molts d'altres, amb l'empobriment quantitatiu consegüent. La necessitat de distingir les moltes persones de nom igual provocà la recerca de sistemes idonis per a no confondre-les. L'ús jurídic havia imposat la identificació de la persona per la filiació materna, sobretot en els juraments de fidelitat, ja des del s. XI: "Ramon, fill que fores d'Elisabet". L'ús comú, però, preferí unes altres pràctiques més expressives. Així, al costat d'un doble nom normal o de nom seguit d'adjectiu, aparegueren, ja al s. IX i, sobretot, al X, els sobrenoms distintius introduïts per quem vocant ('que anomenen'), qui vocatur ('que s'anomena'), o bé alio nomine ('per altre nom'), quem alio nomine vocant ('que criden amb un altre nom'). Les dones acostumaven a posseir cognoms al•lusius a llur bellesa i també afectius.(...) L'alta noblesa i la baixa tendiren a prendre ben aviat (ja des del s. XI) com a distintiu el nom de llur feu territorial, sigui per mitjà del “de + topònim” o bé en forma adjectivada. Si aquesta forma cognominal amb “de” fou després signe de noblesa, en els de classe social inferior el “de” acostumava a precedir un topònim menor, de vila, masia o de país forà, que, tanmateix, gairebé sempre s'ha perdut. La gran majoria de les famílies no vinculades a un feu immemorial continuaren usant, als ss. XII i XIII, el nom del pare —aleshores, però, ja en nominatiu—, el d'una qualitat personal o el d'origen ètnic.
(...) A partir del s XIV el cognom esdevingué pràcticament fixat en una família, i la generalització dels llibres de baptisme a partir del s XVI contribuí a fixar-ne les formes gràfiques. La regla successòria del cognom no fou pas observada rígidament. (...) El costum de la noblesa d'emprar com a cognom els llinatges dels dos progenitors, i sovint també d'ascendents més llunyans, fou imitat per altres classes de la societat catalana (com també de la castellana), concretat en forma de cognom patern seguit de cognom matern i units, generalment, amb la conjunció “i” (a diferència de Castella).”
Actualment, en el nostre país perdura l’ús dels dos cognoms, i si bé normalment el primer identifica el del pare i el segon el de la mare, des de la reforma legislativa de l’any 1999 els pares – abans de la inscripció del naixement al Registre de la propietat- o el fill -en l’arribar a la majoria d’edat -, poden decidir canviar l’ordre dels cognoms.
Veure: Gran Enciclopèdia Catalana: "cognom".
L’ús ordinari del cognom a Catalunya començà a finals del segle XI :
“(...) El nom múltiple d'origen romà desaparegué gairebé totalment al s. VII, probablement perquè ja bastant abans n'havia desaparegut la inscripció al cens municipal. Les persones eren designades normalment per un nom únic, com era el costum germànic. A tot estirar, es mantingué un sobrenom atribuït a poques persones. La moda, al s. XI, divulgà certs noms i n'oblidà molts d'altres, amb l'empobriment quantitatiu consegüent. La necessitat de distingir les moltes persones de nom igual provocà la recerca de sistemes idonis per a no confondre-les. L'ús jurídic havia imposat la identificació de la persona per la filiació materna, sobretot en els juraments de fidelitat, ja des del s. XI: "Ramon, fill que fores d'Elisabet". L'ús comú, però, preferí unes altres pràctiques més expressives. Així, al costat d'un doble nom normal o de nom seguit d'adjectiu, aparegueren, ja al s. IX i, sobretot, al X, els sobrenoms distintius introduïts per quem vocant ('que anomenen'), qui vocatur ('que s'anomena'), o bé alio nomine ('per altre nom'), quem alio nomine vocant ('que criden amb un altre nom'). Les dones acostumaven a posseir cognoms al•lusius a llur bellesa i també afectius.(...) A partir del s XIV el cognom esdevingué pràcticament fixat en una família, i la generalització dels llibres de baptisme a partir del s XVI contribuí a fixar-ne les formes gràfiques. La regla successòria del cognom no fou pas observada rígidament. (...) El costum de la noblesa d'emprar com a cognom els llinatges dels dos progenitors, i sovint també d'ascendents més llunyans, fou imitat per altres classes de la societat catalana (com també de la castellana), concretat en forma de cognom patern seguit de cognom matern i units, generalment, amb la conjunció “i” (a diferència de Castella).”
Actualment, en el nostre país perdura l’ús dels dos cognoms, i si bé normalment el primer identifica el del pare i el segon el de la mare, des de la reforma legislativa de l’any 1999 els pares – abans de la inscripció del naixement al Registre de la propietat- o el fill -en l’arribar a la majoria d’edat -, poden decidir canviar l’ordre dels cognoms.
Veure: Gran Enciclopèdia Catalana: "cognom".